Mesos després de la irrupció del fenòmen #MeToo, les xarxes s’han omplert de desenes de milers de testimonis LGTB sota el paraigües del #MeQueer.
Pujar

La cultura catalana després del #MeQueer

Per Sem Pons /@semponspuig 

 

Mesos després de la irrupció del fenòmen #MeToo, les xarxes s’han omplert de desenes de milers de testimonis LGTB sota el paraigües del #MeQueer. Des d’anècdotes trivials que posen de manifest l’homofòbia quotidiana que a dia d’avui seguim patint, fins a veritables odissees que han marcat i marquen encara les vides dels LGTB. Històries prou importants com per ser explicades i representades a les nostres ficcions teatrals, cinematogràfiques, televisives i artístiques en general. La cartellera teatral barcelonina enguany conté obres tan importants com Fun Home, La Jaula de las Locas o Àngels a Amèrica. Grans produccions que expliquen històries diverses sense oblidar la comercialitat. El gran públic podrà gaudir i conèixer històries que els interpel·lin, i és una gran notícia. Però no n’hi ha prou. On són les nostres històries? Perquè existir, existeixen, i tenen interès. Cal seguir empenyent perquè les mentalitats dels productors, dels programadors i dels responsables de les institucions canviïn, i entenguin d’una vegada per totes que explicar històries diferents que ens incloguin a tots no és només una reivindicació feminista, LGTB i anti-racista.

 

És una necessitat absoluta si volem que la nostra cultura expliqui el nostre present, que sigui reflex de les nostres vivències i reivindicacions socials. Que, quan algú d’aquí 50 anys revisi quina cultura es va crear a Catalunya al 2018, l’any del #MeToo i el #MeQueer, vegi que a casa nostra també van passar moltes coses i vam ser capaces d’explicar-les. Cal que les institucions públiques fomentin la creació catalana i ho facin des del respecte a la diversitat, si cal, amb quotes. Que els teatres públics mirin més endins de casa quan es tracti de parlar de temes que ens afecten. I que ens escoltin. La dimissió de Lluís Pasqual és una gran oportunitat que hem de saber aprofitar per convertir el teatre català en motor de canvi. No ens quedem amb el debat -superflu- de les quotes de poder i qui les ostenta, i comencem a parlar de què farem amb aquest poder. Que arrencar taps generacionals no serveixi per posar-ne de nous. Que les dones que dirigeixin espais no ho facin com els homes. Que aprenguem a repartir el poder, i a escoltar-nos més, i oblidem velles batalles pel tro que ja no ens haurien de representar. Tenim molta feina!

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí