Carla Rovira estrena Calla, Hamlet, calla, una relectura del clàssic on la llibertat d’expressió és la qüestió.
Pujar

I així la consciència ens fa covards a tots

Per Gema Moraleda /@GemOnTheMoon

 

S’obre el teló d’El Canal de Salt  i apareix Carla Rovira, dramaturga, directora i protagonista de Calla, Hamlet, calla amb una crossa i la cama dreta immobilitzada des del turmell fins al maluc.

 

No es tanca el teló.

 

“A casa nostra, abans d’un espectacle es desitja molta merda. Els anglesos, en canvi, es diuen ‘trenca’t una cama’ i, com veieu, hi ha algú d’aquesta companyia que s’ho ha pres al peu de la lletra. Però hem decidit que, si creiem en el teatre inclusiu, hi ha de poder haver actrius coixes i coixes actrius”. Amb aquesta crua sinceritat anunciava Rovira que l’espectacle no es cancel·lava malgrat la seva aparatosa lesió. La mateixa crua sinceritat que va protagonitzar la nit i l’espectacle, una relectura del clàssic Hamlet amb la llibertat d’expressió al centre de la qüestió del ser o no ser, que renuncia a perpetrar la gamberrada vistosa i predictible i aposta per proposar un diàleg amb el públic.

 

En un moment en què s’han confirmat els pitjors auguris sobre les conseqüències per a la ciutadania d’iniciatives com la llei mordassa, i en un ambient en el que ni tan sols els advocats especialitzats són capaços de dir si un exercici de llibertat d’expressió pot ser o no considerat delicte per part d’un tribunal espanyol, Salvador Sunyer, director artístic del Temporada Alta, va decidir encarregar a la gironina Carla Rovira un espectacle que explorés precisament això. I ella i el seu equip van recollir el guant per traspassar la qüestió al públic perquè, en un estat arbitrari i on hi ha artistes empresonats pel contingut de la seva obra, el més important ja no és quins són els límits de la llibertat d’expressió sinó més aviat quins són els nostres.

 

Diu Hamlet a l’acte 3 escena 2 que “L’objectiu del teatre, tan al principi com avui, ha estat i és, per dir-ho així, posar un mirall davant de la natura: un mirall on les virtuts s’hi puguin contemplar i els vicis hi quedin retratats, i on la imatge i el perfil de l’època s’hi reflecteixin fidelment”, i és estirant d’aquest fil com Carla Rovira construeix una peça a mig camí entre el clàssic, la conferència i la farsa. Un patchwork ben cosit que uneix monòlegs coneguts universalment amb les intervencions d’experts i que fa servir Hamlet de filtre per desgranar els diversos elements contextuals de la llibertat d’expressió. El raper Valtonyc, exiliat a Bèlgica per evitar entrar a presó per delictes d’enaltiment del terrorisme, injúries greus a la Corona i amenaces, va esdevenir el fantasma del pare de Hamlet des de la gran pantalla i va obrir joc demanant venjança, tal com dicta el text de Shakespeare; el filòsof Santiago López Petit va explorar el clàssic “ser o no ser” per parlar de censura i autocensura; l’activista antiracista Adama Boiro i l’escriptora i traductora Bel Olid van parlar de les opressions i els privilegis, que juguen un rol primordial a l’hora de limitar o no la llibertat d’expressió, tot admirant el “ves-te’n a un convent” més cru que ha trepitjat mai un escenari i l’advocada Laura Medina del Centre Irídia va posar-nos al dia sobre l’estat actual dels Drets Humans al nostre país després de sentir parlar els enterramorts sobre els rics i el seu privilegi de ser enterrats en sagrat malgrat ser uns suïcides.

 

El salt entre realitat i ficció, tan íntimament lligades en escena, el feien Laura Blanch, Ramon Bonvehí i Carla Rovira, intèrprets, narradors i còmplices, que van fer una autèntica exhibició de talent i professionalitat en una funció que, donades les circumstàncies, no tenia res de fàcil.

 

I de fons, en tot moment, la figura familiar d’un rei, el rei de la Dinamarca de Hamlet que, davant dels nostres ulls, adquiria un perfil que hem vist milions de vegades en les monedes. Un rei que ha de morir per culminar la comèdia. Un rei a qui Hamlet ha de matar. Un rei a qui tots hem de matar perquè tenim la llibertat de fer-ho dalt d’un escenari.

 

“Ser o no ser” en aquest cas es converteix en signar o no signar un full d’autoinculpació on cada membre del públic admet la seva corresponsabilitat en la ficció de la mort del rei en cas que aquesta tingui alguna conseqüència per als intèrprets. Signar permet veure el final de l’obra, participar moralment de la mort del rei. No signar implica sortir de la sala, sense retrets, amb completa llibertat, això no va de bons i dolents, no va de qui té més valentia, de qui se la juga més, va de mirar-se al mirall del teatre i decidir en consciència què en pensem de tot plegat i de quina banda volem estar.

 

És cert que poques persones van aixecar-se per marxar, només quatre, encara que també ho és que més d’una va fer trampa i va quedar-se sense signar el paper (la picaresca també és una posició política, amics).

 

Al final, el rei mor, nosaltres hem hagut de decidir i sona Txaikovski.

 

La resta és silenci.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí