Medusa mostra els horrors de la Primera i la Segona Guerra Mundial, l’ascens nazi, la postguerra espanyola, les dictadures llatinoamericanes...
Pujar

“És impossible que un artista no es posicioni”

 

Per Mercè Rubià/ @mercerubiaa

 

Aleix Fauró és director, actor i dramaturg, cofundador de La Virgueria amb Isis Martín. Ha estrenat Medusa al Teatre Nacional de Catalunya, basada en la novel·la homònima de Méndez Slmón sobre el cineasta, fotògraf i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska. Un projecte ambiciós que fa més de quatre anys que treballen i que mostra a l’espectador els horrors de la Primera i la Segona Guerra Mundial, l’ascens nazi, la postguerra espanyola, les dictadures llatinoamericanes dels anys 50 i les conseqüències dels bombardejos d’Hiroshima.

 

Fa més de quatre anys que treballeu en el projecte, però és tan vigent que sembla triat avui.

Com més ens endinsem en la història, sobretot en l’ascens nazi de l’Alemanya dels anys 20 i 30, més similituds veiem amb l’Europa actual. Fa esgarrifar. La història hauria de servir per no tornar a caure en certs errors, però sembla que no n’aprenem gaire. I podem parlar a nivell local, amb tot el que està passant entre Catalunya i l’estat, però també a nivell europeu, amb unes fronteres que no deixen entrar immigrants i on la policia té una presència que la nostra generació no havia vist mai. Medusa, que explica la part més macabra de la història del món occidental, té una vigència que voldríem que no tingués.

 

L’ascens de l’extrema dreta a Europa està a l’ordre del dia.

Sí, i la nostra intenció, sense cap mena de dubte, és provocar el debat i una reflexió. Quan fas un espectacle que parla de fets històrics que queden enrere en el temps és important trobar les reverberacions en el present, perquè si no és fàcil caure en classes d’història, que no és el que ens toca fer a nosaltres.

 

El protagonista és un artista que assegura que no té ideologia.

La figura de qualsevol artista davant de qualsevol catàstrofe sempre és controvertida. Hem de ser reflex d’allò que passa sense modificar-ho o hem de ser un element del canvi? En un moment de l’obra Prohaska diu: “si la meva Alemanya hagués estat comunista jo hauria estat el seu fotògraf, però la meva Alemanya era nacionalsocialista”. La pregunta és: es pot viure sense ideologia?

 

Un artista s’ha de posicionar, doncs?

Nosaltres estem posicionats a cada acte que fem i dubtem que sigui possible que algú no es posicioni. De fet, creiem que, quan tu no et posiciones, t’estàs posant al costat de l’opressor.

 

Com és l’adaptació de Pablo Ley?

Ha fet una poesia a quatre veus, seguint l’estil del Paisaje sin casas que vam fer amb ell. Ha fet una obra en vers no rimat inspirat en les Odas elementales de Neruda. Cada frase del vers acaba convertint-se en una imatge.

 

És un salt en el vostre llenguatge respecte altres obres?

A cada obra ens plantegem quin és el llenguatge que volem experimentar. Això és el que ens fa créixer a nivell artístic perquè cada cop ens hem de reinventar i és molt exigent. Aquí no hi ha un diàleg explícit. Volem que l’arc emocional sigui diferent i treballem com si fos una gran partitura on triem en cada moment si el llenguatge és la paraula, la paraula amb el cos, la música… Busquem generar imatges que després s’uneixin amb la memòria i el coneixement de l’espectador.

El temps de creació ha de ser inevitablement llarg, doncs.

Sí. De fet el mes de maig vam fer quinze sessions d’assaig i investigació pura i dura. Després ens vam aturar per pensar i reflexionar sobre totes les proves que havíem fet i ara hi hem tornat. En total són unes deu setmanes d’assaig. Encara en necessitaríem més, però malauradament a Catalunya tenim un mal endèmic, i és que cada cop escurcem més els temps d’assaig. És molt difícil competir amb la creativitat de la resta d’Europa en aquestes condicions.

 

És el vostre primer muntatge de mitjà format. És un camí que voleu seguir?

Quan vam crear La Virgueria amb l’Isis teníem clar que el nostre referent era la companyia Complicité. Potser queda pedant o massa ambiciós dir-ho, però nosaltres algun dia volem estar programats a la Sala Fabià Puigserver del Lliure. Sabem que els directors artístics d’aquests teatres tenen la pressió d’omplir perquè no els retallin les subvencions, però tot i així creiem que haurien d’arriscar més i programar companyies d’aquí amb un llenguatge diferent a les sales grans.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí