El film Estiu 1993 de Carla Simón ha estat la gran triomfadora dels Premis Gaudí 2018. [entradilla]   Per Pere...
Pujar

“Estiu 1993 m’ha servit per reconnectar-me amb la meva història”

 

Per Pere Francesch/ @PereFrancesch

 

Fa un any que es va estrenar a la Berlinale una de les grans sorpreses del cinema català i espanyol (i fins i tot europeu) dels últims anys: Estiu 1993, dirigida per Carla Simón. En aquest temps el film no ha parat de rebre guardons i reconeixements en diferents festivals. I no és per menys, ja que la pel·lícula segueix l’estela del millor cinema de Cesc Gay, Neus Ballús o Mar Coll, i desprèn molta veritat i molta vida real. La veritat i la vida real que li va tocar viure a la seva directora quan va haver d’enfrontar-se de ben petita a la mort del seu pare i després de la seva mare a causa de la sida.

 

Berlinale, Festival de Màlaga, Gaudí, Goya, haver estat nominada als Oscar…. Estiu 1993 no para de recollir reconeixements…  

Va arribant el final del recorregut d’aquest primer any de la pel·lícula que vam estrenar el febrer del 2017. Estic molt contenta i feliç. Ha estat un any molt intens i inesperat perquè el rodatge no va ser gens fàcil i ningú no s’esperava que arribéssim tan lluny. Ara estic ja amb ganes d’encetar coses noves.

 

Tens ja algun nou projecte en què estiguis treballant?

He començat a escriure…, però em costa explicar-ho perquè està molt verd i no he tingut gaire temps. Tinc un parell de projectes, un és molt personal i segurament el deixaré per més endavant. Tots dos estan relacionats amb la meva família, amb el món familiar i el món rural, que són els meus temes.

 

Estiu 1993 té com a gran tema la família, però els teus treballs ja giraven al voltant d’aquesta temàtica.

Sí, són temes que m’agrada explorar a nivell artístic, però no només m’interessen aquests. He començat per aquí perquè és el que em tocava de més a prop, però dubto que pugui passar-me tota la vida explicant la meva. M’agrada basar-me en la realitat i en històries que existeixen, i a partir d’aquí transformar-les en ficció, però no han de ser sempre les meves.

 

En quin moment et vas enfrontar amb la pàgina en blanc amb ganes d’explicar la teva infància a Estiu 1993.

Després d’estudiar Comunicació audiovisual a la UAB i passar un any a Califòrnia, vaig estar amb una beca a la London Film School. I va ser allà. No sabia que Estiu 1993 seria el meu primer llargmetratge. Després de fer Lipstick, un curt sobre dos nens que es troben la seva àvia morta, me’n vaig adonar que tenia ganes de seguir explorant el tema dels nens enfrontant-se a la mort i d’aquí va sorgir la idea de parlar del moment en què va morir la meva mare quan tenia sis anys. Feia temps havia escrit la història d’ella i s’havia quedat en un calaix, però llavors ho vaig recuperar a partir del meu punt de vista. Quan vaig acabar l’escola de Londres, vaig començar a escriure de seguida a partir de records, de coses que m’havien explicat, de fotografies…

 

Estiu 1993 t’ha servit per fer una espècie de catarsi amb el teu passat?

Catarsi… no, perquè ja ho tenia tot molt digerit i ho he parlat molt durant tota la vida amb els meus pares, i és una cosa que ja va passar. Sí que m’ha servit per reconnectar-me amb la meva història. L’havia explicat tantes vegades que al final semblava que fos un conte i una història d’una altra persona. Vaig aprendre molt sobre què sentien les persones que em rodejaven i també com em sentia jo. Vaig haver de llegir molt sobre psicologia infantil i em va ajudar a treure conclusions de què sentia en aquell moment. No tinc intenció de passar-me tota la vida fent pel·lícules amb nens, però m’interessa molt la psicologia infantil, que és molt complexa i que a vegades com adults ens costa d’entendre.

 

Què aporta el fet que el film se situï als 90? De fet, estem acostumats a viatjar amb nostàlgia cap a altres èpoques com els 80. Stranger things n’és un exemple.

La història podria passar avui i explicar-se igual. Malgrat això, un dels motius principals de mantenir l’època era tot el tema de la sida i el seu context, ja que ara, per sort, la història no seria la mateixa perquè els pares no moririen. En aquell moment, el tema de la sida va ser tan fort que em va semblar interessant retratar-ho. També hi ha aquesta part més romàntica de mostrar certes coses que recordem d’aquella època, però això ja va sorgir després.

 

Quina importància li vas voler donar a la sida en el film?

La sida és el context, és una cosa molt dramàtica que si fos el tema principal de la pel·lícula restaria tot el drama. Jo no vaig saber que els meus pares van morir de la sida fins als dotze anys. El tema principal és la mort i com una nena de sis anys entén que no tornarà a veure la seva mare. Sobretot, la pel·lícula tracta de com reconstruir una família.

 

Aquesta família i el que diuen són una recreació del que vas viure o quan vas començar a escriure van acabar prenent vida pròpia?

S’assembla al que vaig viure, però hi ha moltes llicències. Un cop vam tenir el càsting, els personatges van tenir vida pròpia. Vam seguir molt el guió pel rodatge, però a nivell de diàleg els actors tenien un cert marge de llibertat, sobretot amb les nenes. L’essència és la mateixa, però hi ha matisos que canvien.

 

Alguns cineastes opinen que portar al cinema converses reals de carrer no és suficient perquè sembli real.

En el meu cas, la majoria de detalls i idees les trec parlant amb la meva família i la gent, però amb això no n’hi ha prou perquè es necessita una base molt sòlida. És molt important tenir una base dramàtica com el cas de la nena a Estiu 1993 amb la mort de la seva mare i una família que s’ha de reconstruir, i a partir d’aquí fer-ho real. A vegades, quan transcrius literalment una conversa, aquesta és caòtica i difícil de posar-la en una pel·lícula perquè, com a espectador, t’enredes. És una font d’inspiració però s’ha de transformar.

 

Respecte les fonts d’inspiració, quin és el cinema que més t’emociona?

El cinema en el qual tinc la sensació de que estàs allà i de veritat, i que s’identifica molt amb la vida real. M’agrada molt la francesa Claire Denis, l’argentina Lucrecia Martel i, evidentment, Víctor Erice i Carlos Saura, que han estat una gran inspiració.

 

Neus Ballús, Elena Martín o tu mateixa formeu part d’una nova fornada de directores catalanes que estan triomfant. T’agrada que es parli d’un cinema femení o ho perceps com una simple etiqueta?

Les etiquetes són molt difícils… Jo crec que hi ha una sensibilitat diferent, però no ho catalogaria mai com a cinema femení o masculí. Hi ha aquesta idea de cinema fet per dones que va dirigit a dones i això em sembla una tonteria, igual que no existeix un cinema fet per homes per a homes. Qualsevol pel·lícula pot anar dirigida a homes i a dones igualment. És veritat que hi ha una cosa en la sensibilitat masculina o femenina, i ho he percebut personalment: i és que em costa molt menys escriure sobre personatges femenins complexos que masculins. No sé si es poden posar etiquetes. Potser durant un temps són necessàries perquè necessitem més dones fent cinema i s’ha de parlar d’això.

 

Arribats fins aquí, en algun moment has tingut vertigen del que estaves vivint amb Estiu 1993?

És una situació molt agradable, però hi ha moments que sents que et canvia molt la vida pel que fa a les propostes i l’exposició, i no tens temps per reconnectar-te amb tu mateixa i tornar a escriure. L’espai creatiu està molt envaït ara mateix per tota aquesta tensió que ja passarà i podré tornar a treballar tranquil·lament.

 

Com vas viure el fet de caure de la carrera als Oscar?

No em decebo massa sobre el que ha de venir. Evidentment, tot allò que puja baixa, però en el cas dels Oscar em costava creure que hi poguéssim arribar, mai havia aspirat a guanyar-ne un. Va ser una aventura total, anar allà i veure com funciona, perquè és un món molt complex. Quan ens van dir que no, com a mínim vaig començar a veure el moment en què s’acaba tot aquest procés, perquè si entres allà a nivell de promoció és molt heavy i jo ja porto una carrera que estic una mica cansada.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí