La història del cinema està plena de robots, però la relació entre robots i teatre no ha estat gens fructífera. Canviarà la tendència?
Pujar

La (primerenca i complicada) relació entre teatre i robots ‘humans’

Per Pere Francesch Rom /@PereFrancesch

 

R2D2, C3PO, els replicants del model Nexus 6 de Blade Runner, el T-800 o el T-1000 de Terminator, Número 5, Wall-E o Robocop… La història del cinema està plena de robots, ja siguin androides —autòmats amb aspecte humà— o cíborgs —éssers formats per matèria viva i dispositius electrònics— des que l’any 1927 l’arribada a la gran pantalla de la icònica Maria, a Metropolis de Fritz Lang, va marcar una gran fita. No ha estat gens fructífera, però, la relació entre robots i teatre. Algunes obres s’han atrevit, en els darrers anys, a pujar robots androides sobre l’escenari, però gairebé sempre perquè el guió de la història ho ha exigit. Encara que també hi ha casos en que s’ha experimentat amb el fet d’introduir robots, no necessàriament amb forma humana, que reciten o ballen.

 

Humanòides protagonistes
Existeix una hipòtesi anomenada Uncanny Valley que explica, a grans trets, el rebuig que genera en els humans veure a robots molts semblants a les persones. En aquesta nova edició, Temporada Alta ha programat un espectacle que s’anomena precisament Uncanny Valley de la companyia berlinesa Rimini Protokoll, dirigit per Stefan Kaegi; un muntatge que tracta sobre la relació entre homes i robots. L’homanoide prendrà el lloc a l’autor de la història. Una de les fites més importants en el teatre amb robots que s’assemblen als humans va tenir lloc al març del 2017, quan es va estrenar a Londres l’obra Spillikin, escrita i dirigida per Jon Welch, que va comptar amb la presència d’un robot humanoide sobre l’escenari. De fet, és el coprotagonista d’aquest drama, que tracta sobre un fabricant de robots que en construeix un per a fer companyia a la seva dona quan ell mori. L’anciana s’arribarà a convèncer que l’autòmat és el seu marit quan ell ja no hi és. Catalunya havia pogut apreciar quatre anys abans al Mercat de les Flors, en el marc del Grec, l’aparició en escena d’un robot animat. Va ser amb la peculiar adaptació de la famosa obra de Txèkhov: Les tres germanes versió androide, dirigida pel japonès Oriza Hirata. En l’obra, el pare de família és enginyer robòtic i substitueix una germana morta per un robot gairebé humà.

 

Les emocions encara són humanes

Com s’ha vist, el teatre ja inclou androides en espectacles quan així ho dicta el guió, i segurament allò que fa que no hi hagi una major proliferació és la marcada per les emocions humanes, difícilment reproduïbles avui en dia per robots, a més del fet que, finalment, un humà sempre pot posar-se en la pell d’un robot en un muntatge. Pep Pla, director del TNT, creu que és possible que en el futur sigui més normal trobar robots en escena, però opina que, “avui en dia, la barrera per transmetre les emocions és molt difícil de superar”, diu a Godot. “No sé si un robot aconseguirà emocionar-nos molt quan estiguem al teatre”, es pregunta Salvador Sunyer, director del Temporada Alta, en una conversa també amb Godot. El que mai ha vist Sunyer és “un robot que realment t’arribi com si fos un actor”. Un cas ben diferent va ser el del muntatge Teatronika, un projecte de la UPF i del laboratori SPECS de la mateixa universitat sota la direcció de Martí Sánchez-Fibla, que es va programar al Festival TNT 2017. Els robots que van aparèixer sobre l’escenari no buscaven assimilar-se físicament a una persona, sinó que eren petits éssers que t’arribaven al genoll. Pla recorda l’obra i valora molt positivament la reacció que va tenir el públic: “Variada, però en general de tendresa cap a aquests robots NAO”, que així és com s’anomenen. Considera que per al TNT era un bon experiment introduir robots en escena, o qualsevol novetat tecnològica. De fet, l’any 2013 l’espectacle inaugural del festival es deia Robot! de Blanca Li, i en ell ballaven robots i ballarins.

 

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí