Tricicle s’acomiada per sempre dels escenaris —o això diuen— amb aquesta retrospectiva, aquest espectacle amb el millor de la seva producció gairebé 40 anys després de la seva formació com a companyia.
Pujar

Humor intel·ligent, trepidant i sorprenent

Per Álvaro Vicente

 

Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir ja tenen canes i jubilen Tricicle, però se’n van de la millor manera, amb l’espectacle somniat per tot amant del trio humorístic del que més s’ha parlat en les darreres quatre dècades sense pronunciar ells ni una sola paraula. Del mim al mite.

 

Una institució. Un referent. Una escola. Una llegenda viva. I així podríem seguir amb la qualificació grandiloqüent fins a l’infinit, perquè Tricicle ho ha estat tot en el teatre i a l’humor d’aquest país. Justament d’aquí a un any, en novembre de 2019, farà 40 anys de la creació d’aquesta companyia, quan Sans, Gràcia i Mir, alumnes de l’Institut del Teatre de Barcelona començaven a guanyar-se la vida representant petits esquetxos al carrer o a espais alternatius. Al 1982 van estrenar a La Villarroel Manicomic, que recollia el millor d’aquesta primera etapa d’humor gestual underground. Després va arribar la tele, “soy un truhán, soy un señor”, ja sabeu, oi? I a partir d’aquí l’èxit que no els ha abandonat mai, omplint teatres allà on s’han fet els seus espectacles. Exit, 1984, ja va ser el seu primer espectacle monotemàtic, que es desenvolupava al hall d’un aeroport i a l’interior d’un avió, per on es movien més de 30 personatges interpretats tots per ells tres, una destresa que han polit fins la meravella. En 1986 va arribar Slastic, el més esportiu dels seus espectacles, i d’allà van sortir catapultats al mític any 92, quan, a més d’estrenar espectacle nou, Terrrific! (la seva particular casa del terror, on els actors, amb estètica d’aquelles pel·lícules de por estatunidenques, eren alhora els que s’espantaven i els espantadors), van participar en la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics. En els 90 encara estrenarien un altre muntatge, Entretrès, el cinquè de la seva història, en el que tornaven a l’essència dels inicis amb un assortiment d’esquetxos independents. En aquella època, desbordats per sí mateixos, decideixen crear una companyia B, Clownic, que ells dirigien, per poder portar pel món les seves creacions sense haver de recórrer a pactar amb el diable la ubiqüitat. A les acaballes del segle XX van celebrar els seus primers 20 anyets amb Tricicle 20 i començant el segle XXI van desmarcar-se amb Sit (2002), una col·lecció de situacions còmiques al voltant d’una cosa tan simple com una cadira. Encara quedaven Garrick (2007) i Bits (2012), mentre les carreres en solitari s’anaven consolidant (sobretot la de l’ubic, aquesta vegada sí, Paco Mir). I per fi aquest Hits, acrònim de les paraules que hem triat com a títol d’aquest article, a banda de compendi del millor del millor, ja ho diu el cartell. Acabem com hem començat, adjectivant: inoblidables, inimitables, insubstituïbles, eterns…

 

Teatre Victòria

Fins el 3 de febrer

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí