El cantautor Jabier Muguruza torna al BarnaSants amb el seu darrer disc. [entradilla]   Per Ander Errasti/ @ander_errasti   El teu...
Pujar

“He obert noves finestres creatives per sortir de la zona de confort”

 

Per Ander Errasti/ @ander_errasti

 

El teu últim disc es titula Leiho bat zabalik (Una finestra oberta): a què li ha obert la finestra a Jabier Muguruza?

He obert una finestra a la possibilitat del canvi a la meva carrera musical com a cantautor. Un canvi que, tot i que és notable i està sent sorprenent, tampoc no és tan radical. De fet, penso que tota aquesta retòrica dels canvis radicals en l’àmbit artístic (i també en el personal) forma part del territori de les fantasies humanes. I bé, les pors i la sensació de vertigen han estat conseqüència de prendre aquesta decisió de canvi; estava tan bé i tan còmode a la meva zona de confort…

 

Quin va ser el procés, el motiu per combinar unes lletres aparentment positives i uns sons més foscos? Com descriuries aquest equilibri lletra-música que es percep al disc?

Les lletres, com la mateixa realitat que ens ha tocat viure, no són tan lluminoses com desitjaria. He intentat que el tractament compositiu les suavitzés, per no oferir en cap cas una obra propera al precipici (fa anys que vaig decidir no oferir “precipici” als meus oients), però no deixen de tocar aspectes d’una innegable duresa. Pel que fa a la música, és l’embolcall, allò que es torna més aspre, més rugós… més brut, fins i tot. Les meves composicions i la meva manera d’interpretar tendeixen a ser amables, gairebé tendres, i volia que els arranjaments musicals m’oferissin moments de certa duresa, perquè ara no vull sonar sempre amable.

 

En relació amb l’equilibri, en aquesta carrera de més de trenta anys sempre has mostrat un equilibri entre la novetat i la continuïtat. Quina és la clau d’aquesta reinvenció constant que, a més a més, té èxit?

Jo diferenciaria els primers temps (com a acompanyant a l’acordió de rockers i cantautors, Ja ja, Les Mecaniciens…), i els posteriors gairebé 25 anys de cantautor, o com es vulgui etiquetar el que jo faig. Quan se’m diu que vaig començar tard en la cançó d’autor, replico, en broma, que també Cohen va començar als trenta-tres (tinc un amic que afectuosament em diu “el Cohen basc”), i després continuo –ja més seriosament– dient que el gran avantatge de començar tard és que no em penedeixo de cap dels quinze discs publicats fins avui. Amb alguns matisos, podria tornar a firmar-los tots. Quan vaig tenir clar quin seria el camí a seguir, el concepte que volia desenvolupar, llavors em vaig posar en marxa com a cantant. I després, dins d’aquest concepte artístic, sempre he anat fent-me preguntes, i evolucionant en funció de les respostes.

 

Em consta que t’agrada la filosofia i, en relació amb això, t’he sentit dir diverses vegades que és imprescindible fer-se preguntes a un mateix per poder avançar, especialment en el cas dels i les artistes. Què determina les preguntes que Jabier Muguruza es planteja com a artista?

Les preguntes són constants i molt variades, tot i que intento que no m’aclaparin i que no em portin a estats d’ansietat poc interessants per a l’autor. Algunes se m’acudeixen ara mateix: “Com he de situar-me davant de la realitat personal i social canviant que visc?”; “Quin embolcall musical convé a les meves cançons?”; “Per la difusió de la meva obra, convé crear-se un personatge o ser, com fins ara, el mateix –o semblant– a l’escena i a la vida?”; Tot i que això del personatge sovint funciona (en conec molts casos), no serà precisament la meva credibilitat allò que està fent possible mantenir durant tant de temps el meu públic?”; “El difícil equilibri vida familiar-vida artística, l’estic portant bé?”; “Els que reivindiquem alguna cosa així com tornar a la Il·lustració, tenim algun futur a la cultura?”; “Què he de fer per seguir aprofundint en el meu instint musical?; etc. etc. etc.

 

Sembla que vivim en una època anormal disfressada de normalitat: crisis socials, polítiques, culturals… Com vius aquesta situació i quin creus que hauria de ser el paper d’un cantautor en els processos de transformació?

Necessitaria vint pàgines per contestar a això. Per tant, em limitaré a l’àmbit cultural. L’escriptor Harkaitz Cano diu que vivim a “la perruqueria global”, i crec que amb això ens dóna una idea bastant precisa del moment: tot el món xafardejant, celebrant acudits més o menys graciosos, deixant al veí com un drap brut, sempre a la superfície que bombolleja… I és clar, a la perruqueria no hi ha ni llibres ni discos (no hi ha reflexió, no hi ha profunditat, no hi ha aquell tempo necessari perquè la cultura respiri…); hi ha revistes banals i radio fórmula, que fan referència a allò immediat, a la rapidesa, i amb els tints perillosos que anomenava.

El paper d’un cantant i escriptor com jo, el veig

en allò que apuntava Josep Pla: “continuar, prosseguir, deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social”.

 

Parlant de transformació, com veus la situació catalana? Tot i que sembli paradoxal, mentre els nivells de politització i d’implicació política a la societat s’incrementaven, el consum d’art, música, teatre, literatura i, en general, cultura, s’havia reduït, especialment en els moments de tensió més elevada. A què creus que es deu? És possible suportar una situació així sense la protecció i el seguiment de la cultura?

Porto molts anys treballant en aquestes terres catalanes, i he anat comprovant que molta gent del meu entorn ha anat evolucionant des de postures autonomistes i federalistes fins a voler marxar de l’estat espanyol. Per què s’ha produït aquesta evolució?, em pregunto. Personalment, crec que tenen necessitat d’expressar-se (segons les enquestes, es situa entre el 75 i el 80% de la població), i sospito que molts d’ells volen manifestar que n’estan farts. Un darrer apunt: estic a favor que els pobles puguin decidir el seu futur polític.

Respecte al descens del consum cultural, és veritat que l’omnipresència de la política els últims mesos ha pogut crear un clima d’allunyament en relació amb d’altres realitats socials de gran transcendència, però la societat catalana tornarà a la cultura, sense cap dubte, ja que coneix bé la seva importància.

 

Has participat al festival BARNASANTS i no és la primera vegada. Quina és la teva relació com a artista amb Barcelona i Catalunya?

Per parlar de la meva relació amb Catalunya necessitaria un llarg dia finlandès. M’ha donat tantes coses aquesta comunitat humana… Tants amics, concerts, reconeixements, suport dels mitjans i del públic… Per mi, sempre és especial tornar a Catalunya, retrobar-me amb aquest públic fidel, que m’entén sense entendre (la llengua). I si ho faig en el marc del festival BARNASANTS, que fins i tot em va concedir el premi al millor concert, no sé què més es pot demanar.

 

BARNA SANTS

JABIER MUGURUZA

Auditori Barradas (L’Hospitalet)

Divendres 2 de febrer

 

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí