Quan parlem dels espectacles familiars sovint caiem en el tòpic de descriure’ls com una llançadora per generar públic de futur
Pujar

Joves i infants: públic de futur o de present?

Per Mireia Izard/ @mireiaizard

 

Sovint quan parlem dels espectacles familiars caiem en el tòpic de descriure’ls com una llançadora per generar públic de futur. I amb això ens referim i imaginem, gairebé sempre, adults apassionats per les arts escèniques. Però és correcte mirar-nos la gran quantitat i varietat d’espectacles per a criatures des d’aquest prisma? Per Òscar Rodríguez, director del Sant Andreu Teatre (una de les sales amb més dedicació al públic familiar), ens equivoquem: “No creiem que la nostra tasca sigui fer públic de futur sinó de present. Tot el públic es pot acabar perdent, pensem en l’aquí i ara”. De fet, diu que el més habitual és que els nens i nenes a partir de nou anys es desvinculin de l’experiència teatral encara que n’hagin gaudit de petits. Molts cops, explica, troben poques coses que els interessin. Per tant “cal treballar perquè els agradi el que veuen ara i no pensar en què voldran més endavant”.

 

Obres per als adolescents

El Teatre Nacional de Catalunya també té una programació dedicada a les criatures, el TNC petit, però aquest any precisament ha afegit un cicle de teatre per a joves. Entre novembre i març haurà ofert tres obres pensades per als adolescents o per als que tot just passen la vintena. Xavier Pujolràs, coordinador de la programació del teatre públic, explica que es va decidir obrir aquesta línia de programació després de fer un estudi de públic fa tres anys que els va donar dades clares: els joves d’entre 14 i 25 anys no van mai o gairebé mai al TNC. Només hi van a les funcions per a escoles i instituts, però des del teatre no tenien clar que d’allò se’n tragués un rendiment plaent per part dels espectadors. Més aviat havien constatat que, segons Pujolràs: “venir a veure una funció era com una tasca més del currículum escolar”. Per això quan ell va anar a veure Amanda T d’Àlex Mañas a la Sala Atrium i la va veure plena de gent jove, va decidir-se a triar uns quants projectes que estiguessin pensats per als adolescents o, si més no, que parlessin d’allò que els remou.  Pujolràs explica que “sempre havíem considerat que la programació d’adults ja servia. I no, a aquesta edat tenen tants estímuls que és difícil arribar-hi”. Justament l’obra de Mañas és un dels tres espectacles que el Nacional acollirà en aquest primer cicle juvenil, però asseguren des del teatre que volen que aquesta iniciativa creixi.

De fet, la proposta no es queda només en veure una obra, sinó que també s’ofereixen col·loquis o activitats relacionades amb el muntatge per entendre que el fet teatral va més enllà i que té un gran valor social. Aquesta també és una de les sanes obsessions des del SAT! A la sala de Sant Andreu (BCN) tenen molt clar que el pre i el postfunció són vitals. Tenen àrea de jocs, pissarra per pintar i contes, i la companyia surt sempre a saludar. Per Òscar Rodríguez “cal fer l’experiència el més gratificant possible per fidelitzar el públic”. A més a més, també defensa que cal treballar més amb les escoles i incloure les arts escèniques com a part del temari. El TNC hi està d’acord i per això està muntant pel juny vinent unes jornades de formació per a professors. Per Xavier Pujolràs “cal que la comunitat educativa s’ho acabi de creure.”

 

Qualitat i esperit crític

D’altra banda, el director del SAT! posa el dit a la nafra i reivindica també que els companys de professió es creguin la creació per als més joves:  “Un espectacle per a petits té els mateixos criteris que els d’adults: qualitat i esperit crític”. Els qui es dediquen al teatre per a nens estan cansats que encara ara se’ls miri de dalt a baix i es consideri que la seva feina és de menys nivell. Rodríguez destaca que moltes vegades els muntatges infantils són més imaginatius que els d’adults perquè es creen amb més llibertat. Però assenyala un repte de futur per continuar innovant i millorant: que hi hagi més permeabilitat, que qui es dediqui al teatre per a adults no tingui por d’intentar-ho amb els petits. Per últim, fa una petició a l’administració: “que treballi per crear nou públic real, que s’acosti el teatre a les famílies que no hi van mai”. Això sí que seria generar públic de futur!

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí