Una veu pròpia. Una forma de narrar única, particularment personal. Isaki Lacuesta estrena la seva nova pel·lícula' Entre dos aguas', que narra la història dels germans gitanos Isra i Cheíto
Pujar

Isaki Lacuesta: “El cinema serveix per viure i tenir pensaments que corresponen a altres”

Per Pere Francesch Rom/ @PereFrancesch

 

Una veu pròpia. Una forma de narrar única, particularment personal. Això és el que defineix els grans cineastes que, enmig de les modes i les tendències, segueixen amb la seva veu intacta. Isaki Lacuesta l’ha anat llaurant al llarg de la seva carrera i ha estat reconegut amb diversos guardons. El darrer, la Concha d’Or del Festival de Cinema de Sant Sebastià 2018 per la seva nova pel·lícula Entre dos aguas, que narra la història dels germans gitanos Isra i Cheíto que ja va retratar a La leyenda del tiempo (2006). Un film realista a mig camí entre el drama de ficció i el documental.

 

Documental realista, drama de ficció… com vas plantejar Entre dos aguas?

No m’ho vaig plantejar en termes de documental o ficció, sinó de retrat. Per mi el film és un retrat en el que parlo de coses que realment els hi van passar als dos germans (Isra i Cheíto) i que posen en escena, i d’altres que no van viure ells, sinó gent propera als protagonistes i que encarnen els dos germans. Buscàvem la sensació d’un film de ficció que sigui molt realista.

 

El guió estava molt pautat?

Vam fer moltes versions. A l’inici era un guió molt obert, a partir de converses amb ells, era una mena d’ordenació de materials d’investigació amb unes primeres línies dramàtiques. Després es va fer un guió molt clàssic de 100 pàgines amb totes les seqüències. A partir d’aquí, hi va haver una feina de reescriptura constant entre els coguionistes [Fran Araújo, Isa Campo i ell mateix] a mesura que s’anava avançant amb el càsting, les localitzacions i els assajos.

Un dels temes que recorre Entre dos aguas és la dificultat que comporta la reinserció d’una persona que acaba de sortir de la presó. Arribar a aquesta premissa va ser volgut?

No són temes que volgués tocar a priori, la única premissa era la mateixa amb la qual vam arrencar fa 14 anys quan vam conèixer l’Isra i el Cheíto: retratar l’espai de la Caseria de San Fernando i explicar la seva vida. No teníem cap premissa de fer un cinema de denúncia ni un retrat social, però ja es veia que la Caseria de San Fernando era un lloc on la gent té molt poques oportunitats i sembla que el destí els condemni.

 

El drama està ben present a les dues cintes.

La leyenda del tiempo tenia un punt més dramàtic que quedava amagat pel fet que els protagonistes eren nens i tot era possible, però ara vas veient que les possibilitats que estaven obertes cada vegada estan més tancades.   

 

Què creus que ha canviat més en tu cinematogràficament entre La leyenda del tiempo i Entre dos aguas?

Hi ha hagut un aprenentatge i hi ha coses que ara som capaços de fer i que fa 14 anys, no. L’actitud amb la qual hem abordat el projecte és molt semblant, però fa 14 anys hi havia idees formals que tenia que no podia encara desenvolupar. Quan vam fer La leyenda del tiempo confiava més en el muntatge que en el rodatge. Em sentia més segur com a muntador que com a director. Són coses que hem après a fer en aquest temps una mica millor. A la primera pel·lícula vaig apostar molt pels primers plans i aquesta vegada hi hagut un intent que sigui un retrat d’ells en el context del barri i de l’espai en el que viuen.

 

I si anem més enllà en la teva trajectòria, el que va impulsar-te a fer cinema segueix present? O ha anat variant?

Hi ha un impuls que segueix vigent i altres que s’han transformat de forma sorprenent. El cinema es pot fer de moltes formes. Sempre havia tingut vocació d’escriure i fer música, i el cinema em permetia explicar contes i és un art de síntesi perquè treballes coses musicals i d’escriptura.

 

Quin cinema et va marcar de petit?

Jo vaig créixer mirant molt cinema de terror, de Hitchcock, les pel·lícules de l’Oest dels dissabtes del John Ford… En aquell moment, m’imaginava el cinema com una forma d’explicar contes i quan vaig començar a fer les primeres pel·lícules me’n vaig adonar que no només era això, sinó que hi havia la possibilitat que el cinema es convertís en un art del retrat.

 

Quina creus que és la feina del cineasta?

Intentar oferir a la gent coses diferents a les que som i posar-nos en contacte amb els que pensen diferent de nosaltres i amb els que no estem predestinats a viure. El cinema i la literatura serveixen perquè puguem sentir, viure i tenir pensaments que corresponen a altres persones. Es pot plantejar cinema des de la vocació narrativa i poètica, des de la vocació assagística, es pot fer cinema de moltes formes i aquesta és una de les gràcies que tenen el cinema, el teatre i la música, i és que no són esports, que tenen un reglament determinat, sinó que es poden fer de formes diferents i no hi ha una classificació final en la qual un ha quedat primer, un altre segon i tercer…

 

Davant l’auge de les plataformes audiovisuals, un cineasta em deia que era un error creure que tenim el control de què veiem quan hi ha algú que decideix què es programa.

A vegades passa el mateix amb la informació. El més perillós no és estar desinformat, sinó pensar que estem informats quan potser no ho estem tant. Tinc la impressió que sota aquesta aparent sensació que podem escollir-ho tot, hi ha una uniformització formal que és sorprenent. Les plataformes i Internet són una possibilitat tan bèstia que a vegades sembla mentida que al final hi hagi certes uniformitzacions tan espectaculars.

Sembla que s’hagi d’escollir: estrenar en cinema o en plataforma. Com a espectador, hi ha dies que vull veure una pel·lícula a casa i d’altres una pel·lícula al cinema. Són experiències totalment diferents. Estem en un moment de transformació dels models i encara hi ha disfuncions molt grosses. El normal i lògic és que no siguin models incompatibles, sinó al revés. Han de sumar.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí