El pedagog i dramaturg italià Roberto Magro dirigeix el nou espectacle de circ, dansa i teatre d’objectes que el Mercat de les Flors estrena entre el 12 i el 15 d’abril.
Pujar

Roberto Magro: “Hi ha un món femení amagat”

Per Marcel Barrera/ @marcelbarrera

 

El pedagog i dramaturg italià Roberto Magro dirigeix el nou espectacle de circ, dansa i teatre d’objectes que el Mercat de les Flors estrena entre el 12 i el 15 d’abril. Protagonitzat per un home (Wanja Kahlert) i cinc dones (Julie Bergez, Anna Buraczynska, Anna Pascual, Sara Sguotti i Alice Rende), l’espectacle té un  repte aparentment paradoxal: visibilitzar el silenci; un silenci que, a més, té nom de dona.

 

Vostè estrena Silenzio. Per què aquest títol?

Jo sóc de Frisanco, un petit poble muntanyenc de la regió de Friuli, al nord d’Itàlia. Després de fer una sèrie d’entrevistes amb les àvies del poble, vaig veure que les seves històries eren sempre les mateixes: no tenien veu. Em vaig interessar llavors per aquelles persones a qui no hem entès ni hem deixat parlar perquè eren dones. Aquesta reflexió es va ampliar al silenci al qual estan condemnades totes la persones que no poden dir el que pensen. El drama dels immigrants em va ajudar també a entendre tots els sentits que pot tenir el silenci i quan aquest silenci està molt relacionat amb la impossibilitat de dir alguna cosa.

 

Com ha estat el procés de creació?

He investigat al poeta uruguaià Mario Benedetti i a l’escriptora italiana Alda Merini, que abans de ser la poetessa de l’amor va ser considerada com la poetessa de la bogeria i va estar tancada en un hospital psiquiàtric. Els seus poemes expressen la forta sensació d’haver viscut la millor part de la seva vida enterrada. Em va inspirar molt la idea de l’enterrament en el sentit metafòric. Aquesta idea també va inspirar l’escenografia: sis caixes de metacrilat on estan tancades les dones.

 

Vostè sempre va a la recerca de la poesia a través de les metàfores

Clar, i a Silenzio reflexiono sobre el món femení amagat a partir de la història d’un home que es troba, en l’últim moment de la seva vida, amb una dona morta que representa el símbol de la poesia. La primera residència per a la creació la vam fer a Frisanco. Allà vam tenir una relació molt estreta amb les àvies. Elles van inspirar el vestuari i també la definició de les màscares de làtex que les caracteritzen i que recorden aquelles cares de fusta consumida pel treball que pintava Leonardo da Vinci.

 

Deu ser complicat barrejar el llenguatge del circ amb aquestes emocions…

Quan es parla de circ narratiu res no és fàcil. El circ no és un art fet per explicar històries. Segueix sent un gran desafiament que l’artista de circ pugui parlar amb la seva tècnica sense caure mai en la demostració. Aquest és el desafiament més gran que tenim en l’espectacle: barrejar circ, dansa o titelles sense tenir la sensació de que hi ha moments de circ o dansa. El circ parla amb metàfores i la seva bellesa resideix en la capacitat que té de transformar la realitat en una metàfora.

 

L’any 2016 va participar al Circ d’Ara Mateix per dirigir un taller i trobar punts d’unió entre el circ i la dansa…

I també punts de desafiament i inquietuds comunes. Encara hem de treballar per fer que el nostre cos i la nostra tècnica es posin al servei de la metàfora. Això és un procés llarg perquè implica un treball de dramatúrgia en moviment, un treball d’escriptura prèvia i d’abstracció i d’imaginació.

 

El circ s’ha ajudat massa de la dansa i el teatre?

El circ contemporani és molt jove i encara es deixa influir molt. El circ necessita una autonomia extrema respecte a les altres arts, però això no vol dir que hagi de ser pur. Si hi ha una característica en el circ és la relació entre l’actor i l’objecte (trapezi, perxa xinesa, terra). En la complexitat d’aquesta relació és on el teatre i la dansa ajuden, ja que augmenten la complexitat de la relació amb l’objecte

 

Creu que el circ ha de buscar una identitat pròpia?

Som en una època on la dansa està influint molt. Abans el circ era com la gimnàstica, mai no es repetia el mateix moviment. Ara, gràcies a la dansa, descobrim que la repetició pot ser una part del llenguatge del circ. Hem de procurar crear les nostres pròpies estètiques i no importar-les. És aquesta la bellesa de la paraula creació: sentir-nos més lliures com a creadors i autors. I això és possible gràcies a l’aparició del circ d’autor. Ningú no podia imaginar que un malabarista podria ser l’autor d’un espectacle. Aquestes són les evolucions que estem trobant ara. El circ està assolint a poc a poc una certa maduresa.

 

Com valora el treball del Mercat dels Flors després de tres edicions del Circ d’Ara Mateix?

És un cicle on primer Cesc Casadesús [anterior director] i ara Àngels Margarit [actual directora] intenten presentar al públic el circ que es renova. M’agrada molt com s’impulsa el circ català amb propostes molt diferents entre si com les de Joan Català, Los Galindos, Quim Girón o “eia”.  

 

Vostè coneix bé el circ contemporani… Té algun segell propi el circ català?

Tinc bastant reticència a qualificar i aquesta pregunta és una mica trampa, perquè requereix una resposta complexa per no caure en la simplificació. Puc dir-te que si existeix una bellesa en el circ català respecte d’altres rauria en el fet que companyies que tenen una trajectòria (Los Galindos, Circ Teatre Modern o Escarlata Circus) tenen un amor i una passió pel circ íntim i irònic i, alhora, tots juguen molt amb elements del circ com la pista o la carpa. D’aquestes companyies sempre m’ha agradat que parlin de circ i usin l’humor. Això ha influït bastant. Però ara, si parlem de les noves estètiques, crec que és molt interessant el treball de La Central del Circ donant suport als joves artistes que volen fer un treball personal. Estem vivint un gran canvi. La transformació del circ català passa per la necessitat de renovar-se i sortir de Catalunya per actuar en altres països, no passa per un estil únic perquè això seria la mort. Les propostes que surten ara (Joan Català o PSiRC) respondrien a aquest catalan touch (toc català) que representa la relació íntima amb l’objecte i la bellesa que hi ha darrere la simplicitat.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí