Laura Conde entrevista Kiko Amat que presenta el seu nou llibre, 'Antes del huracán'.
Pujar

La ràbia de Kiko Amat

Per Laura Conde /@LauraConde5

 

L’escriptura del Kiko Amat parteix de la ràbia. “La meva narrativa es basa en la ira. El fet d’estar desencaixat, ressentit, n’és un element crucial. Vull parlar de la puta merda de lloc que és l’extrarradi, de la part lletja de la teva pròpia classe social”, explica l’escriptor sobre la seva nova novel·la Antes del huracán (Anagrama, 2018). Amat, que recrea la vida d’un malalt mental al Sant Boi de Llobregat dels 80 i la sèrie d’esdeveniments que marquen la seva vida, nega, però, semblances amb la narrativa d’autors com Javier Pérez Andújar, una pregunta que li fan sovint. “La seva veu està exenta de violència, és una veu endolcida, amable”, res a veure, assegura, amb el “cop de puny” que representa per a ell tornar a la seva infància, a aquell vell “ressentiment de nerd malaltís”.

 

Tampoc se sent proper a Francisco Casavella, autor a qui admira. “La meva prosa, a diferència de la de Casavella, no té cap tipus de rampell líric”. I és cert. La d’Antes del huracán és una prosa neta, precisa, inquietant, que mitjançant descripcions acurades del paisatge urbà genera una sensació de desassossec en el lector, que acaba respirant aquest aire de lletgesa, compartint la sensació de trobar-se a un lloc d’on no es pot sortir. “Volia fugir de la introspecció xapa, del lirisme, de la sobreexplicació”, diu Amat. En aquest sentit, davant la pregunta sobre si aquesta és la seva novel·la de maduresa, Amat afirma, després d’un moment de reflexió, que potser sí. “És el primer cop que no he volgut dir al lector què és el que ha de pensar. No vull ser maniqueu, no vull assenyalar el camí”, una ambició que no existia, afirma Amat, en les seves altres novel·les, que sí coincideixen, però, amb Antes del Huracán en un pilar que marca l’univers únic i reconeixedor de l’autor: “hi ha un món que vull seguir explicant: la vida de la classe obrera a l’extrarradi, sempre des de la infància i l’adolescència, que és l’aixeta d’on emana la meva energia”.

 

Rencor de classe

Un món de gent normal, gent disposada a perdonar moltes coses menys que tu no ho siguis, de normal. “L’extravagància és una característica dels dandis de classe alta, si tens un latifundi pots anar vestit com et doni la gana”, diu Amat. De fet, l’anomenat “rencor interclasse”, és també un dels eixos d’Antes del huracán: “la classe obrera no odia els milionaris ni els nous rics, odia el veí del segon. L’odi de formiga, que diria Limónov”. Acabes la novel·la i creus que no hi ha salvació posible si el destí t’ha fet néixer a l’extrarradi d’una gran ciutat, que la bogeria –eix central de la novel·la– t’espera a la cantonada per quedar-se amb tu, que només és qüestió d’atzar que no et toqui. No hi ha esperança? “Hi ha conclusions, i ara m’estic contradient després d’haver dit que és de mal narrador alliçonar el lector, com que són els llaços no sanguinis, aquells que estableixes amb persones que no són de la teva família, els que t’acaben salvant”. Conèixer Curro, protagonista de la novel·la amb qui el lector empatitza des del primer moment, així com els personatges que l’acompanyen, des de Plácido –un Sancho Panza de psiquiàtric– o Priu, l’amic loser, significa contagiar-se d’aquesta ràbia que sembla inherent als nascuts a l’extrarradi, en aquest cas concret de Barcelona. Un rencor que segons l’autor explica bé la situación actual. “Entenc molt bé el ressentiment d’haver estat deixats al marge de la festa. El problema és que aquesta ràbia és manipulable i ha estat instrumentalitzada per uns quants, de manera repugnant i despreciable, per als seus fins miserables”.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí