Xavier Albertí, director del TNC, fa balanç del seu càrrec i explica dos dels seus projectes més personals, la Consagració de la primavera i Temps salvatge.
Pujar

“Hem deixat de considerar la Sala Gran com un parc d’atraccions”

Per Manuel Pérez i Muñoz/ @ManelPiM

 

Quan ha passat l’equador del seu mandat, l’actual projecte del Teatre Nacional funciona a ple rendiment. L’actual crisi administrativa ja no sembla un obstacle en el camí d’un equipament agegantat que camina quasi sempre amb peus de fang. El seu atrafegat director en fa balanç i explica dos dels seus projectes més personals, la Consagració de la primavera i Temps salvatge.

 

Dos projectes a l’agenda. Comencem per Consagració de la primavera.

És una col·laboració amb l’ESMUC coincidint amb el centenari de l’estrena de l’obra, un dels grans escàndols musicals del segle XX. No som un auditori, per això hem aprofitat per fer una obra d’encàrrec a la compositora Raquel García-Tomás i a la dramaturga Victoria Szpunberg, un monodrama, és a dir, una peça per a actor i orquestra simfònica. La condició de la Victoria era que ho dirigís jo, i a mi m’encanten aquestes condicions.

 

Com es relaciona l’original de Stravinski amb el joc de la balena blava que ha ocasionat el suïcidi d’alguns adolescents?

Vaig dir que calia recollir alguns dels ressons temàtics de la Consagració, que ens parla de les antigues tribus de l’est d’Europa en què hi havia el sacrifici de les joves adolescents. En l’actual joc de la balena blava hi ha un sacrifici totalment inútil. La Victoria ha escrit un text sobre una professora d’institut que ha conegut el suïcidi d’un dels seus alumnes, i es lamenta de no haver-se adonat a temps. La primera part del programa serà la balena blava i després hi haurà la interpretació de la peça de Stravinski.

 

Passem al segon dels projectes, Temps salvatge. És el repte que culmina la temporada de la consagració de Josep Maria Miró?

L’espectacle estava pensat no com a culminació d’una temporada dedicada a Miró, sinó com una temporada que tingués una mirada important sobre un dels autors catalans que més s’està representant al món. La seva mirada és molt important, i aquest muntatge suposa la consolidació d’una obra amb una forta personalitat i amb una forta capacitat analítica i crítica del nostre temps.

 

Què ens explica?

Parteix d’una notícia de Bonn en què van acusar injustament un grup d’immigrants d’unes violacions la nit de cap d’any. Malgrat això, l’any següent es van practicar detencions preventives d’aquest col·lectiu. La reflexió que surt és la d’una societat que té la merda dintre i que, incapaç d’admetre els problemes, els projecta fora. Si volem curar, hem de ser capaços d’assenyalar on és el mal. A Temps salvatge passa això: una col·lectivitat de veïns on s’han produït unes violacions decideix culpabilitzar els estrangers.

 

Què aporta la teva visió de director?

Hi hagut un treball conjunt a l’hora de treballar el text. Sabíem que treballaríem junts i teníem ganes d’obrir el diàleg. Conec molt bé el seu treball. El Josep Maria m’ha fet d’ajudant de direcció durant 10 anys, i li he llegit tots els seus textos. Ell ha fet la seva obra, per descomptat, però hem valorat junts com es podria traduir la peça escènicament. Treballar amb molta anticipació, a més, ha permès saber quins actors farien els personatges i això fa que a vegades en l’imaginari del Josep Maria figurin energies que venen de saber que aquella actriu o aquell actor farà el paper.

 

I a més s’estrena a la Sala Gran…

En la seva última temporada, Sergi Belbel va portar la dramatúrgia catalana per primer cop a la Sala Gran. Això no té marxa enrere. T’agradi més o menys, el Teatre Nacional  és un òrgan jerarquitzador, i passar per la Sala Gran vol dir que ja tens coberts una sèrie de processos. El Josep Maria ens ha entregat una fusta extraordinària i espero no cagar-la jo.

 

Com a director d’espectacles, ja tens les mides agafades a la Sala Gran?

No me n’ha fet mai, de por. He dirigit 90 espectacles. Això no vol dir que sigui bo o dolent, però com a mínim l’experiència de l’ofici la tinc. Quan vaig començar al Teatre Nacional hi havia una imatge –en la crítica, sobretot– que deia que l’Albertí és millor quan fa espectacles de petit format que de gran format. I això és perquè jo feia uns espectacles de petit format molt més lliures on podia investigar molt més la meva sintaxi i no tant quan en gran format em feien encàrrecs.

 

Ha canviat la concepció dels espectacles de la Sala Gran?

En els 5 anys que porto en aquest teatre una de les coses importants que hem fet és deixar de considerar la Sala Gran com un parc d’atraccions. Perquè es creia que a causa de les seves monstruoses dimensions si no hi havia uns elements molt espectacularitzadors de l’escenografia, el públic no venia. Hem demostrat que si tens bons actors, grans actors, la paraula també arriba.

 

Acabes de passar l’equador del teu mandat de 8 anys al TNC. Satisfet?

Estic molt content, ho dic de veritat, malgrat que la casa és molt complicada, malgrat que m’ha tocat gestionar-la en uns temps duríssims. Vaig acceptar altres 4 anys perquè pensava que ja havíem superat la crisi econòmica. El que no esperava és la crisi institucional que estem vivint. És una altra dificultat enorme perquè nosaltres estem intervinguts des de setembre. No tenim òrgans de govern, no sabem amb quin pressupost podrem treballar les pròximes temporades. Però malgrat les dificultats hem fet rècord d’abonats, estem superant ara com ara els espectadors de la temporada passada, que va ser boníssima. Tinc la sensació que l’espectador s’ha fet seu aquest projecte. Això no és paga amb tots els diners del món.

 

Has completat la transformació que volies realitzar?

Hem fet una transformació. Jo vaig arribar en un moment en què encara era present aquesta dicotomia una mica marciana, vanalitzadora, que identificava el Lliure com el teatre de la gent d’esquerres i el Nacional, el de la gent de centredreta. Això ha passat a la història, entre altres coses perquè les esquerres han desaparegut. Jo crec que ens hem transformat, perquè hem anat a altres llocs. I s’ha entès que la voluntat de recuperar patrimoni no és una voluntat museitzadora, ni folkloritzadora, sinó que és una actitud activa per entendre el nostre present.

 

Hi ha alguns projectes com la bústia de textos que havia de substituir al projecte T6, o la jove companyia, que no han donat el resultat esperat.

La bústia de textos continua activa. Tothom que diposita el seu text rep una resposta.  Últimament és cert que no n’hem programat cap perquè no hem trobat coses que valguin la pena.  La jove companyia depenia molt de la relació amb l’Institut del Teatre que era el nostre partner. La vam transformar molt des del principi però la intenció sempre havia estat clara: incorporar estudiants a les tasques professionals. Mai no va ser la voluntat tenir una jove companyia com la del Lliure, que l’aplaudeixo.

 

Hi ha hagut un canvi en la presència de la dona al TNC?

La programació d’enguany n’és exemple. Al meu projecte inicial no parlava de paritat perquè és una cosa que l’he sentit com a pròpia. Aquesta és una temporada que hi ha més autores que mai i més directores que mai, i encara m’agradaria que hi hagués més, tot i que no crec en la lògica dels percentatges.

 

En quin sentit?

En l’art, i especialment en un teatre que té tantes potes com aquest, és impossible ser paritaris en dramaturgs quan al segle XVIII no eren paritaris. En el teatre contemporani ho volem ser i ho hem de ser. En el teatre històric hem d’intentar potenciar al màxim les mirades que ens permetin entendre que, malgrat que potser eren menys les dones creadores, les seves mirades sí que eren importants. I no només cal aportar mirades femenines sinó aportar també perspectives alliberadores sobre els axiomes que la història les ha posat a sobre.

 

Continuaries més enllà del 2020?

Hi ha feines que no estan fetes a escala humana. I aquesta ho és. Jo no tinc voluntat de màrtir. Tinc ganes de fer altres coses. Petites, grans, o passejar, però tinc ganes de no ser només un director de teatre. Afortunadament, d’aquí a poc hi haurà un concurs públic que farà que vingui una altra persona, i espero que sigui dona.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí