Teatre i xarxes socials amb Estel Solé. "Qui escriu és bàsicament un espia”
Pujar

Estel Solé, la dramaturga espia

Per Mireia Izard/ @mireiaizard

 

L’Estel Solé és una espia. M’ho confessa somrient robant uns versos de l’Anne Sexton: “Qui escriu és bàsicament un espia”. De seguida un home queda xop al caure-li tota l’aigua acumulada a un tendal del bar on ens hem trobat. Ella crida més que ell i als seus ulls il·luminats ja se li veu l’espurna d’una nova història. L’Estel explica que de qualsevol conversa o anècdota li pot néixer la inspiració. Diu que ella amenaça els seus amics. Els avisa que tot allò que diuen ho poden trobar un dia a un escenari, i jo ara penso que cada paraula que dic se la pot emportar cap a casa.

 

Ens ha costat quedar. Ho hem fet per parlar del seu últim text que encara està en procés d’escriptura. Les dues som mares multitasques i tenim agendes complicades i la realitat no facilita la conciliació. D’això en parlem una bona estona abans d’entrar en matèria. I és que, probablement, el canvi de vida que suposa la maternitat és el que l’ha portada a crear el seu nou espectacle com ho està fent.

 

La història que té entre mans l’Estel, després de l’èxit d’Animals de companyia i de la novel·la Si no puc volar, se centra en tres personatges femenins de diferents generacions. La dramaturga tenia ganes de retratar com les dones evolucionem al llarg de la vida. L’obra, a diferència de la primera, l’ha madurada al seu cap durant dies, mentre passejava el petit. Abans d’abocar-se al paper, li va donar estructura, cos, i va reflexionar molt sobre allò que volia explicar. Animals era molt més visceral, gairebé inconscient, i aquesta fa la sensació que és un projecte amb un objectiu definit des d’abans que l’autora premés la primera tecla.

 

Potser per això, per complir amb el propòsit marcat, després d’aquest procés de reflexió, va decidir que volia anar més enllà de la seva inventiva i comprovar si allò que havia imaginat s’acostava a la realitat. Així que va començar amb un qüestionari amb algunes preguntes molt personals que va compartir amb un grup de WhatsApp amb dones diverses i que no es coneixien entre elles. Però no en va tenir prou i va penjar l’enquesta a Facebook i a Twitter.

 

Les xarxes socials, un arma de doble tall

 

La sorpresa va ser que una cinquantena de dones van dedicar el seu temps a respondre els dubtes de l’Estel i li van enviar un mail detallat on algunes s’obrien sense miraments. Però hi havia una segona sorpresa, el 90% de les dones que li van escriure coincidien en moltes sensacions i explicacions. Diu que la van emocionar molt les respostes. Especialment les de les adolescents que tenien l’esperança de ser més lliures a la maduresa. Però també les de les dones més grans que li corroboraven que ara, amb els anys, se sentien més realitzades. Solé considera que aquest material és or i que l’haurà d’aprofitar per fer alguna cosa més que l’espectacle que té entre mans. A ella, que es mostra obertament feminista sempre que pot, li agrada sentir que amb el teatre pot col·laborar a millorar la situació de la dona i no ho vol desaprofitar.

 

Malgrat l’èxit de la iniciativa, l’escriptora defineix les xarxes socials com una arma de doble tall: molt útils, interessants i una font de coneixement però, alhora, feridores i lladres de temps. Ella les ha arribat a odiar en alguns moments i li costa trobar una distància sana en dies delicats, com quan acaba d’estrenar una obra. Sap que tenir una relació directa amb el públic és bo i és molt conscient que qui seu a la platea és qui tanca la història que ella ha creat, però encara li pesa més un tuit amb una objecció que cent plens d’elogis.

 

Foto: Lita Bosch

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí