Després de vint-i-dos anys sense exposar en un museu de Barcelona, la seva ciutat, el MACBA exhibeix l’obra d’un dels artistes catalans més internacionals, si no el que més, i un dels més cotitzats.
Pujar

Jaume Plensa: “El valor de l’art és que no serveix per a res”

Per Oriol Puig

 

Construeix poesia amb alabastre, pols de marbre i pigments, varetes d’alumini, ferro colat o coure. Per sobre de tot, creu en l’ésser humà, per això les seves criatures tenen ànima. Les seves obres en llocs públics són espais en els quals el ciutadà pot tocar, sentir i emocionar-se. Jaume Plensa presenta una obra d’amigables enfrontaments: entre el que es mostra i s’oculta; entre la petjada del passat i l’obertura cap al futur; entre la construcció natural i la creació per mà de l’home; i entre la vibració sonora i els efectes del silenci. Després de vint-i-dos anys sense exposar en un museu de Barcelona, la seva ciutat, el MACBA exhibeix l’obra d’un dels artistes catalans més internacionals, si no el que més, i un dels més cotitzats.

 

De debò que esculpeix gràcies a Macbeth?

És un dels meus llibres de capçalera, sí. És una de les peces més visuals de Shakespeare: llegeixes quatre frases i et sents transportat a un món d’imatges i espais, com una gran pel·lícula. Jo soc un artista visual, però a mi les claus de la meva feina me les han donat escriptors com ell, al qual vaig tenir la sort de llegir de molt jove. Tinc altres referents literaris. Penso també en els Proverbis de l’infern, de William Blake; en el Faust de Goethe o en Les flors del mal, de Baudelaire. I penso també en un poeta valencià, Vicent Andrés Estellés, autor d’El llibre de les meravelles i L’hotel París.

 

Prefereix que coneguem la seva obra abans que conèixer-lo a vostè.

L’art és una conseqüència d’una forma de vida. Intento créixer com a persona per ser artista, no intento créixer com a artista per ser persona. Si ara notes una pau immensa en la meva obra, és perquè l’he buscat. Als 30 anys n’era incapaç.

 

Han existit molts Plensas?

He tingut diverses vides, sí. És veritat que la gent coneix més la meva feina actual, tot l’univers dels rostres i dels caps, i molts pensaran que aquest esperit conceptual ha desaparegut, però està intacte. M’he adonat mirant cap enrere que sempre he estat donant voltes als mateixos temes: el món interior, l’ésser, l’individu com a entitat pròpia en relació amb la comunitat… I les cares que faig ara amb els ulls tancats també mostren un món conceptual, perquè tot el que passa està passant en el teu interior i la peça és com un mirall en el que et mires.

 

Dues dècades després de la seva darrera exposició en un museu de Barcelona (Fundació Joan Miró, 1996), la seva obra es torna a veure en un museu de la ciutat. Arriba tard l’exposició del MACBA?

Ha arribat quan havia d’arribar. Sempre dic que el millor que em pugui passar passi el dia abans que mori. No tinc pressa.

 

L’exposició ofereix la possibilitat de fer un recorregut per peces importants per a vostè.

Han estat importants per al meu creixement com a artista. Hi ha obres des de quan em vaig donar a conèixer internacionalment amb el ferro fos, vivint a Berlín, fins avui, amb una peça especial per al museu on el buit i la música són molt importants. Al MACBA entrem metafòricament dins de l’estudi, és a dir, dins del meu cap. Per mi és la intimitat més absoluta. L’exposició ajuda a entendre la part més conceptual de la meva obra. He rescatat peces antigues.

 

En paral·lel, el Museo Reina Sofía de Madrid presenta un nou projecte al Palacio de Cristal.

És una peça que m’ha portat més d’un any de feina: tres caps en la posició de silenci que emfatitzen la transparència del Palacio. Aquest mes de desembre, i durant un any, instal·laré a la plaça de Colón de Madrid, Julia, de dotze metres d’altura.

 

El fa més feliç l’escultura pública que exposar en un museu?

No, en absolut. A veure, les meves obres en espais públics m’han fet molt famós però jo segueixo treballant als museus i a les galeries. Per mi l’art sempre és públic, estigui en una galeria o a la ciutat. No acabo d’entendre on està la barrera o la frontera entre el museu i l’espai públic.

 

No ha de ser fàcil treballar en grans espais públics, fora de museus i galeries, on cal formar part de la quotidianitat.

Quan he treballat en aquests espais hi ha una responsabilitat enorme perquè segurament la gent que els utilitza no m’ha demanat l’obra i jo estic penetrant en el seu territori privat, a casa, en alguna cosa que ja existia abans que jo arribés. Llavors sempre intento, sent jo, poder completar el paisatge d’un altre. I he de tenir certa capacitat per a això, perquè segueixen encarregant-me peces… Amb els anys, m’adono que aquesta passió que tinc per penetrar en la societat, donar-li bellesa o intentar que la bellesa sigui una cosa natural en el seu dia a dia, és una forma d’implicar-me en l’altre. El meu missatge i el d’ells. La meva ànima i la seva. És molt interessant. El moment en què més intensament gaudeixes del projecte.

 

Projectes que són encàrrecs… I els encàrrecs dins el món de la creació no han tingut sempre la mateixa consideració. Em pregunto si també seran diferents per a Jaume Plensa.

Quan faig les meves exposicions personals en galeries o museus no he de donar cap explicació en principi a ningú, però quan és un encàrrec públic, sembla que si l’hagis de donar… Però, com et deia, és més una responsabilitat perquè estàs completant un paisatge que ja estava començat. És com si acabessis un quadre que ja existia amb l’últim retoc. És molt bonic, perquè no és només la bellesa del teu objecte, de la teva obra, de la teva peça, sinó que, amb ella, fas que tot el que l’envolta sigui més bell.

 

És trist que moltes escultures no romanguin en el mateix lloc per sempre…

És com tot a la vida, no? Jo ho he dit moltes vegades: les meves exposicions comencen quan s’acaben. Jo li dono molt valor a aquest moment de l’absència, tant com al de la presència, perquè crec que és quan la gent entén el valor que tenien.

 

Ja que parla de valors, em pregunto quin és el valor real de l’art, no el que costa, sinó per què serveix.

Jo crec que el valor de l’art és que no serveixi per a res. Hi ha gent que ho malentén quan ho dic, però em refereixo a un sentit material, pràctic o mercantil. Crec que la gran condició de l’art és que la seva inutilitat el fa imprescindible.

 

Més enllà de la seva utilitat hi ha la seva permanència. L’artista es queda i transcendeix. Potser això és el que realment busca.

Home, ara m’has fet pensar. Faulkner deia “em resisteixo a creure que només he vingut a aquest món a resistir. Jo prefereixo pensar que he vingut a transcendir”. Aquesta idea que t’agradaria deixar alguna cosa per a les generacions futures, aquest alguna cosa, no sé què és… En tot cas, mentre intento fer-ho, m’estic divertint moltíssim. El mateix procés és un plaer i ja en tinc prou.

 

 

JAUME PLENSA. MACBA. De l’1 de desembre al 22 d’abril.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí