Per Adrià Olay. Actor i director d’escena. Membre de la companyia teatral Col·lectiu La Santa. / @adriaolay   Han passat vuit anys...
Pujar

La tècnica Meisner: imaginació i rigor

Per Adrià Olay. Actor i director d’escena. Membre de la companyia teatral Col·lectiu La Santa. / @adriaolay

 

Han passat vuit anys des del primer cop que vaig escoltar la paraula “Meisner”. En aquells moments l’únic que sabia era que un grup reduït d’actors i actrius s’estava formant en una tècnica d’interpretació que provenia dels Estats Units. Com que no ho feien a les escoles d’interpretació habituals, la formació estava envoltada d’una aura de secretisme que la va acompanyar, si no ho fa encara, durant molt de temps. Així doncs, aprofito l’oportunitat que em dona Godot per donar el meu punt de vista després d’haverla acabat aquest mateix any. Sanford Meisner va ser un actor que treballà amb Lee Strasberg i Stella Adler, els hereus estatunidencs de la coneguda tècnica Stanislavsky. Amb el temps, però, Meisner es va desmarcar del treball del rus sobre la memòria emotiva i la necessitat que l’actor treballés amb les seves pròpies experiències personals i situà el focus de la seva tècnica en la imaginació de l’actor. Recuperava, així, la idea que la interpretació és només un joc, un joc seriós, però un joc al cap i a la fi. M’hi vaig inscriure animat per les bones referències que em donaven els companys de professió. Jo ja m’havia graduat en una escola, però em semblava que encara em faltava força per aprendre i no em sentia gaire segur com a actor. Volia oferir als espectadors aquella veritat que algunes vegades jo havia vist a dalt de l’escenari, però no sabia com. Durant el programa, l’aprenentatge de les eines es fa pas a pas i d’una manera molt ben estructurada. Sis nivells després puc dir que soc més metòdic en encarar la feina i que sé quins passos seguir abans del primer assaig i inclús durant les representacions. Les eines que he après, ben utilitzades, m’ajuden a catapultar-me a la ficció. De fet, les he emprades últimament en processos d’investigació per descobrir relacions entre personatges i detalls de les seves vides i m’han estat molt útils. Sovint, entre els companys de professió he trobat certa desconfiança cap a la tècnica i els docents que l’ensenyen. Jo només puc afegir que, durant la formació, m’he trobat amb un professorat que imparteix les classes amb rigor i disciplina i des del més profund respecte a la professió i als professionals que hi treballen. De tota manera, la tècnica Meisner no és més que un Daulte, un Lecoq; al cap i a la fi, un pas més en el camí que ens apropa a l’objectiu final, que no és altre que explicar històries i oferir la visió d’altres vides i mons a l’espectador.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí