La poesia d’Eduard Escoffet es conforma per mitjà de la combinació d’imatges i sensacions, de matèries i presències, d’objectes i cossos, tots ells proveïts d’una forta càrrega evocativa, que es posa al servei de la recerca constant de la bellesa.
Pujar

Eduard Escoffet: “La poesia viu un moment bastant bo”

Per Oriol Puig/ @ori_uri

 

La poesia d’Eduard Escoffet (El Poblet, Barcelona, 1979) es conforma per mitjà de la combinació d’imatges i sensacions, de matèries i presències, d’objectes i cossos, tots ells proveïts d’una forta càrrega evocativa, que es posa al servei de la recerca constant de la bellesa. La paraula escrita a l’estadi del vers declamat, la dimensió musical creix i s’accentua; llavors, aquest canal esdevé tan poderós i seductor, sobretot quan recita els poemes ell mateix, que corprèn a l’oïdor. En el seu últim poemari, Menys i tot (LaBreu, 2017), es pregunta per la mort, afronta aquest tema de forma valenta i n’assumeix totes les conseqüències. Tots els poemes del llibre són com diapositives que inclouen el negatiu en la imatge revelada: ens mostren la part real, evident, i alhora deixen entreveure allò que tan sols és possible de copsar per mitjà de la intuïció i el pressentiment.

 

“només calen dos punts per traçar una línia: / la naixença i una mort”. Temem morir abans de poder-nos sentir vius?

La mort està molt present en el llibre, sí. Suposo que és inevitable trobar-se en un moment de la vida en que la mort et comença a sacsejar sovint. I en aquest sentit, Menys i tot és una resposta a El terra i el cel, el meu anterior llibre, des d’aquesta perspectiva; el mateix títol ja ho diu: abans pensava que hi havia poc, en aquesta vida, però ara encara ho redueixo a una línia traçada entre dos punts: la naixença i una mort. I no és una idea negativa, desesperançada de la vida, ans al contrari: una celebració. El temps és l’únic patrimoni que iguala tots els homes; aprofitem el present, doncs, visquem-lo amb intensitat.

 

Ens enfilem per una escala de la qual la mort n’és un esgraó, qui sap quan el trepitjarem.

La mort és una presència amb la qual tots aprenem a conviure. En els últims anys, la mort de poetes essencials en el meu trajecte, des de Carles Hac Mor a Francesc Garriga, passant per Xavier Sabater o Benet Rossell, ha estat un bon sotrac: desapareixen veus que m’han ajudat a desprendre’m de cotilles i que m’han estimulat a fer la meva, a buscar una veu pròpia. I més enllà, m’ensenya a valorar la fragilitat i el present en un ara ple d’idees dures com ciment i d’una infinitat d’estímuls.

 

Quan s’acaba tot, tot torna a començar?

Sí, evidentment. Per a mi, aquesta idea de cicle és central, com també ho són altres idees que em vinculen al classicisme. Defenso que un pot fer servir les eines i les formes del present per fer una obra que dialogui amb els universals. De fet, considero que la poesia parla sempre del mateix, però en diàleg formalment i tècnicament amb un present que sempre canvia. I per això és tan important la idea de cicle, d’equilibri i reequilibri, de suma d’idees contràries. Serveix molt per entendre el present: no hi ha cap ordre perenne i sense la mort la vida no existiria.

 

No som res. Però millor que no siguem res?

No sé si és millor, però és que no hi podem fer res, contra aquesta constatació. I ja és prou difícil viure i fer d’un mateix. Assumir que no som res pot ser una celebració.

 

L’oralitat en la poesia és una constant; la raresa és el llibre?

Sí, exacte. El llibre tal com l’entenem avui —un conjunt de poemes sota un mateix títol, la intimitat de la confessió, el llibre tancat i concebut com a unitat— és molt nou, tot just del segle XIX. La poesia, des dels seus inicis, ha estat un gènere nòmada, més lligat a l’oralitat, el cos i el col·lectiu que a l’escriptura i el jo individual. Amb els segles, totes les innovacions tècniques i el coneixement del món han anat ampliant el camp de batalla de la poesia, fins als nostres dies, en què sota l’etiqueta de poesia conviuen moltes formes i tipus d’expressió, cap més vàlida o millor que l’altra —aquí cada lector decideix per quina porta entra a la poesia, no hi ha un únic camí. Per a mi, el llibre és ara una de les opcions per difondre la poesia, ni l’única ni la millor. I justament per aquesta raó faig servir el format del llibre de manera conscient per difondre una sèrie de poemes que en general no recito en públic. Tant Menys i tot com El terra i el cel són llibres que necessiten el suport del paper i la lectura atenta, amb menys treball sonor o musical i més introspecció i reflexió.

 

El poeta sonor de la radicalitat, contra el paper, hi posa la veu?

Henri Chopin, un dels pares de la poesia sonora, preveia la fi de la civilització del paper. Ell, com a poeta, va abandonar la màquina d’escriure pel magnetòfon per escriure poemes. I negava la possibilitat que el poema pogués tenir una partitura o fins i tot text. La cinta magnetofònica era l’únic suport que podia transmetre tots els matisos de la poesia d’avui. Jo personalment em quedo més aviat amb totes les possibilitats que obren aquestes idees, no en descarto cap. Com Bernard Heidsieck, un dels altres pares de la poesia sonora, que no renuncia al text, o Ian Hamilton Finlay, que fa servir l’avantguarda per reivindicar el classicisme; prefereixo ampliar horitzons més que no pas canviar el focus i negar una part de la realitat. Diria, per tant, que en el meu cas sempre hi poso la veu, l’arquitectura de la paraula i el cos. Tot pura fragilitat.

 

Vivim instal•lats en una homogeneïtzació en excés de les propostes culturals. Quin lloc ocupa la poesia? La poesia viu un moment bastant bo. No només perquè hi hagi molt poetes —i noves fornades ben nodrides— i noves editorials; jo diria que també la fragilitat de la poesia té un poder en contrast amb la majoria de propostes, que aposten per la reproductibilitat ad infinitum. En la poesia, encara més en els recitals, només hi ha un presència fràgil i un temps i un espai que no es repetiran.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí