Entrevista a Salvador Sunyer, director de Temporada Alta.
Pujar

“És més fàcil que els joves s’enganxin al teatre amb els creadors contemporanis”

 

Per ÁlvaroVicente / @AlvaroMajer

 

Temporada Alta té moltes coses bones, però si n’hi ha una de destacable és la vostra gestió en relació amb la creació de públics.

Dediquem molt temps i molt esforç a això. No és fàcil, en principi, però a poc a poc vas veient que té molt de sentit. Primer tens les dades, això és evident, però si les uses per enviar el mateix mail a tothom, no serveix de res. Aquest any he demanat a l’equip de comunicació del festival que per a l’any que ve s’ha de poder enviar un mail diferent als 40.000 inscrits que tenim, un mail personalitzat a cadascú. Perquè saps què han vist i per tant què els agrada, i així els dius: mira, aquí tens la programació, escull el que vulguis, crec que t’agradarà això i això, però estaria bé que t’arrisquessis amb això altre.

 

Heu arribat a programar coses que el públic us demana directament…

Sí, bé, portem uns anys consultant-los, però no és vinculant: ells demanen i després tu decideixes. El públic demana sempre allò més comercial, però després hi ha coses que hem programat, com el cinema, que a priori no pensàvem que fora a interessar tant. Quan acaba el festival, enviem un mail a aquestes 40.000 persones i els demanem que ens diguin les tres coses que menys funcionen del festival, les tres que canviarien i dos canvis que farien per millorar. Aquest any, gràcies a això, hem començat a canviar els horaris. Semblen ximpleries, però són molt útils.

 

Es diu que Temporada Alta és el millor festival d’arts escèniques de l’estat espanyol. Quin ressò té realment més enllà de Catalunya, a Espanya i al món?

A Espanya, entre professionals, té molt ressò, perquè et truquen, volen venir a estrenar aquí… Entre la ciutadania… doncs mira, estem en un país on va al teatre un 7% dels ciutadans. A França n’és un 28% i a Alemanya, un 32%. Per tant, molt ressò no crec que tingui. Però la gent que ve, ve de qualsevol lloc. Tenim un mapa gràcies a la venda digital  on es pot veure que vénen dues persones d’un poble de Logronyo, catorze de Múrcia, divuit d’un altre lloc… no són masses. I amb la resta del món passa igual, ve gent de 35 països diferents, però és igual: cinc de Sidney, tres de Montevideo…

 

I aquestes visites van necessàriament vinculades al turisme a Girona, és a dir, primer és la decisió de visitar Girona i després aprofitar per anar al festival, o és el festival que estira la gent?

Bé, diguem que això de vendre’ns en pack amb les opcions turístiques que ofereix Girona ho iniciem per allò de que aquest no és un festival que es concentri en pocs dies, sinó que succeeix al llarg de dos mesos i escaig i això requereix una altra cosa. I com que estem en una zona on hi ha arqueologia, molt art, Picasso i Dalí, Barcelona al costat, una gastronomia de collons, el mar, els Pirineus, paisatges brutals… doncs vam dir “fem un pack”. Jo tenia els meus dubtes, però funciona molt bé. Normalment, tira més el festival, perquè vénen de fora molts bojos d’aquests que, per exemple, van on estigui Castellucci, faci el que faci, o Korsunovas, o apassionats del flamenc…

 

Sempre combineu grans noms internacionals amb nous talents. Costa molt aconseguir l’equilibri en aquest sentit?

Tenim un pla de comunicació per a cadascun dels espectacles programats, partint d’una pregunta: on anem a buscar el públic per a això? Però el major esforç es posa en allò nou. Si és una mica de creació contemporània, més estètica, vas a buscar gent a qui interessi la plàstica, el videoart… i els joves, que sempre és més fàcil que s’enganxin amb els creadors contemporanis, perquè estan més a prop d’ells en edat i tenen moltes més coses en comú.

 

Fins a quin punt és important la col·laboració amb altres teatres i festivals per veure teatre internacional a Espanya?

És bàsic. Espanya dedica a la cultura una merda, parlant clar, un 0,5% del pressupost general. A França és un 2,8% i a Alemanya, un 3,2%. Imagina’t que aquí solament es dediqués a sanitat una quarta part del que dediquen a França, seria una hecatombe. Per això és imprescindible per a nosaltres col·laborar entre entitats. L’espectacle inaugural de Avignon de l’any passat costava el mateix que tota la programació de Temporada Alta, i estem a 250 quilòmetres, eh? L’única forma d’abaratir és assumir despeses entre uns quants. I, més important encara, coproduir.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí