Verónica Pallini és actriu, és productora, és directora, és antropòloga i és tot el que s’ha proposat durant tots aquests anys. Aquesta dona totterreny se centra ara en les problemàtiques socials per donar un gir de 180 graus a la sala i escola de teatre gracienca Porta4.
Pujar

“És necessari reflexionar al costat de l’espectador”

Per Albert Martí /@AlbertMarti_

 

Verónica Pallini és actriu, és productora, és directora, és antropòloga i és tot el que s’ha proposat durant tots aquests anys. Aquesta dona tot terreny se centra ara en les problemàtiques socials per donar un gir de 180 graus amb ‘En alquiler’ una proposta ques pot veure fins al 29 d’abril a la sala, i escola de teatre gracienca, Porta4.

 

Estreneu En alquiler, una obra que posa l’accent en els desnonaments i la gentrificació. D’on neix la idea? Com s’ha gestat?

En alquiler neix per iniciativa de Mikel Fernandino, l’autor, i meva. Tots dos som antropòlegs, a més d’estar vinculats al camp teatral, i volíem treballar junts. Així que ens vam reunir diverses vegades i discutíem idees, temes, i vam arribar a la problemàtica dels desnonaments perquè considerem que avui dia, a Espanya, és una preocupació seriosa que abasta molts sectors, però que encara està oculta.

A mi, particularment, com actriu i productora d’aquesta proposta, m’interessa portar a escena temes de caràcter social perquè considero que és necessari reflexionar al costat de l’espectador. Crear disparadors que ens indueixin a repensar-nos com a societat.

 

Et desdobles en dos personatges. Com els has treballat?

Amb molta, molta feina! Hi ha hores i més hores en aquesta producció. Vaig treballar un personatge d’època i un altre contemporani, dues dones d’edats similars amb un tema comú, amb una familiaritat i amb dues energies molt diferents per la història de vida de cadascuna. Per mi va ser un viatge descobrir-les i trobar claus en elles que em connecten amb la meva història social i cultural.

I per fer aquest viatge vaig comptar amb un gran director que és Tony Casla, que em va ajudar a transitar aquesta nova exploració amb humor, amb emoció i amb joc.

 

¿El Buenos Aires del 1907 no és tan diferent de la Barcelona de 2018?

Increïblement, amb més de 100 anys de diferència i un oceà pel mig, temes com els lloguers, la pobresa, els desnonaments o la immigració sembla que no volen que es resolguin. La “huelga de las escobas” de Buenos Aires el 1907 va ser realitzada per dones immigrants per posar fre als preus absolutament desmesurats dels lloguers (una perla que va trobar Mikel). El que passa avui en ciutats com Barcelona o Madrid és molt similar…

 

Afirmeu que, amb aquest projecte, voleu donar una veu clara i potent a un teatre polític i compromès. Com ha estat aquest procés?
Crec que estem tan aclaparats per la informació mediàtica, i a la mateixa vegada més oprimits per un mercat internacional que arrasa els sectors més desprotegits, que sento la necessitat, et diria que moral, d’almenys oferir un espai reflexiu. No m’interessen els dogmes, ni baixades de línia de cap tipus. M’interessen pensaments i llenguatges inclusius, oberts, plurals que facin possible repensar-nos, dialogar i construir.

Crec en el teatre com a eina de transformació humana i social, i això que sembla un eslògan, és un dels resultats de la meva tesi doctoral.

 

Fa més de 10 anys que Porta4 aposta pel teatre emergent. Quina valoració fas al respecte?

Jo vinc del teatre independent de Buenos Aires, la meva ciutat natal. Si dividim analíticament el camp teatral en tres categories, comercial, estatal i independent, podem dir que les diferències entre els tres, a més de ser per les maneres de producció, són pel risc que assumeixen. En el teatre independent s’arrisca en l’esfera de l’estètica, hi ha un permís creatiu…
Porta4 neix amb la idea de donar suport al teatre independent a i des de Barcelona. Al teatre local i internacional. I quan es consolida, l’any 2010, van començar a néixer moltes companyies, paradoxalment, en plena crisi. I a nosaltres ens interessa donar suport, donar l’espai, compartir els riscos, ser d’alguna manera una plataforma perquè les companyies disparin després a altres espais.
Ara després de gairebé 10 anys, comencem a dibuixar dues línies de programació: una de pròpia, que contingui projectes de caràcter social i polític, i una altra que continuï oferint l’espai, com fins ara, a les companyies emergents.

 

Sou sala de programació i també aposteu per la formació amb La Escuelita. Com casen aquests dos vessants?

Molt bé! Porta4 té tres eixos: escola, espai d’exhibició i produccions pròpies. Són vasos comunicants. Considero que una formació teatral ha de donar a l’alumne la possibilitat d’exhibir-se, primer perquè el teatre comença amb un espectador i segon, perquè després l’alumne que acaba és important que compti amb un espai de creació.
D’altra banda, interessa que puguem crear les nostres produccions. Nosaltres estem contínuament investigant i generant projectes, posant-nos en joc tot el temps amb la nostra essència teatral.
No m’imagino una formació sense donar la possibilitat d’exhibició, ni ser escola sense crear.

 

Quin és el teatre ideal de Verónica Pallini?

Un teatre amb veritat, sense pretensions, on ens oblidem que estem fent teatre per viure’l…

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí