Després de 'Camargate', Jorge-Yamam Serrano segueix pel camí del teatre documental amb La revelació.
Pujar

La veritat us farà lliures… a vegades

Per Álvaro Vicente /@AlvaroMajer

 

Ho va dir el mateix Jesucrist, segons recull l’evangeli de Joan: “coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures”. Ell va acabar a la creu per ser fidel a la seva veritat. El més curiós és que, 2000 anys després, els summes sacerdots de la societat occidental, judeocristiana o protestant, no acaben de veure de bon ull que segueixin apareixent per tot arreu messies que revelen veritats. Ja no claven creus al mont Sinaí, però sí converteixen ambaixades equatorianes en sants sepulcres pels qui, malgrat ressussitar, no poden sortir-ne si no és per dur una vida pitjor. Que li diguin a Julian Assange. Ell és un dels anomenats whistleblowers, una paraula que es tradueix literalment com a denunciant. El fundador de Wikileaks és també un dels tres protagonistes de la nova peça de teatre documental de l’actor, director i dramaturg Jorge-Yamam Serrano, que viu la seva estrena absoluta aquest estiu al Grec, una peça en la que ha participat com assessora en matèria de periodisme i documentació Neus Molina, editora de Godot.

 

Un thriller tecnològic

 

Sense deixar de ser teatre documental, la qual cosa vol dir que tot el material que es fa servir surt directament de la realitat, La revelació, tal com indica el seu director, “des del punt de vista de l’atmosfera i l’estètica beu d’aquell cinema estatunidenc dels 70 i els 80 d’investigacions periodístiques, com Tots els homes del president. Una de les funcions d’aquesta mena de teatre és treure a la llum una sèrie d’esdeveniments que ens afecten directa o indirectament, però no volíem deixar anar una parrafada informativa en escena sense més; ens venia de gust fer una bona ficció i veure què passa quan a la realitat li donem valor escènic, veure on són els límits”. L’altre gran component de la proposta és la tecnologia: l’escenografia es configura mitjançant pantalles que aporten suport informatiu o estètic. No és casualitat, perquè el nostre món ja no es pot comprendre sense pantalles.

 

Tres tancaments i dos entreactes

 

L’estructura dramatúrgica del muntatge té les seves pedres angulars en tres episodis que fan referència a cadascun dels tres whistleblowers protagonistes, tres episodis que coincideixen amb tres situacions de tancament. El primer acte està dedicat a Julian Assange i a la trobada secreta que va tenir en 2011 amb Eric Schmidt, en aquell moment director de Google, a una casa on Assange estava en régim d’arrest domiciliari, una conversa al més alt nivell on es parla de com serà el món 10 anys després. Gairebé tot s’està complint al peu de la lletra. Després d’un entreacte dedicat al judici de Sòcrates recollit per Plató, que ens fa pensar que, després de tant de temps, les coses han canviat ben poc, arriba el torn de Chelsea Manning, exmilitar i analista d’inteligència de l’exèrcit estatunidenc que va aconseguir filtrar una enorme quantitat d’informació amb un coeficient de confidencialitat molt alt treient-la en un CD de Lady Gaga “Pur Almodóvar”, com diu Serrano. Coneixem la seva impressionant història gràcies a una carta que va escriure quan estava condemnada a cadena perpètua. Obama la va indultar en 2017.

 

Després d’un altre entreacte, aquest cop dedicat a la retractació més famosa de la història, la de Galileo Galilei, arribem a Edward Snowden, extècnic subcontractat per la CIA que va donar a conèixer l’espionatge massiu a milions de persones en tot el món per part de l’Agència Nacional de Seguretat dels EUA. Assistim a la seva reunió amb periodistes de The Guardian i The Washington Post en un hotel de Hong Kong durant 5 dies. A banda de mostrar-nos aquestes realitats, com diu Neus Molina, aquesta obra vol anar més enllà i “fer una reflexió sobre el moribund periodisme d’investigació i sobre la manipulació de la informació”. I recalca: “Tinc molta esperança en el periodisme, però en el periodisme de fonts, un periodisme treballat que demana un temps, una dedicació i una economia al servei de la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa. Ara mateix això no interessa, no interessa explicar les coses, és millor ser clients dels mitjans que usuaris”.

 

Teatre Lliure de Montjuïc – Espai Lliure.
De l’11 al 14 de juliol.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí