De la història real de Bastian Bosse i de Natascha Kampusch, Fabrice Murgia elabora un conte negre per a adolescents. Un...
Pujar

Fabrice Murgia i els seus ogres

 

Per Carme Parras/ @CarmeParras

 

Fabrice Murgia no és un desconegut a Catalunya. Al festival Temporada Alta de Girona ha presentat quatre dels seus muntatges. Ara, gràcies al Teatre Lliure, tindrem l’oportunitat de conèixer millor la seva obra. Al mes de gener ha fet una breu estada amb Daral Shaga i aquest febrer presenta La tristeza de los ogros, la seva òpera prima. Un text que va escriure i estrenar el 2009 i que el va consagrar com una de les veus més interessants del teatre europeu.

 

En conversa telefònica, Murgia, de mare espanyola exiliada a Bèlgica durant la dictadura franquista, m’explica que el text va sorgir de la por. Era “massa jove per ser adult i massa vell per ser un adolescent”. Havia acabat l’escola d’actors i amb una criatura als braços entrava de ple a un món adult on els interrogants i els neguits se li amuntegaven. Insegur, sentint-se fill d’una generació perduda, el “vell adolescent” va trobar en l’escriptura teatral la seva manera de parlar d’un món en plena transformació.

 

El teatre de Murgia parteix de fets reals. És teatre documental fet amb bocins de vida. La tristeza de los ogros passa per sobre d’històries tan de veritat com la de Bastian Bosse, qui, amb 18 anys, un dia va tornar al seu institut, va començar a disparar de manera indiscriminada i va acabar suïcidant-se; la de Natascha Kampusch, que amb 18 anys es va escapar de l’home que la retenia des d’en feia deu; o  el crim de les nenes d’Alcàsser, un episodi de la nostra història més macabra, que Murgia ha inclòs en la versió espanyola.

 

Són històries que li serveixen d’arrencada per explorar realitats que el neguitegen. Les seves preguntes la majoria de les vegades no troben respostes, però sí que interpel·len directament l’espectador. Fabrice l’agafa fort de la mà, el condueix pels camins més foscos de la condició humana, el sacseja, el posa davant realitats incòmodes perquè sigui ell mateix qui tregui les seves pròpies conclusions. És la seva manera d’entendre el teatre, “no l’única” reconeix. Per a aquesta dramatúrgia, s’ha submergit en el bloc personal de Bosse, les entrevistes que va concedir Natascha un cop alliberada i les notícies sobre el crim d’Alcàsser.

 

El resultat, un tractat sobre la pèrdua de la infantesa i el desconcert dels joves on Murgia també reivindica el poder de la imaginació. Sense concessions, sense moralina. Des que es va estrenar, La tristeza de los ogros no ha parat de recollir premis. Ha rodat per mig món i ha anat evolucionant de la mateixa manera que el seu autor s’ha fet gran. Al Lliure de Gràcia ens arriba l’adaptació al castellà del dramaturg Borja Ortiz de Gondra amb els actors Olivia Delcán, Andrea de San Juan i Nacho Sánchez.

 

Fabrice Murgia compagina la dramatúrgia amb la interpretació i dirigeix la companyia ARTARA, un col·lectiu de performers, realitzadors, artistes visuals i músics que busquen representar el món amb els ulls i el llenguatge de la seva generació. I és d’aquesta manera com atrapen un públic jove que li costa entrar als teatres.

 

Teatre Lliure

Del 7 al 25 de febrer

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí