El dramaturg més representat de la França actual, l'autor de 'El señor Ibrahim y las flores del Corán', acaba de publicar la seva darrera novel·la 'La venganza del perdón'.
Subir

Eric-Emmanuel Schmitt: “El perdó pot ser un acte altruista o egoista”

Per Alejandro Luque

 

Corpulent, nas de boxador, pell bronzejada i molt cuidada. Son els trets que criden l’atenció a primera vista d’Eric-Emmanuel Schmitt (Sainte-Foy-lès-Lyon, 1960), el dramaturg més representat de la França actual, narrador, autor d’aquella joia breu que és El señor Ibrahim y las flores del Corán, que aquests dies representa ell sol en els escenaris de París, a més d’obres com La secta de los egoístas o El evangelio según Pilatos.

Ara arriba a les llibreries una col·lecció de quatre relats llargs, o novel·les curtes, titulada La venganza del perdón.

 

Escriu a la fina línia que divideix el conte de la novel·la, la crueltat de la tendresa, el relat clàssic de l’experimentació. Se sent còmode en les zones de frontera?

Quan escric un llibre, al mateix temps que imagino els personatges i la història, intento percebre la forma que han de prendre. Vaig començar a escriure teatre perquè les històries que em venien prenien forma d’obra teatral, després vaig passar a la novel·la pel mateix motiu. Més endavant vindrien com a contes, com El señor Ibrahim y las flores del Corán. I d’altres, en efecte, arriben en territori fronterer, i em sorprenen. No soc un creador potent, sinó obedient. De vegades, la història em diu que he de ser més breu, unes altres, m’autoritza a ser més extens. O també està feta de silencis, de mirades, de secrets i coses dites. Però el primer dia que m’assec a escriure, no tinc ni idea de quina serà la fórmula.     

 

En aquest darrer llibre hi ha violència i perdó, dos conceptes associats a la religió, malgrat que aquesta no apareix.

En aquest llibre intento també parlar del perdó d’una manera precisament no religiosa, perquè a tots ens han ferit, colpejat o traït, i hem pogut triar entre venjar-nos o perdonar. Per mi, perdonar és dir-li a l’altre: jo no et vull reduir al mal que m’acabes de fer, no et vull reduir a cap acte, com no vull que em redueixin als meus actes bons o dolents. Perdonar es tornar a donar llibertat i humanitat a l’altre. Però m’interessa mostrar les ambigüitats del perdó, que no és un sentiment pur. Es en part altruista i en part egoista.   

 

Explicaria aquella portada de Charlie Hebdo després dels atemptats amb la frase: “Està tot perdonat”.

Quan algú perdona, se situa per sobre de qui és perdonat. Qui perdona diu a l’altre: “M’has fet mal, però estic en un estat d’humanitat per sobre teu”. El perdó pot ser una humiliació. I en el cas de Charlie Hebdo ho van veure: estem per sobre dels que ens han atacat, i per sobre de l’odi. La reacció molt sana del poble de París en aquell moment va ser: “jo valc molt més que el teu odi. No em deixaré reduir per l’odi que hauria de tenir-te”.

 

Va tenir una revelació divina de jove, en el desert del Sàhara. Hem de creure’l els agnòstics?

Si vostè em pregunta si Déu existeix, jo responc, com qualsevol agnòstic, que no ho sé. Però afegiria: crec que sí. Si vostè pregunta a un ateu, li dirà: no ho sé, però crec que no. I hi ha una tercera categoria, la de l’indiferent: no ho sé i tant se me’n dona. Tots tres són sincers perquè diuen “no ho sé”.

 

Agnòstic creient. En què creu exactament?

Soc filòsof de formació i ofici. La meva raó no pot aconseguir una prova de Déu, Déu no és un objecte de coneixement. Però en el desert sí que vaig ser objecte d’una experiència. No puc entregar aquesta experiència, però sí que la puc testimoniar. M’encantaria ser contagiós en aquest sentit, però, malauradament, no ho soc. D’una banda, per mi és fonamental la diferència entre saber i creure: el que jo crec no és el que jo sé, i el que jo sé no és el que jo crec. Sé que dos i dos són quatre, i crec que Déu existeix, però són dos àmbits totalment diferents. Això em sembla molt interessant, cal dir que tots som germans en l’agnosticisme, germans en la ignorància. I després omplim aquesta ignorància de formes molt diferents. Jo omplo aquesta ignorància amb la fe. Per mi el perill comença quan algú diu “jo sé”: “jo sé que Déu existeix” o “jo sé que Déu no existeix”. L’integrisme, religiós o ateu, comença quan algú confon creure i saber.

Totes les religions es basen més o menys en el mateix. Per què a l’islam se’l relaciona actualment amb la violència i no amb l’amor?

Un mateix llibre pot ser un tresor de saviesa i passió per a alguns, i la justificació de la violència més baixa per d’altres, això ho sabem bé. A l’Antic Testament podem trobar tants textos per justificar massacres i genocidis, com camins per convertir-se en savi. Els quatre evangelis són quatre tractats contra la violència, però al corpus està l’Apocalipsi, ves per on. I a l’Alcorà també hi ha moltes coses per ser gran i ascendir, però també la sura que fa una crida a matar l’infidel. Per tant, és la lectura la que fa al llibre.

 

No hi ha comentaris

Publicar un comentario