Dos anys i mig després de publicar Sistema Joan Colomo contraataca amb L’oferta i la demanda. En aquest nou disc, el músic s’atreveix a aparcar per moments la guitarra per jugar amb inèdites garlandes electròniques.
Subir

Joan Colomo, sense cap vergonya

Per Sergio del Amo

 

Dos anys i mig després de publicar Sistema Joan Colomo contraataca amb L’oferta i la demanda. En aquest nou disc, editat pel segell BCore, el músic s’atreveix a aparcar per moments la guitarra per jugar amb inèdites garlandes electròniques.

 

Com definiries aquest nou L’oferta i la demanda?
A vegades tinc la sensació que m’estanco i que la meva forma de fer cançons no evoluciona, però m’agradaria pensar que amb el temps vaig polint el meu llenguatge. En aquest nou disc sí que és cert que les guitarres estan en un segon pla i que com l’he fet a casa amb l’ordinador he utilitzat més que mai sintetitzadors i maquinetes que li donen un embolcall més electrònic. Tot i això no és tan diferent dels altres discos. Més que un àlbum electrònic és un disc de pop-rock amb menys guitarres.

 

El fet d’aparcar una mica la guitarra era un repte per tu?
En part. En els últims dos anys he fet concerts anomenats “La Radiofórmula” on ja anava sense guitarra. D’alguna manera això ha influït en aquestes noves cançons. La guitarra et fa d’escut i ara m’he convertit en una mena de Raphael amb el micro. Sempre he lluitat contra la vergonya, i aquesta era una nova forma d’enfrontar-me a això.

 

No ets una persona precisament tímida…
És una cosa en què he anat treballant. D’ençà que tinc 12 anys he fet concerts i a poc a poc he anat perdent la vergonya. Tot són reptes en aquesta vida.

 

Consideres que és l’àlbum més accessible que has fet fins ara?
En part sí, perquè aquest cop són més visibles certes referències de coses que en els últims anys m’han agradat molt, com per exemple l’últim treball de Rihanna. Venint de l’underground pot provocar impressions errònies, però tot i això les lletres no són gens comercials, la veritat. Poden haver-hi algunes tornades una mica més directes, però en el disc hi ha punts de psicodèlia i altres elements que no tenen res de comercial.

 

Et consideres un músic afí a la cançó protesta? Tot i ser un disc sonorament lluminós no et talles precisament a l’hora d’abordar temes socioeconòmicament complexos. Amb els anys aquesta etiqueta provoca una mica de ràbia perquè la cançó protesta sempre s’ha associat al cantautor, el que feia al començament. El que sí que és cert és que mai he deixat de fer peces on apareixen qüestions reivindicatives tot i que cada cop intento més fer lletres sense una posició clara. A mesura que em faig gran em costa més mullar-me sobre alguns temes. Soc anticapitalista però, i què? Pretenc analitzar les coses del meu voltant sense donar lliçons a ningú.

 

Què escoltaves a casa mentre treballaves en aquestes noves cançons?
Doncs ja ni me’n recordo perquè fa tant de temps que vaig acabar el disc… Les maquetes les tenia de fa dos anys. Quan acabo un àlbum ja estic treballant en un altre. Entremig he tingut una filla i m’he dedicat, naturalment, a les obligacions paternals.

 

Una cosa que no canvia és la teva predisposició per les cançons curtes. D’alguna manera has heretat això del teu passat punk? Algun dia t’atreviràs a fer-ne alguna de cinc o sis minuts?
Sempre que estic treballant en un nou disc la idea em ve al cap, però no m’acaben de sortir. M’agraden les cançons directes i em fa pal donar-li més voltes del compte. Hi ha un punt de mandra perquè les cançons les vomito i un cop vomitades no vull estirar-les més. A quina cançó li tens més estima? Estic molt content de com ha quedat la primera, “La redistribució de la riquesa”, per la sonoritat que té. A nivell compositiu aquest disc tenia dues cançons més que no he inclòs finalment i això ha provocat que no hi hagi cap peça que m’avergonyeixi. En discs anteriors sí que m’he trobat en moments concrets en què he pensat que una cançó resultava una mica ridícula. Aquest cop no m’ha passat això. Per primera vegada estic molt content en general de com hi ha sortit el conjunt.

 

A més, la teva veu sona menys impostada aquest cop. Penses el mateix?
Essent un músic autodidacte, de mica en mica he anat trobant el meu so. Quan escolto els primers àlbums em sorprenc de la veu de duendecillo que hi posava. No era conscient llavors d’això. Després de perdre la vergonya un ja no té la necessitat d’impostar tant la veu perquè et trobes més segur tal com ets.

 

Es pot viure de la música?
Es pot malviure en el meu cas fent una diversitat de tasques bestial. Sempre tinc un munt de projectes paral·lels, però la precarietat és intrínseca al nostre gremi.

No hi ha comentaris

Publicar un comentario