Vicky Luengo protagonitza 'Una gossa en un descampat' a la Sala Beckett.
Pujar

“La Júlia no és només la Júlia, són totes les dones a qui els ha passat o els pot passar això.”

Per Albert Martí /@AlbertMarti_

 

‘Una gossa en un descampat’ posa en escena una experiència molt dura a la Sala Beckett que no s’explica gairebé mai. 

 

Volem explicar la història d’una dona que passa per l’experiència d’haver de carrergar amb el dol d’una mort perinatal. És un tema molt tabú. Quan li passa a alguna dona, normalment calla per cultura, per la religió, per pensar que ets “mala mare”, que si et passa això és perquè en realitat no el volies tenir, perquè et preguntes què has fet malament perquè això passi… També hi ha aquella cosa de “fins als tres mesos no puc dir res, perquè si el perdo…!” Si el perds no és culpa teva, no té res a veure amb què el teu cos no estigui capacitat.

 

I això passa més sovint del que pensem.

 

A mesura que hem anat fent assajos, ens hem adonat que són moltes més dones de les que jo pensava. He parlat amb amigues i et diuen: “Això a mi em va passar.” “Què? I per què no em vas dir res?” I et diuen: “Perquè, a vegades, penses que el dol el passes millor si no dius res…” Volíem donar veu a totes aquestes dones. Al final, la Júlia no és només la Júlia, ni la Clàudia Cedó (l’autora d”Una gossa en un descampat’); sinó que sóc jo, és la Maria Rodríguez, és la meva amiga a qui li ha passat, són totes les dones a qui els ha passat o els pot passar això.

 

Què és el primer que vas pensar quan vas llegir el text?

 

M’enrecordo molt. Era a l’AVE camí de Madrid i el Sergi Belbel, el director de la proposta, em va trucar per enviar-me el text. Jo li vaig dir que sí i me’l vaig acabar llegint tot en 35 minuts. La noia que tenia davant a l’AVE devia pensar que m’havien donat una notícia horrible, perquè estava plorant d’una manera… Vaig pensar que era un dels millors textos contemporanis d’autoria catalana que hagi llegit en els últims anys de professió, em va semblar d’una bellesa i complexitat extraordinàries. Em va semblar que era un text que tenia una necessitat absoluta de ser dit. Vaig sentir que aquestes paraules necessitaven ser dites i com a actriu és un luxe pujar a un escenari, obrir la boca i que el que dius surti del ventre. Tinc la necessitat d’explicar i pronunciar les paraules que la Clàudia Cedó ha escrit.

 

Un personatge i dues actrius.

 

 Sí. Això és perquè la Clàudia ha escrit una obra on la protagonista està desdoblada en dos personatges. Una és la persona real que viu la història i l’altra és la veu de la consciència, com una mena de “Pepito Grillo” que tenim tots al cap que ens tortura i ens diu: “Això anirà malament, vigila amb allò altre, estàs preguntant una cosa, però realment vols preguntar-ne una altra…” La Clàudia va plantejar aquesta separació perquè diu que és necessari no carregar tant de drama i tant de dolor en un sol personatge. El fet de tenir una veu exterior que et parla, et guia i et dona lleugeresa fa que el personatge de la Júlia tingui tots els colors possibles.

 

Com heu treballat la Maria Rodríguez i tu aquesta dualitat?

 

Ha estat meravellós. Jo no la coneixia personalment. Em sembla una actriu molt intel·ligent, amb molta veritat, molt compromesa… m’agrada molt com treballa, l’admiro molt. Hi ha hagut molta compenetració, molta honestedat, molta sinceritat i, en aquest cas, era molt necessari. Hem compartit dubtes, propostes, ens hem ajudat a construir mútuament. Han sortit dues coses diferents perquè som dues dones diferents i ho hem fet juntes. Això explica un missatge de l’obra: el conjunt de la societat femenina, les dones, la massa uniforme de la que parlem a escena. És sororitat. Hi ha quelcom d’això a la funció fent aquest treball amb la Maria. Ha estat fer un equip entre dues dones i tirar endavant amb tot un pes dramàtic important.

 

La Clàudia Cedó afirma que és una “obra molt femenina” sobre les dones fortes, que parla de les iaies, de les dones mortes, de les invisibilitzades, de les infermeres “absorbidores de dolors”, les dones que tenim al nostre voltant. Trobes a faltar aquest ventall i aquesta complexitat en els personatges femenins en la dramatúrgia, en general?

 

Totalment. De fet, el que més li he agraït a la Clàudia és la quantitat de personatges femenins amb intel·ligència, amb decisió, amb personalitat… Ja no et dic dones fortes, perquè sempre dic que dones fortes ho són totes. El Xavi Ricart, company de repartiment, va dir: “No hi ha molts textos escrits per homes que entenguin el cor de les dones. En canvi, el text de la Clàudia està escrit per una dona, està protagonitzat per dones, però els cors dels homes que hi surten s’expliquen i estan ben explicats des de l’home.” I és veritat. La Clàudia aconsegueix, des del cor de la dona, tocar el cor de l’home. Trobo a faltar personatges femenins amb decisió pròpia, amb empenta, amb veu pròpia, amb entitat. Que no depenguin de la trama de l’home, que no depenguin de la seva opinió. És una lluita constant, perquè, per exemple, jo he hagut de fer pel·lícules on s’ha cosificat la dona. Perquè arriba un moment on dius, si no faig això, què faig? Dones n’hi ha, però no hi ha tants papers per a totes. I és una lluita constant per a la dona això de fer una cosa que et representi. Quan he intentat agafar un guió i he dit “Jo m’ho curraré perquè això agafi entitat”, acabes veient que, sovint, vas a remolc del personatge masculí. És una frustració perquè, personalment, tinc aquesta lluita i intento rebutjar projectes en els que veig que és exclusivament això el que s’ensenya, però a vegades hem de menjar. Però ho trobo a faltar, molt. I agraeixo a la Clàudia que escrigui des d’aquesta feminitat. Un article d’”El Mundo” deia alguna cosa així com: “Necessitem més dones que expliquin històries, perquè l’home al final, per molt sensible que sigui respecte això o per moltes ganes que tingui d’explicar una veu femenina, sempre ho fa des de la masculinitat.” Hauria d’haver-hi, almenys, paritat de veus. El que ha fet la Clàudia és un exercici brutal de posar dones sobre l’escenari amb entitat, sense oblidar l’home.

 

Remarques: dones fortes ho són totes.

 

Al final penso que, quan parlem de dones fortes, s’atribueix a dones que viuen una història molt dura o a dones que prenen decisions importants, dones lluitadores, a Lady Macbeth, dones poderoses, dolentes… I jo dic: No, també hi ha possibilitat de fer personatges de dones que no viuen un gran drama. Trobo que totes les dones són fortes per viure el que viuen i per suportar i conviure amb el que convivim. I, per això, faig servir la paraula “entitat”. Perquè crec que una dona amb entitat és una dona que té una raó de ser. És un personatge que ens explica quelcom amb la pròpia veu i no a través de l’home o del que aquest opina.

 

A “Una gossa en un descampat” treballes amb un còctel emocional brutal: dubtes, pors, il·lusió, frustració, inseguretat…

 

És heavy de fer. L’emocionalitat de la Júlia està constantment amb el dubte de “Tinc vida dins meu, però perilla la meva vida, no m’estan donant garanties de tirar endavant, el nadó pot morir…” i es pregunta: “Tinc dret a acabar amb la vida que batega dins meu?” Això es vehicula a través de sensacions de culpa, de por a què passarà en el moment de veure o no el nen… I et dius, “Què em passarà si el miro? No em destrossarà la vida? Què faré? Tota la meva vida recordaré el meu fill mort?” És el que la Clàudia anomena el descampat, totes les pors que projecta sobre el que li està a punt de passar. La Júlia 2 intenta fer-li veure que tots els descampats tenen llum i que tots els descampats tenen una bellesa, que la por quan la mires de cara no fa tanta por. La història explica un fet molt dur, però té molta llum: és un cant a la vida. En aquest cas es vehicula a través de la pèrdua perinatal, però de descampats en tenim tots. Tots tenim una mort molt dura, una separació… hi ha molts tipus de descampats i l’obra parla de com enfrontar-s’hi, de com superar les pors, de veure la llum on només hi havia foscor.

 

És inevitable que, més enllà de la Vicky Luengo actriu, quedis afectada?

 

Quan faig funcions d’aquesta intensitat emocional sempre dic que el meu cos no sap que sóc actriu. El meu cos està passant cada dia per un estat emocional bèstia i, encara que jo no sóc una intèrpret que treballi a través de la seva vida personal (tot i que ho respecto), que és a través del que visc a escena; el meu cos sent que ha viscut una cosa heavy. És inevitable endur-se un cansament i una descàrrega emocional. Però com estem fent una cosa tan bonica, no patim. M’ho passo molt bé.

 

Hi ha tota una generació jove, al voltant dels 30, que poc a poc aneu ocupant els teatres de la ciutat. Penso en actrius i actors com Mima Riera, Oriol Pla, The Mamzelles, Nao Albet i Marcel Borràs… per posar alguns noms sobre la taula. Què teniu en comú?

 

O també Pau Vinyals, Júlia Barceló, Enric Cambray… Moltes ganes de fer les coses bé, moltes ganes d’explicar i de tenir una veu, moltes ganes que se’ns doni l’espai per parlar del que volem parlar, molta feina feta prèvia, molta formació, molt d’amor per l’ofici, molta responsabilitat sobre què significa pujar a un escenari. Podríem entrar també a parlar de les companyies joves i et podria fer tota una disquisició, perquè és totalment impossible ser una companyia jove i que sigui viable ara mateix. Hi ha un sostre, hi ha una generació tap que no permet que la gent jove pugui fer coses amb pes i amb veu i estem tots lluitant, amb molta necessitat que se’ns doni lloc.

 

Estàs en un bon moment?

 

Sí, estic en un bon moment, perquè em sento molt afortunada. Sempre que dic això, però, afegeixo que també he treballat molt per ser on sóc. Hi ha molta gent que treballa molt i no té la sort perquè les constel·lacions no es fiquen on s’han de ficar, perquè hi ha casos molt injustos de gent molt bona que no està treballant. Però sí, considero que estic en un bon moment, que no és etern, que tal com puges caus i no treballes, i jo intento fer-ho tot amb la major entrega possible. El que intento fer és no mirar molt enllà, centrar-me en l’ara i donar el 200% de mi, aprofitar-ho i aprendre.

 

Com ho fas?

 

De cap manera, no hi ha una manera. Però et puc dir dues coses: tinc molt clar què vull fer i on vull anar, i hi vaig. La segona és perquè he tingut sort. I afegeixo una tercera: crec també que és perquè m’ho he currat. Sóc molt conscient de les meves limitacions i ho intento arreglar. M’he fotut patacades fortes. I sembrar. Intento entregar el màxim de mi en els processos. Ho faré millor o pitjor, això em preocupa relatiu. Mentre el director quedi content amb el que he fet i sàpiga que he donat el que he pogut de mi, després ho milloraré per a properes vegades. Sembro i espero. Intento recolectar el que sembro de fa temps. Em diuen que “sí”, però també molts “no”. Crec (i espero!) que no trobaràs ningú que digui que ha treballat a disgust amb mi (riu).

 

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí