Parlem amb Joan Català, artista que fa equilibris entre el circ, la dansa i el gest, de moments detonants i el seu imaginari.
Pujar

Joan Català: “Tinc ganes de volar”

Per Clàudia Brufau / @claudiabrubo

 

Fira Tàrrega ha estat uns dels llocs detonants de la trajectòria d’en Joan Català. Allí va descobrir que volia dedicar-se al circ quan va veure actuar a en Marcel Escolano de Los Galindos. Gràcies a haver actuat amb la companyia Daraomaï a Tàrrega, li va sorgir l’oportunitat per crear el seu primer espectacle. En aquesta passada edició ha presentat un treball en procés de creació 5.102 m/s i a més, amb Pelat va cloure la Fira, l’última edició de Jordi Duran com a director artístic. Parlem amb aquest artista que fa equilibris entre el circ, la dansa i el gest, de moments detonants i el seu imaginari.

 

– Quan en Francesc Casadesús et va oferir suport per crear el teu primer espectacle, tenies clar què volies fer?

No, perquè encara no m’havia plantejat de crear pel meu compte. Primer li vaig presentar un projecte delirant en el què hi projectava de tot, amb deu intèrprets, un transvestit i que havia de tractar sobre la psicologia de grup. Però, quan vaig presentar el dossier al Cesc em va frenar els peus amb raó. Em va fer obrir els ulls i quan vaig tornar a casa vaig escriure Pelat!

 

– Com vas passar d’una idea barroca a una de tan pura i senzilla com Pelat?

Vaig tenir una experiència a L’animal a l’esquena (el centre de creació i formació dirigit per la companyia de dansa Malpelo) que em va sacsejar. En Jordi Galí va presentar amb uns artistes i artesans un experiment escènic enmig del camp. El què van fer em va connectar amb records d’infància i de la família. A casa meva són ferrers, el meu avi ho era i el meu pare i el meu germà ho són. Jo tot i que no he seguit amb l’ofici familiar, també em construeixo les meves estructures. Per a mi aquesta experiència va ser un punt d’inflexió: “això és real, sóc jo, és la meva història.”

 

– L’artesania és l’imaginari que evoques, però, per a tu és molt important com habites i cohabites aquest món amb l’espectador, oi?

Sí, perquè m’inquetava el rol de l’espectador quan veu una peça al carrer. Perquè quan t’atures a mirar ja en formes part, n’ets responsable perquè pots modificar l’estat de les persones, tant dels intèrprets com dels que miren. Però, com podia traduir aquestes inquietuts tan abstractes a una cosa tangible, que pogués entendre el meu pare? Així és com se’m va acudir la idea de donar tasques als espectadors.

 

– Com t’has sentit tancant amb Pelat l’edició d’enguany de la Fira?

Ha estat una Fira molt especial. Em fa molta gràcia en Jordi Duran que descrigui Pelat com a “clàssic contemporani”. Va ser bastant emotiu primer perquè vaig agafar en Jordi i l’Oriol (Martí) per estar dins del grup dels quatre homes que m’ajuden en l’espectacle. I segon, perquè fa cinc anys hi vaig fer la primera funció i ara hi he tornat amb l’espectacle voltat per tot el món després de més de trescentes representacions.

 

 

– A 5.102 m/s la manipulació de l’objecte i les estructures continuen sent el fil conductor, però aquesta vegada actues amb una bona colla d’intèrprets. Com treballes com a director?

M’he envoltat de gent que per a mi són col·laboradors, no només intèrprets, i des d’aquesta posició la gent és més franca. M’agrada compartir els dubtes amb ells, encara que jo dirigeixi. Un s’ha de saber envoltar, com he fet amb els músics de la peça, en Miquel Vich, en Pablo Martínez i el Rubén Martínez. A nivell de llums ho he deixat en mans de la Joana Serra perquè m’agrada molt la seva senbilitat, i amb la part de moviment, treballem molt mà a mà amb la Cecilia Colacrai.

 

– A nivell d’imaginari tens ganes de tocar altres móns?

Tinc ganes de volar. A l’anar veient espectacles d’altres artistes com Los Galindos, que juguen molt amb la fantasia, em vénen moltes ganes d’entrar en aquest camp. Crec que a 5.102 m/s estic apuntant una mica cap aquesta direcció. Perquè els objectes es transformen; apareix la imatge d’un ocell gegant, quan carreguem les planxes crec que estem evocant bèsties mitol·lògiques. És a dir, que la transformació va més enllà de l’objecte, també canvia l’ésser humà, la persona que actua. Però, crec que és un camí llarg en el que no puc entrar de cop. M’ho prendré amb molta calma.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí