Parlem amb Gaston Core sobre els tres primers anys de vida de la sala que dirigeix: la Hiroshima.
Pujar

Gastón Core: “Vull que l’Hiroshima sigui una disparadora de projectes”

Per Clàudia Brufau /@claudiabrubo

 

Des que es va inaugurar l’abril del 2015, la Hiroshima ha esdevingut un referent i segell de qualitat en la cartellera barcelonina de dansa contemporània i noves dramatúrgies. La Hiroshima és també una de les sales on es programa Grec Ciutat. Gastón Core, el director artístic i artífex de la sala, ha apostat pels llenguatges avantguardistes i l’escena independent des d’una perspectiva internacional. Parlem amb Core de l’aventura d’aquests tres primers anys, de què és l’escena alternativa i del nou cicle que comença.

 

Des de l’inici, el sector de la dansa i de les anomenades noves dramatúrgies van celebrar el naixament de la sala. Hi havia necessitat d’un espai com el vostre? Què va ser el més difícil a l’hora de llançar-se a la piscina?

Teníem clar que el context ho necessitava, hi havia un buit molt clar. Al 2015 moltes companyies havien desaparegut, alguns festivals i les programacions dels teatres públics s’havien decantat per una línia més convencional. Per tant, era evident que el que aportàvem amb l’Hiroshima feia falta. No em va costar llançar el projecte, sabia molt bé la identitat que li volia donar, en canvi, el que va ser complicat va ser com relacionar-se amb el sector i sobretot com consolidar el finançament.

 

La línia artística de la sala va quedar molt clara des de l’inici, tot i que no tenies gaire experiència com a programador. És una qüestió d’olfacte, intuïció?

Em van ajudar molt artistes que van voler col·laborar amb nosaltres com Sònia Gómez, Roger Bernat o Ernesto Collado. Programar els seus espectacles em va ajudar molt a definir la línia. El que és curiós és que quan encara no havien passat ni sis mesos, la gent em deia “això és molt Hiroshima”. A mi m’ha ajudat haver tocat molts pals. Vaig estudiar comunicació i treballar en el sector amb Paco Poch, tinc un bagatge com a ballarí i també vaig estudiar dramatúrgia i direcció de l’Institut del Teatre. Crec que, com que no tinc un sol llenguatge, poso més distància i això em va ajudar a dissenyar el projecte.

 

En certa manera, la Hiroshima ha contribuït a enriquir l’etiqueta d’alternatiu o d’escena independent. Què representen per tu aquests qualificatius?

Per mi hi ha una necessitat de construir una escena independent forta en ciutats com Barcelona. Una sala alternativa és un producte històric de finals dels 70 i principis dels 80, quan s’instaura la democràcia a Espanya i a altres països com Argentina. Durant aquesta època molts artistes comencen a ocupar espais que no formaven part dels circuïts oficials. Amb el temps es professionalitzen, i els espais també s’institucionalitzen gràcies a les polítiques culturals. Llavors, l’escena alternativa passa a ser sinònim de precarietat, una versió de la institucional amb menys pressupost. Una alternativa és una visió divergent, no pas low cost o amateur. Per què un lloc okupa no pot ser elegant? El savoir faire no radica en els diners.

 

Em va semblar jocós el titular que vau fer servir a principi de temporada: “the longest festival of the year” (el festival més llarg de l’any). Intueixo que darrera aquesta frase hi ha un discurs, oi?

Era una manera de riure de la cultura “ticket” i de com es programa allò “raro” en aquest país. Sembla que el que no és convencional hagi d’estar supeditat a un esdeveniment puntual, i la resta de l’any no es pugui programar. Els festivals estan molt bé si realitzen un treball amb el públic durant l’any, sinó, es tornen endogàmics per a l’espectador més fresc. Quin és l’objectiu dels festivals? En alguns casos com l’If està molt clar, perquè construeix una relació al llarg de dos anys i una lògica de pensament. El festival “explosió” i consum cultural no m’interessa. Per tant, la conya que fem consisteix en preguntar-nos quina és la diferència entre el que fem nosaltres i un festival. La durada? Perquè la nostra programació és molt festivalera.

 

Al llarg d’aquests tres anys hem descobert artistes de fora com la cia. Divergences-Sylvain Huc, Yasmine Hugonnet, Marco d’Agostini o Marlene Monteiro. Què t’ha portat a programar-los?

M’interessa fer prescripció. És a dir, captar creadors que estiguin en un moment determinat de la seva carrera, que estan fent el salt, en emergència. A partir d’aquest tipus de treball hem construït un segell, la gent ens coneix potser més a fora i això és gràcies al treball a nivell internacional des d’una perspectiva independent i alternativa. De vegades tinc la sensació que el nostre projecte té més repercussió fora que a dins. Al públic encara li costa atrevir-se amb noms que no coneix. Però, en general, anem millorant, perquè enguany ha vingut molta gent als espectacles internacionals.

 

Heu començat a presentar artistes associats i després de tres anys de recorregut es pot dir que entreu en una nova etapa?

Amb això estem obrint un nou món que em fascina. D’una banda estem focalitzant l’atenció sobre uns artistes concrets. De fet, al llarg d’aquesta temporada ens hem dedicat a provar estratègies. Hi ha hagut un canvi de finançament des de la Generalitat i això ens ha impulsat a repensar-nos. Rebrem menys suport econòmic, però no haurem de programar tant. La idea de cara a la temporada vinent és tenir quatre o cinc artistes associats als que intentarem oferir un període de residència durant el qual els acompanyarem a diferents nivells. De l’altra, a través de l’artista, la sala entra en contacte amb altres centres artístics d’Europa i ens permet fer xarxa.

 

Més enllà de l’exhibició i l’acompanyament a la creació, cap a on t’agradaria encaminar la Hiroshima a partir d’ara?

Un repte bonic seria liderar un projecte internacional i que Hiroshima es converteixi també en una plataforma disparadora d’altres projectes. Estic content de com s’ha estabilitzat l’equip. Sóc una mica cavalístic i per a mi el número tres és significatiu, hem tancat un cicle.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí