L’actor Sergi López ha tornat a la gran pantalla recentment amb La vida lliure, dirigida per Marc Recha, amb qui ja va treballar en films com Petit indi (2009) o Un dia perfecte per volar (2015).
Pujar

“La llibertat artística, per definició, no pot tenir fronteres ni línies vermelles”

Per Pere Francesch Rom/ @PereFrancesch

 

L’actor Sergi López ha tornat a la gran pantalla recentment amb La vida lliure, dirigida per Marc Recha, amb qui ja va treballar en films com Petit indi (2009) o Un dia perfecte per volar (2015). López es posa ara a la pell d’en Rom, que l’actor defineix com entranyable però amb punts inquietants. És un personatge més de la llarga llista de persones que ha encarnat López al llarg de la seva carrera cinematogràfica, que va començar a principis dels 90 amb La petite amie d’Antonio de Manuel Poirier, i que l’ha dut a donar vida a l’inquietant Harry,  a un general franquista o al papa Ratzinger.

 

Quina dificultat tenia la interpretació del teu nou personatge a La vida lliure?

Intento menjar-me el coco el menys possible amb els personatges. En Rom tenia un to de rondalla i d’un personatge que explica històries. És un tio entranyable que desperta una sensació de bonhomia i a la vegada té una part inquietant. És una mica com tota la pel·lícula: una barreja entre la bellesa espectacular de Menorca i alhora aquest aire inquietant.  

 

T’assembles al Rom?

Això d’identificar-me amb els personatges no em passa mai, excepte quan succeeix aquella cosa miraculosa que et depassa. A vegades a les pel·lícules hi ha coses que no controles, sinó que emanes i envies i van més enllà de tu. Segurament hi ha formes de caminar, de tocar la naturalesa, la sorra… que m’hi reconec de forma inconscient. Des de fora, hi ha molta litúrgia i misteri al voltant dels actors i els personatges que s’interpreten. Quan és el teu ofici i ho fas al teatre o al cinema, encarnes el personatge, li dones cos i veu, però se li ha de treure ferro i tonteria a aquesta cosa misteriosa que el personatge et posseeix. És un joc i és entrar i sortir d’un personatge, i això és divertit i lúdic. El mateix fet d’actuar té alguna cosa de possessió i d’entrar a la pell d’algú altre, però m’agrada treure-li transcendència.

 

I així ho sents tant al teatre com al cinema?

La forma d’actuar al teatre no és la mateixa, ja que has d’aguantar tot un espai a l’escenari, i en cinema jugues més a trossos. Un dia fas una escena o dues, però les repeteixes tres, set o vint vegades i et concentres per moments, d’una forma més tallada, per trossos. No sé què és més de boig, si entrar dins una obra de teatre on la unitat de temps dura tot l’espectacle, o entrar i sortir varies vegades que és el que passa al cinema, on pots estar parlant amb els tècnics i de cop entres a rodar un pla que dura un minut o cinc. Et concentres d’una altra manera. El treball d’actuar és el de jugar a ser algú altre.

 

Què recordes de les teves ensenyances en interpretació a l’escola teatral francesa de Jacques Lecoq?

Un concepte en especial i és el del plaer d’actuar com una cosa que no tots els actors tenen i com una idea que s’ha de perseguir i que jo, segons sembla, tinc de forma natural.

 

En què consisteix?

El plaer d’actuar no vol dir el plaer de sentir-te bé amb tu mateix sobre l’escenari com una cosa egocèntrica, sinó el plaer d’estar a l’escenari i enviar una cosa cap al públic i respirar amb ells. Ja sigui una tragèdia o una escena dramàtica, fer-la des del plaer de comunicar i enviar-ho cap a baix. Abans d’aprendre aquesta idea, pensava que actuar era una cosa seriosa i professional.

 

Què recordes dels teus inicis en cinema i els personatges que vas fer?

Vaig començar amb Manuel Poirier (al 92 va actuar a La petite amie d’Antonio), que gairebé no treballa amb actors, sinó amb persones. Ell més que buscar un actor per demanar-li que fes un franquista o un tio que viu al costat del mar… m’agafava a mi per fer de mi, perquè en la manera natural de ser dels actors que escollia tenien alguna cosa que li interessava. Al teatre vaig començar fent pastorets amb personatges molt de ficció, en cinema vaig començar fent personatges molt naturalistes, molt a prop del que podia ser en aquell moment. A partir de Harry, que va ser el primer dolent que vaig fer, es va obrir una porta.

 

Quan ets més conscients de la veritat dels personatges que interpretes?

Quan llegeixes per primera vegada el guió i el personatge diu unes coses, te l’imagines més clarament. Després, quan l’interpretes es barreja la idea que has vist del personatge amb les coses que inconscientment aportes, el teu cos, la teva veu, el teu ritme o el que t’ha suggerit el director.

 

Hi ha algun personatge que t’hagi perseguit fora del rodatge o de l’escenari?

He tingut la sort de fer moltes coses diferents. Hi ha una pel·lícula que vaig fer amb Manuel Poirier que es deia Chemins de traverse (2003). El personatge em va trasbalsar per una cosa personal de la vida. Jo tenia 37 anys i va ser la primera vegada que no em sentia completament feliç i el personatge era un vidu amb un nen i portava bigoti i em recordava en algun moment el meu pare. Era un personatge que em removia alguna cosa per dins i no m’havia passat mai amb cap altre. Amb els altres personatges hi tinc distància. Els personatges no me’ls emporto a casa, al cinema et diuen: talla! I deixes d’actuar i el personatge s’ha acabat.

 

Quins són els personatges que et costen més?

Quan és més proper a mi m’és més difícil, tot i que el més important és que arribi a la gent, no importa si ha estat difícil o fàcil. A vegades quan fas coses que són properes a tu, si no tens tanta distància amb el personatge et costa més veure’l, si fas un franquista psicòpata que no somriu mai i va pentinat i sempre va dret tens molts elements per interpretar-lo.

 

Parlant de franquistes psicòpates, què recordes de treballar amb Guillermo del Toro a El laberinto del fauno? El director mexicà ha rebut molts reconeixements pel seu darrer film La forma del agua.

Té alguna cosa a veure amb el geni, és molt culte, intel·ligent i llegit. Ha vist molt cinema i té molta base i a la vegada és una persona que no només ha llegit llibres i ha estat en un despatx, sinó que té un talent brutal. A El laberinto del fauno tenia un equipàs, però ell ho supervisava tot. Delegava, però ho repassava tot. És una màquina i dirigia i portava la producció a la vegada.

 

Cinema, teatre, cultura… Com conceps la seva funció en la societat i més ara amb els recents casos d’una obra censurada a ARCO, presó pel raper Valtonyc…

El que vivim és un atac democràtic tant desproporcionat que trobo que estem paralitzats de tan gros que és i de tant normal que ens volen fer creure que és. Si algun sentit té la cultura, el teatre, la literatura i l’art és qüestionar el poder, fer preguntes, provocar per trencar esquemes, per proposar mons nous, inventar-se mons inexistents… Dedicar-se a dir què està permès o no, és un terreny molt complicat. La llibertat artística, per definició, no pot tenir fronteres ni línies vermelles.

 

Quina ha de ser la funció de l’art, la cultura…

Qüestionar els límits i portar les coses més lluny, una altra cosa és el Walt Disney, el McDonald’s i el consum, això és un altre tema que no té res a veure amb l’art. L’art justament ha de servir per qüestionar les regles i el poder i per mi la cultura és necessari que serveixi per alguna cosa i no sigui només una distracció per passar el temps, una altra cosa és que pugui ser divertida.

 

La vida Lliure

 

1918, fi de la Primera Guerra Mundial. Menorca pateix una greu epidèmia de grip i la feina escasseja. La Mediterrània està infestada de submarins alemanys que necessiten provisions. Els contrabandistes fan l’agost i els pagesos han d’emigrar per trobar feina a altres indrets.

 

Estrena, març de 2018

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí