Aquest cap de setmana hem descobert el Festival SECO, al barri del Poble Sec. Una crònica de la nit que Filastine ens va fer agafar l'avió.
Pujar

Filastine al Poble Espanyol o mil maneres de pujar a un avió

Per Neus Molina/ @NeusMolina

 

Els catalans fem coses i d’altres les fem poc o gens. Anem poc al Poble Espanyol, és un fet. Hi anem quan tenim visites d’amics estrangers. Les meves amigues de l’Erasmus en són unes grans aficionades. Les fascina allò de la Giralda fake o les muralles de Tarragona. La muntanya de Montjuïc on s’ubica el Poble Espanyol, ha estat colonitzada pels guiris (go home) i ha passat a ser un lloc més d’aquella Barcelona aparador i parc temàtic de la que parlava Manuel Delgado. Però,  els catalans fem coses i som amants de la música i de les propostes que s’escapen a la rutina. També  cridem a les injustícies i reclamem igualtat, per tot això i més aquest cap de setmana, el cap de setmana del #NoCallarem, de la Mostra d’Igualada, del Circ d’Ara Mateix i de les manifestacions multitudinàries també hem anat de concerts. Aquest cap de setmana hem descobert el Festival SECO, al barri del Poble Sec.

 

El SECO està ideat per Ojoquenosven, un col·lectiu gestat al barri amb la vocació de dinamitzar-lo promovent els artistes locals i convidant-ne d’internacionals per gaudir-ne de forma col·lectiva i en família. En aquesta tercera edició el festival ha ocupat diferents espais del barri arribant fins a la sala Upload del Poble espanyol. Aquell espai inaudit, el Poble Espanyol, que visitàvem amb l’institut quan tenim 13 anys, acollia aquest divendres a una de les bandes més punteres del panorama barceloní: Filastine.

 

El grup format per Grey, americà i Nova de Jakarta, van ser els caps de cartell d’una nit freda encara, una nit de primavera que no arriba. Els amics que eren dins la sala anaven a buscar als que encara érem a fora amenaçant que estàvem “a punt de perdre el vol”.

 

I vam pujar a l’avió.

 

El concert començava mitja hora tard, com no podia ser d’un altre manera. Amb una posada en escena que recorda als grans Agrupación Señor Serrano i uns ritmes de futurebass, una barreja de sons orientals amb les textures de PJ Harvey o Rinoçerose, els Filastine van iniciar el seu show escenificant l’embarcament a un aeroplà. Durant una hora i mitja els dos components van animar (o interpel·lar) al públic amb les cançons de ‘Drapetomania’ (el nom fa al·lusió al diagnòstic mèdic que rebien els esclaus que volien escapar), el seu darrer treball que centra la mirada en les zones devastades del planeta i les persones expulsades de la civilització.

 

Grey amb el seu inseparable carretó en homenatge als “chatarreros” de Barcelona i Nova amb tot tipus d’utensilis, des d’un comandament a distància a un tambor van escenificar una proposta que arrossega seguidors i fans per allà on trepitgen. Un treball amb un rerefons de crítica social, un concert farcit d’imatges impactants i unes sonoritats difícils de qualificar. Filastine viu al Raval des de fa més de deu anys, testimonis de la gentrificació procuren “no fer el guiri” però reconeixen que el món sembla acabar-se amb tanta gent i tanta especulació. “Tot i que a Barcelona hi ha un esperit contestatari que clama per una alternativa, pels canvis i per la justícia social” expliquen.

 

Esperem veure’ls més a actuant a Catalunya, mentrestant ens els creuarem fent un tallat pel Raval, rumiant la pròxima cançó. Preparant el pròxim vol.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí