Dies després d’actuar dins del cicle 'Curtcircuit' a la Sala Barts de Barcelona parlem amb l’artista de Vic perquè ens expliqui les satisfaccions que li ha portat el seu  darrer disc 'Dripping Springs'
Subir

Joana Serrat, la recompensa de la feina ben feta

Per Sergio del Amo

 

Dies després d’actuar dins del cicle “Curtcircuit” a la Sala Barts de Barcelona, parlem amb l’artista de Vic perquè ens expliqui les satisfaccions que li ha portat el seu  darrer disc Dripping Springs, editat l’any passat pel seu propi segell, Great Canyon Records.

 

Ja fa un any d’ençà que vas llançar Dripping Springs. Quin balanç fas de l’àlbum?

Continuo estant molt contenta perquè és un disc que sento com un pas endavant en la meva carrera. Tot l’any ha anat molt bé. No he parat de tocar amb la meva banda a tot arreu. Fins i tot a la resta d’Espanya, que era un mercat que se’m resistia.

 

Me n’alegro que a la resta del país s’hagin entès aquestes últimes cançons. Què consideres que té el disc perquè hagi connectat amb públic més gran?

Per una banda ha estat molt positiu haver canviat d’agència de management, ja que m’ha obert moltes més portes a la resta de l’Estat. Fins ara tocava de tant en tant, però sí que he notat que els concerts tenen una major continuïtat ara. Per l’altra penso que som els mateixos músics els que ens limitem a vegades. Parlant amb un artista, em comentava que el públic a Catalunya és molt més petit. Bandes com Manel no paren de tocar a tot arreu tot i cantar en català, així que no crec que sigui una qüestió d’idioma, sinó el punt d’autolimitació que un artista s’imposa de forma inconscient. Quan penso en els meus discos no penso en territoris, només en la creació i el so de les cançons. L’art és el que ha de prevaler.

 

Tot i els concerts que tens per endavant ja estàs treballant en un nou àlbum?

Em costa molt desenganxar-me de Dripping Springs perquè encara crec que té recorregut. Amb els altres discos no em passava això. Els àlbums han de tenir una vida llarga perquè tenen moltíssim treball darrere. Estic pensant en el nou àlbum i de cara a l’any que ve m’encantaria tornar a l’estudi, però de moment és molt aviat per parlar de noves cançons.

 

Encara hi ha gent que se sorprèn de què vinguis de Vic perquè els teus temes són “pura Amèrica”. Tot i amb això, ningú pot posar en dubte que l’escena musical de Vic és fortíssima.

A la comarca hi ha molta moguda musical, sí. Si comences a mirar hi ha molts grups i són molt diferents entre ells. Aquest eclecticisme és el punt fort.

 

Tocar l’any passat a l’AmericanaFest de Nashville va ser un somni per tu?

Són d’aquestes coses que sempre fan il·lusió. És un festival molt gran que cada any té moltíssim públic i per mi va ser una experiència brutal. Allà tothom et tracta de tu a tu, hi ha molt de respecte per la música i els artistes. Descobreixes que tot i la distància que et separa  parles el mateix idioma que ells.

 

La fascinació per la música estatunidenca et ve d’herència? Van ser els teus pares els que et van descobrir aquest gènere?

El meu pare posava tots aquests discos i de sempre em vaig sentir atreta. Un moment clau va ser quan vaig descobrir Neil Young i l’altre, Bob Dylan. Em vaig endinsar moltíssim en la carrera de Dylan i a partir d’ell vaig descobrir altres artistes i bandes del gènere. Però no només he escoltat i escolto música americana en el meu dia a dia!

 

A on t’agradaria arribar?

Al màxim possible. Estic treballant perquè la gent em conegui i poder tocar al màxim de llocs possibles. Ser músic és una muntanya russa perquè no sabem què és realment l’estabilitat, però tot i això l’esforç val la pena. M’agradaria consolidar-me com a artista i seguir fent el que m’agrada.

 

Ho veus viable?

Doncs és una pregunta que abans em feia molt i que ja no perquè condiciona moltíssim la música que fas. És una d’aquestes coses que angoixen. Prefereixo més viure el moment encara que sigui complicat a vegades. Música en faré tota la vida. Podré viure d’això? Ja es veurà. El que sí que penso és que les polítiques culturals que es porten a terme no són les correctes i que encara hem d’aprendre com a societat a valorar l’art com sí que ho fan altres països. Jo sempre remarco que estic molt contenta que la gent vingui als meus concerts, però certament part de la societat ha de canviar la seva visió sobre l’art. Si no tens problemes a l’hora de comprar un tros de carn o uns texans, per què no es fa el mateix amb la música?

 

Què t’agradaria que passés d’aquí un any?

Diria que tenir el pròxim disc ja gravat i continuar amb les expectatives de poder tocar al màxim de llocs possibles. I, òbviament, estar igual de contenta que ara amb el que faig.

No hi ha comentaris

Publicar un comentario