Una producció ben polèmica i una vida massa curta no van ser obstacles per fer d’ella un referent generacional de...
Pujar

La dona que va rebentar el teatre

 

Per Manuel Pérez i Muñoz / @ManelPiM

 

Violència, crueltat, dolor, sexualitat, amor. En relació amb aquests temes Sarah Kane va revolucionar l’escena britànica durant la segona meitat dels noranta. Una producció ben polèmica i una vida massa curta no van ser obstacles per fer d’ella un referent generacional de la dramatúrgia internacional, un èxit pràcticament sense ressò a Catalunya que muntatges com Blasted (Rebentats) comencen a corregir.

 

Londres, 1995. La crítica s’afanya a destrossar el debut al Royal Court d’una jove autora de 24 anys: massa violència i obscenitat, es queixen.
La bel·licositat d’alguns comentaris posa en alerta als col·legues de professió. En pocs dies, Sarah Kane rep en contrapartida els elogis d’autors com Caryl Churchill, Martin Crimp o Harold Pinter. L’obra en qüestió, Blasted, no només funciona com un revulsiu de múltiples capes contra la violència –de la masclista a la d’estat–. També suposa un trencament a escala formal, un camí que serveix d’exemple a tota una legió de seguidors posteriors. “Quan la llegeixes d’estudiant, et canvia la vida”, confessa la directora del muntatge del TNC Alícia Gorina. “Construeix en directe una nova forma d’entendre el teatre. De cop veus totes les possibilitats formals que hi ha a l’escena, al text. I després encara et queda la part del contingut”.

 

Violència, guerra i lluita de sexes

Una habitació d’hotel “que és tan cara que podria ser a qualsevol lloc del món”. Ja des de l’inici Blasted ens apunta a tots. La primera escena presenta la relació violenta entre un home de 45 i una jove de 21, un plantejament inicialment realista que saltarà pels aires en tots els sentits. Sona a tòpic però és cert, l’obra ens parla de la realitat actual: “Hi trobem la violència de gènere, la invisibilitat de les violacions a les dones, el no voler veure la guerra a les portes d’Europa, aleshores la dels Balcans i ara altres conflictes que ens afecten”, apunta Gorina. “Algú de l’equip pensava que l’havien escrit ara”. Pere Arquillué, Marta Ossó i Blai Juanet protagonitzen un muntatge que incideix en el tractament de la violència de forma crua, sense fer espectacle en la seva representació. La posada en escena mira de despullar-se d’artifici per arribar a l’essència del llenguatge teatral i treballar un tipus de relació experiencial amb el públic. Un altre element definitori segons la directora és “la trobada entre masculinitat i feminitat, un tret que m’interessava molt i que escènicament es representa com una invasió femenina d’un espai inicialment masculí”.

 

Persona, obra i mite

Sarah Kane es va suïcidar a l’edat de 28 anys, una mort prematura que en part ha condicionat la lectura d’altres textos seus com Psicosi de les 4.48, presentat recentment a casa nostra pel director Moisès Maicas i l’actriu Anna Alarcón. Imposa el mite? “Hem intentat llegir la peça sense condicionants”, conclou Gorina. “Per a nosaltres, en el pla formal era important saber per què l’obra va causar tant rebombori quan es va estrenar. No m’interessa gens si l’autora patia una malaltia mental. El que interessa és la seva mirada sense filtres, lúcida, que li permetia arribar més lluny, i és per això que Blasted connecta tan bé amb els nostres temors”. Sarah Kane és morta, llarga vida a Sarah Kane.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí