Jan Fabre ha presentat al Grec Festival Belgian rules/ Belgium rules, l’homenatge subversiu a la seva pàtria i al teatre.
Pujar

Festival maratonià de lleis i clixés ruixat amb cervesa

Per Clàudia Brufau/ @claudiabrubo 

 

La desfilada de clixés i estereotips belgues durant quatre hores maratonianes, sense pausa, van entusiasmar el públic –entregadíssim, es palpava a l’ambient que era un dels espectacles més esperats–  del teatre Lliure, on no hi cabia ni una agulla. Jan Fabre ha presentat al Grec Festival Belgian rules/Belgium rules, l’homenatge subversiu a la seva pàtria i al teatre. Bressol de la burocràcia europea i país arraconat entre cultures dominants –la francesa, l’alemanya i l’holandesa–, Bèlgica –o Absurdistan, com l’anomena Fabre– és un país on els seus habitants s’emparen en el folklore, les tradicions antigues i els símbols de les tres cultures (valona, flamenca i alemanya) per reafirmar la seva identitat. L’engranatge per disparar la llista de excessos i mancances de Belgian rules/Belgium rules, valdria perfectament per “homenatjar” qualsevol altre país, sobretot europeu.

 

Aclaparadorament plàstic, l’espectacle es desglossa com una revista, en el qual els quinze intèrprets són de tot  alhora: actors, ballarins i atletes maratonians. Els textos escrits per Johan de Boose Fabre els serveix fonamentalment en forma de monòlegs en un requadre ben definit il·luminat al mig del marge de l’escenari. Les quatre hores permeten desplegar tot un imaginari enciclopèdic capgirant tradicions, símbols i conflictes de la Bèlgica contemporània. Sota el sedàs d’una estètica bastant felliniana, Fabre ens presenta estereotips i folklore incrustats en la sensualitat dels colors i que vibra en la música especialment composta per Raymond van het Groenewoud. Imatges brillants i opaques, florides i macabres cohabiten en un llenç sense límits morals.

 

Cervesa, coloms i l’eriçó

 

El líquid sagrat belga es desborda al llarg de l’obra; es beu, es ruixa i també es pixa, és clar –en un passatge una de les actius orina solemnement. Fabre transforma l’afició a les carreres de coloms dels belgues en un imaginari exuberant, suggestiu i un dels fils conductors de l’obra. També, resulta meravellosament captivant la imatge de Flandrien –el ciclista que no es rendeix– atrapat enmig de la tempesta. L’eriçó serveix per retratar el caràcter dels belgues –una comparació que Fabre pren de l’actiu croata Ivana Jovic- d’una manera mordaç, però alhora entranyable. Treballadors de mena, s’amaguen darrera la feina i casa seva, però malgrat les punxes també tenen una cara més suau. Tiroteig de paròdia social, però també cauen bombes de crítica política. En una escena, dones nues i cobertes amb abrics de pell aguanten fusells. Fabre fa referència a la Fàbrica Nacional d’Herstal, la màxima exportadora d’armes militars lleugeres d’Europa. Ara bé, no ens  féssim una idea equivocada del país, que són tan poc proclius als conflictes que per “no haver de discutir es van rendir als feixistes” etziba un actor sota la disfressa d’eriçó.

 

 

 

Això no és una pipa

 

En aquest circ de ridiculització, Fabre evoca art i parla de la vocació del teatre. Ens recorda una i una altra vegada que Magritte era belga i que “això no és una pipa”, que al teatre quan veiem un bosc pot representar una parella enamorada. L’imaginari de l’alta cultura fa més d’un acte de presència. El matrimoni Arnolfini de Jan Van Eyck apareix d’un armari per parlar-nos de les fermettes –una imitació de casa de camp típica– i les preocupacions més mundanes de la classe mitjana. De manera cíclica, el director flamenc ens va disparant en píndoles carregades de filosofia teatral les teories del teatre d’imatges, teatre de la mort, teatre del compromís o teatre absurd.

 

Les lleis d’Absurdistan

 

“Està prohibit posar Fabiola a la teva vaca”, per si us passa pel cap. Al llarg de les quatre hores, una colla d’actors i actrius surt per recitar normes surrealistes mentre executen exercicis aeròbics, com pujar i baixar sobre capses de cervesa, agafar-les com si fossin peses o bé córrer carregant un esquelet a l’esquena sense moure’s de lloc. Fabre porta a extrems irònics les lleis absurdes, perquè si un vol ser belga val més que les sàpiga i les compleixi. Aquest conjunt d’escenes plenes d’acudits acaben en una última legislació en la que l’experiència escènica canalitza el desig per acabar amb les guerres i veure un món governat per la bellesa. Les últimes normes s’emmirallen en les banderes blanques que els intèrprets fan onejar en l’escena final.  

 

El sentit tràgic de la comèdia batega al llarg de tot l’espectacle. Les quatre hores que poden fer respecte a l’inici passen a bon ritme malgrat la repetició. Fabre porta els quinze intèrprets a l’extenuació mentre atipa d’informació el públic. Sembla ser que el director flamenc, com ja va fer a Mount Olympus, cerqui el missatge revelador sota la fatiga. Però, en conjunt, resulta força predictible i costa trobar una justificació més profunda a les quatre hores de quilometratge escènic.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí