Parlem amb la dramaturga Marta Buchaca sobre les relacions de poder i sobre l'obra 'Només una vegada', que arriba al TNC.
Pujar

Entrevista a Marta Buchaca

Per Oriol Puig / @oriuri

 

 

“És molt complicat assumir que la persona amb qui comparteixes la vida t’està fent mal”

 

 

‘Només una vegada’, de la dramaturga Marta Buchaca, ens interroga sobre on són els nostres límits, ens mostra com les relacions de poder regeixen els nostres comportaments i ens adverteix sobre els riscos de convertir la violència en part de la nostra vida quotidiana. L’obra, estrenada enguany al Grec, arriba al TNC. Anna Alarcón, Bernat Quintana i Maria Pau Pigem protagonitzen l’espectacle amb què Buchaca llança una pregunta oberta: “Segur que la violència és una cosa que només els passa als altres?”

 

La creació de la peça va coincidir amb el teu segon embaràs. Haver d’educar dos fills nois et va fer plantejar moltes coses sobre els rols masculins?

Més que educar dos fills nois —que també— va ser el fet de ser mare. Quan ets mare, es fa molt més evident la societat patriarcal on vivim. Tinc la sort de tenir un company de vida que s’ocupa dels nens tant o més que jo. T’adones que aquest fet la societat no el porta gens bé. Que sigui ell que vagi a buscar habitualment els nens a l’escola, o que els porti al pediatre perquè no hi podem anar plegats, estar mal vist. Som hereus de la societat patriarcal. Diria, però, que està començant a canviar. Vaja, espero que comenci a canviar.

 

Si ens preguntem què és la violència de gènere, la resposta pot semblar evident, però Només una vegada mostra que hi ha casos gens evidents que amaguen profundes agressions.

Quan parlem de violència de gènere, tothom pensa en els feminicidis que apareixen a la televisió o en aquelles dones que pateixen agressions físiques per part dels seus marits. Hi ha molts tipus de violència. Per exemple, la psicològica. Menysprea l’altra, afecta directament l’autoestima de la dona, l’anul·la totalment. El més trist és que l’exerceix qui suposadament més estimes. M’he volgut centrar en aquesta violència, és un dels pilars fonamentals de l’obra.

 

 

El masclisme sol ser aparent i recognoscible. ‘Només una vegada’ tracta de relacions de poder i de que podem acceptar com a normal en una relació que realment és tòxica.

Quan vam fer l’obra al Grec va ser curiós parlar amb dones que em deien que se sentien reflectides en allò que expliquem. La sensació és que la violència masclista només afecta a un tipus de dona. No és cert. L’obra neix de la necessitat de trencar aquest prejudici. Totes podem ser víctimes de violència masclista. No ho podem obviar. La violència psicològica hi és a moltes relacions. Ara bé, no ens hi podem posar. No queda bé. Totes hem anat a sopar amb una parella d’amics que acaben discutint. Ell s’enfada excessivament o, fins i tot, manté un comportament agressiu verbalment. I ens refugiem en el comentari “són coses de parella”. Ens ho hem cregut massa i ens ha fet molt de mal això que tal cosa “no cal que surti de casa”. És molt complicat assumir que la persona amb qui comparteixes la vida t’està fent mal. L’obra parla d’aquestes relacions tòxiques.

 

Relacions en què la violència física arriba després d’un procés llarg de violència psicològica.

Després del procés d’escriptura de l’obra vaig demanar l’assessorament d’una psicòloga de l’Ajuntament de Barcelona, Marta Mariñas, especialitzada en atenció a les dones víctimes de violència a través del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida). Em va explicar què és la piràmide de la violència. Si observem una piràmide, la part de dalt, la més visible, vindria a ser la violència física. És a dir, l’ull de vellut o el braç trencat. Tot el que hi ha sota és la violència psicològica. Sempre que hi ha una agressió física ve perquè abans s’ha produït violència psicològica. Comença gradualment i acaba destruint. L’obra s’anomena Només una vegada perquè s’ha produït només una agressió física. Són relacions en les quals no saps per què però acabes acceptant certs comportaments, ni tan sols saps com has arribat a tolerar-los. Va estretament lligat amb això que has triat un company de vida que veritablement t’està destrossant. És molt complicat sortir-ne.

 

Quina responsabilitat té l’educació patriarcal, que considera la força un atribut masculí i la feblesa una característica de les dones?

En la societat en què vivim, l’educació patriarcal hi té una gran responsabilitat. Quan llegeixo contes als meus fills m’adono que són horrorosos. La majoria parlen de dones que han de trobar un home “ideal”, homes que les salvaran de la maldat, etc. No hi apareixen dones fortes. Totes són unes bledes assolellades com la Blancaneus o la Bella Dorment. És inevitable. Hi ha molta feina per fer. Quan faig classes a joves de 17 o 18 anys m’adono del masclisme que impera. És descoratjador.

 

La jerarquia, la verticalitat, el patriarcat, la masculinitat… Amb el cas Pasqual s’han posat en qüestió i ja no hi ha geni ni estrella que les pugui aguantar.

La dona ha despertat, ha dit prou. És una bola de neu que no es pot aturar. Jo també ho he patit. Companys meus homes m’han dit que soc aquí, fent teatre, perquè soc dona. Em preocupa que si el Lliure acaba tenint una dona directora, jove i amb talent, diran que ocupa el càrrec perquè ja tocava. A un home mai li ho diran, que tocava. És molt cansat haver-nos de justificar una i altra vegada.

 

 

Només una vegada
En Pau és novel·lista i l’Eva, editora. Són parella des de fa set anys. Un dia ell la va pegar, i una amiga va denunciar l’agressió. Només va ser una vegada. Ara cap dels dos té ganes de parlar-ne, però no tindran més remei que fer una teràpia obligatòria amb una psicòloga dels serveis socials.
TNC
Del 18 d’octubre al 14 de novembre

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí