La FiraTàrrega tanca una edició marcada per la relectura de l'espai públic i les seves possibilitats artístiques, democràtiques i transformadores
Pujar

Els carrers seran sempre nostres

Imatge 5.102 m/s. Joan Català

Per Neus Molina/ @NeusMolina

 

Si una cosa demostra, any rere any, FiraTarrega és la seva capacitat per seduir i enlluernar grans i petits, i encara que sembli típic i tòpic és així. La Fira, que és fira d’exhibició per a programadors i festa artística i social, celebra enguany la seva 37ª edició. Tàrrega segueix essent referència de les arts de carrer del país, principalment per la seva aposta agosarada i alhora propera i dinàmica. Aquest 2018 sembla que l’ambient pre onze de setembre no s’ha notat massa (hi ha hagut edicions que hi han coincidit en data), Tàrrega és percep encara com un oasis on regna la cultura i el carrer, sense crispacions ni equidistàncies. L’espai és aquí, i més en aquest any convuls en què la ciutadania ha volgut fer seu el crit “els carrers seran sempre nostres”.

 

Però hi ha diferents Tàrregues: la del carrer i els nostàlgics, la dels comediants esporàdics i la Tàrrega de sala o de site.

 

Tàrrega era històricament el lloc de peregrinació dels universitaris de lletres: acampada, festa i concerts. Aquests, vint anys després, hi tornen amb la canalla i comenten que abans hi havia més xerinola. La segona Tàrrega és la dels artistes esporàdics. Fer malabars pels carrers durant la fira és com tocar el trombó pels carrers de Nova Orleans passant la gorra. El lloc on tot es cou però on l’artista de carrer encara no hi ha entrat. Mira i s’exposa de lluny. Esperant que algú el caci al vol. La darrera Tàrrega és la dels sites i els professionals, la dels que anem amb un nom penjat a l’acreditació. Aquesta és potser la Tàrrega de l’autoconsum, és la que costa més de jutjar i entendre. Un bon exercici és sumar el nombre de programadors que hi ha a un espectacle per saber si tindrà èxit o no. Acostumen a ser espectacles encriptats que de tan conceptuals i contemporanis causen una estranyesa sovint vergonyant.

 

Joan Català i els freaks 

“Frikis, sois todos unos frikis”, cridava una de les acròbates de l’espectacle de Joan Català. Català presentava el seu work in progress titulat 5.102 m/s en referència a la velocitat aproximada en què el ferro transmet el so. Un espectacle made in Català. Si a Pelat jugava amb la fusta ara ho fa amb el metall. Català ens rebia a Cal Trepat. Tancats en aquest enorme hangar dels afores del poble targarí, descobríem sons i textures metàl·liques combinades amb dansa, acrobàcia i música de xilòfons. Joan Català ha sabut trobar l’equilibri entre la força física i una fina ironia, gairebé paròdia, on ell mateix fa burla dels discursos exaltats dels artistes quan defineixen la seva obra. Doblegant un tub de metall, una veu en off, la d’ell, explicava què era l’art combinat amb cites cèlebres de Mariano Rajoy “el alcalde y los vecinos…” només li faltava dir que “l’art és morir-se de gana”.

 

Adhok, els reis de Tàrrega 

Un grup d’avis i àvies avança amb passes insegures, mirada perduda i la safata del berenar a les mans per la plaça del Carme. Però aquesta aparent fragilitat esdevé ben aviat pura energia, tan bon punt roben una paperina de xurros a una vianant estupefacta i redescobreixen el plaer de la llibertat. Es tracta d’Issue de secours de la companyia francesa Adhok que ha enamorat unànimement el públic de la Fira amb la seva trilogia, que es completava completava amb L’envol i Le nid. Tres espectacles que parlen del pas del temps, de l’esperança i dels somnis, i que ho fan ocupant el carrer, interactuant amb l’espectador que no pot fer altra cosa que sentir-se identificat. Jo d’aquí a deu anys vull ser feliç cridaven els nois de L’envol representant la joventut. El públic aplaudia, tots volem ser feliços.

 

Les Impuxibles són feres

Acompanyades per la ballarina Helena Gisbert i, com és habitual, el piano, Clara i Ariadna Peya, les Impuxibles, van interpretar Painball, un espectacle ple de simbolisme. Les germanes Peya busquen l’abstracció i el somni a través de sons i pilotes de tenis. Ple a vessar, les Peya tornen a repetir a Tàrrega i de nou no deceben. La nit de dissabte es tanca amb un concert de Clara Peya al piano i alguns convidats espontanis com Laura Grande rapejant himnes feministes: “Som feres, respecta’ns quan anem per les voreres”.

 

Com sempre, la Fira ha sabut trobar espais pels més petits, i aquest any els més aclamats han estat els Hippos de Quim Bigas i Zum Zum Teatre. Grans hipopòtams blaus, irreverents i discotequers, dignes del millor Saturday Night Fever ballant a la Plaça del Carme envoltats de nens i no tan nens.

 

Tàrrega tanca avui una edició marcada per la relectura de l’espai públic i les seves possibilitats artístiques, però també democràtiques i transformadores. La darrera edició de Jordi Duran com a director artístic ha posat un punt i final però també ha deixat un llegat de com mirar i comprendre les arts de carrer. Més enllà de Comediants o de la Fura. Recollint la tradició per projectar-la. Potser aquest any s’han vist pocs targarins als espectacles de sala, potser la Fira ha guanyat a la Festa als sites, però els carrers segueixen sent del públic. Els carrers seran sempre nostres.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí