Laia Alsina Ferrer és directora i dramaturga.. Ha estat la guanyadora del Torneig de Dramatúrgia d’enguany organitzat, com ja és tradició, en el marc del Temporada Alta.
Pujar

“Emergent no és més que un sinònim edulcorat de precari”

 

Per Gema Moraleda/ @GemOnTheMoon

 

Quedo amb Laia Alsina al Teatre Tantarantana, on assaja amb la seva companyia, El Martell, el que serà el seu nou espectacle, El mar no hi cap dins d’una capsa de sabates, que s’estrenarà el proper 16 de febrer.  El primer que faig és felicitar-la pel seu triomf al Torneig de Dramatúrgia d’enguany organitzat, com ja és tradició, en el marc del Temporada Alta. “És una superexperiència, perquè normalment els autors treballem molt sols i allà coincideixes amb altres dramaturgs i pots compartir el treball. En realitat, a mi no m’agrada gaire ser el centre d’atenció, però penso que per la dramatúrgia està bé que de tant en tant es posi una mica el focus sobre els autors, per reivindicar-ho, ni que sigui.”

 

El teatre polític —“És polític perquè intentem entendre les coses posant l’ull sobre quin és el mecanisme de control que entra en joc”— és la marca de la casa d’una companyia que, en el darrer any ha tingut un ritme de producció impressionant (tres estrenes en menys de 18 mesos). Després d’abordar el tema de la violència estructural a Ah! (Judit) i de l’amor romàntic com a mecanisme de control a X-Y o la fidelitat dels cignes negres, El mar no hi cap dins d’una capsa de sabates parlarà de “la infància com a camp de cultiu de molts dels prejudicis o molts dels ideals que, al final, necessita la societat patriarcal, capitalista, etc., per mantenir-se”.

 

Aquest serà el primer dels tres espectacles que El Martell estrenarà en el marc del Cicló, al que la companyia s’incorpora enguany. “Està molt bé saber que tens un projecte amb continuïtat. I, d’altra banda, dins de la precarietat del món, el Cicló és una mica menys precari, cosa que també com a companyia s’agraeix. Perquè jo personalment estic una mica farta de treballar absolutament gratis. És així.”

 

Quan sorgeix el tema de la precarietat li canvia la cara: “És un tema que m’emprenya i em preocupa. Si faig la mitjana, el teatre deu donar-me 25 cèntims l’hora. Tots els membres de la companyia hem de tenir altres feines per guanyar-nos la vida. Quin favor li està fent el sistema al teatre si obliguem a tothom a treballar en aquestes condicions? Les companyies emergents, que aquest emergent no és més que un sinònim edulcorat de precari, és un miracle que aixequem el teló cada nit. De vegades, nosaltres mateixos ens preguntem: Com ho hem fet?  D’on hem tret les hores? Com hem pagat el lloguer?”.

 

Quan li pregunto sobre la seva experiència com a dona en les arts escèniques em respon: “Em costa molt valorar-ho en la meva pròpia trajectòria. No sé si m’ha perjudicat el fet ser dona. El que és evident i claríssim és que generalment és així. És un clam al cel. Són estadístiques, les anàlisis de Dona’m escena fan esgarrifar. I a sobre en un sector que es vanta de progressista, de ser molt d’esquerres, de voler canviar el món; com vas a canviar el món si no ets capaç de canviar el teu propi sector?”.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí