La darrera obra de l'escriptora és 'Las fiebres de la memoria', on indaga en una història familiar que vincula la cort francesa del XIX amb la seva Nicaragua natal.
Pujar

Gioconda Belli: “Si el discurs feminista arrelés a l’Amèrica Llatina, no se’n salvaria cap home”

Per Alejandro Luque/ @atoluque

 

Gioconda Belli (Managua, 1948) ha estat sempre una escriptora compromesa: amb el feminisme, del que va ser pionera en el seu país; amb la política, fins el punt d’adscriure’s al Frente Sandinista, malgrat que acabaria criticant durament Daniel Ortega; i sobretot amb la literatura, que ha cultivat com a poeta i novel·lista. La seva darrera obra és Las fiebres de la memoria (Seix Barral), on indaga en una història familiar que vincula la cort francesa del XIX amb la seva Nicaragua natal.

 

Tradicionalment, els escriptors han buscat inspiració en personatges històrics. Ara, en canvi, cada vegada parlen més de la seva pròpia família. Els herois, al final, eren a casa?

Fa molt de temps que vaig adonar-me que estava envoltada de gent extraordinària, el que passa és que no se m’havia acudit escriure’n una novel·la. Però, per exemple, el meu avi, el pare de la meva mare, era una persona fantàstica, amb una gran memòria fotogràfica, va descobrir el primer assentament espanyol a Nicaragua… I bé, en aquest cas, la història del duc Charles Choiseul de Praslin em rondava, i la història del meu pare, el fet d’haver estat fill fora del matrimoni i de descobrir als 18 anys que qui ell creia que era el seu germà era en realitat el seu pare… I amb aquestes històries, que són com secrets de família, vaig pensar: en aquesta època en que tanta gent ha de reinventar-se, ha d’anar a un altre país, em sembla una història molt actual.

 

També en aquest temps se’ns exigeix definir molt bé la nostra identitat. Reinventar-se era més fàcil abans?

És clar, això ha canviat, els nostres avantpassats van tenir una capacitat més gran de reinventar-se que la que tenim ara. Ara hi ha una necessitat de que et reconeguin socialment qui ets. També hi havia una altra mena de pertinença, de necessitats, de possibilitats. Ara és més difícil, per exemple, ser fugitius, estem tots fitxats, tenen les nostres empremtes, els nostres noms…

 

Em crida l’atenció la paraula memòria en el títol d’una novel·la històrica. Li sembla, com pensen alguns, que l’expressió memòria històrica és una contradicció?

Crec que sí que hi ha una ductilitat en la memòria, perquè cadascú viu el fet històric des de la seva pròpia perspectiva. Em fa pensar en una cita de William James que deia que la història només es pot explicar des de la pròpia memòria, que no t’enganya. Pretendre objectivitat és el que em sembla molt difícil.   

 

En la seva bibliografia, li fa por que la novel·lista li estigui guanyant la partida a la poeta?

Porto escrites nou novel·les i vuit llibres de poesia, i realment sento que conviuen sense problemes. M’encanta escriure novel·les, perquè sento que tinc una feina estable. En canvi, jo no convoco a la poesia, la poesia em convoca a mi, es revela davant meu sense que jo la cridi. La novel·la exigeix una feina arquitectònica d’investigació que m’encanta i que em fa aprendre molt. Cada novel·la és per mi una carrera, i més amb la hiperintel·ligència d’avui dia amb internet.

 

Vostè va ser una de les pioneres del feminisme llatinoamericà. Aquest discurs és ara al centre del debat a Europa i Estats Units, està passant el mateix a Amèrica Llatina?

Va més endarrerida. Si el discurs feminista arrelés a Amèrica Llatina, no es salvaria cap home [riu] i les dones ho sabem.

 

Potser cal anar fent camí junts, no? Amb els homes…

Una de les meves postures en aquest moment és que el feminisme ha estudiat profundament la identitat femenina, però que cal que hi hagi una postura de l’ésser masculí que estudiï la seva pròpia situació. Nosaltres vam ser capaces d’alliberar-nos perquè vam estudiar la nostra particularitat. A l’home li cal fer-ho, perquè també és una víctima del masclisme. No hi haurà una solució favorable per a la humanitat com a espècie si no hi participa l’home amb la seva presa de consciència i emancipació. Han d’adonar-se que tot això és una fallada estructural de tota la societat, que no li correspon abordar només a la dona.

 

Davant del drama de Nicaragua, hem de creure que hi ha utopies que millor que no es facin realitat?

Jo crec en la utopia, és una idea que no hem de perdre de vista. Shelley, pocs anys després de la Revolució Francesa, parla d’una desil·lusió profunda, perquè va venir el terror, després Napoleó… Van passar cent anys fins que va arribar la República. La història és més llarga que nosaltres. Si esperem veure realitzats els somnis en aquest temps històric sempre ens desil·lusionarem. També dono les gràcies als escèptics, el pessimisme és important per equilibrar la balança. I tenir en compte que som una espècie en construcció, i que fallarem, és clar.

 

La seva mare es dedicava al teatre. Mai no l’ha temptada l’escriptura dramàtica?

Vaig tenir una idea una vegada, però no vaig seguir per allà. En tot cas, els meus llibres de joveneta eren Lope de Vega, Shakespeare, Lorca, Jardiel Poncela… D’allò sublim a allò pedestre.

 

Ha pensat alguna vegada com hauria estat la seva vida si no s’hagués dit Gioconda?

No, només he pensat que m’hauria agradat ser la Virginia Woolf [riu].  

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí