A Castle Rock, J.J. Abrams i Stephen King exploren l’imaginari de l’escriptor en una història capaç d’atemorir-nos i emocionar-nos amb la mateixa intensitat.
Pujar

Els altres mons

 

Per Pep Prieto

 

A Lost, sèrie que és més del guionista Damon Lindelof que del productor J.J. Abrams però que s’alimenta de la majoria de fixacions d’aquest últim, era fàcil rastrejar-hi la influència de Stephen King. O potser no era aquella dualitat entre passat i present hereva de les narracions de l’escriptor sobre traumes d’adolescència que acaben dirimits a la vida adulta? De fet, qualsevol expressió del fantàstic contemporani li deu alguna cosa a King, l’home capaç de cronificar la por al pallasso i d’emprenyar-se amb Stanley Kubrick. Ara que hi ha una onada de reconeixement als seus nombrosos mèrits, en gran mesura perquè una nova generació d’espectadors l’ha descobert gràcies a It, Abrams li ha volgut retre el seu particular homenatge produint amb ell Castle Rock,  una sèrie de deu episodis que, en lloc d’apostar per una adaptació canònica d’alguna de les seves novel·les, el que fa és imaginar una història nova que es nodreix del seu imaginari. Per tant, els fans de King podran dedicar-se a detectar-hi innumerables cites, però aquells que no el coneguin podran endinsar-se en un conte de terror amb un llenguatge propi. El seu principal mèrit és que defuig constantment l’etiqueta de gènere: la sèrie és inquietant, sí, però també enganxa, sorprèn i emociona amb la mateixa intensitat. Adjectius, tots ells, que defineixen amb precisió allò que uneix els universos de King i Abrams.

 

 

L’argument de la sèrie és pot despatxar amb una idea gens nova en el fantàstic cinematogràfic i televisiu: una història coral ambientada en un poble on comencen a succeir fenòmens sobrenaturals. Però Castle Rock va molt més enllà d’aquesta premissa. Sí, l’espai on transcorre l’acció és determinant, perquè com en les millors mostres del gènere és la metàfora de la fràgil línia que separa la quotidianitat d’allò extraordinari, però sobretot és una trama de personatges que acaben enfrontats amb els seus dimonis, alguns d’interiors i d’altres de literals. Per això la sèrie és tan rotundament eficaç: crea un marc realista i molt creïble, i de mica en mica va introduint elements sobrenaturals que, quan es revelen, deixen l’espectador amb la boca oberta. Al més pur estil de King, i també al més pur estil d’Abrams. És una sèrie accessible, perquè mai no es posa hermètica ni t’exclou dels seus girs dramàtics, i atrapa perquè és hipnòtica, perquè fa la sensació que qualsevol cosa és possible i que ningú (tampoc nosaltres) pot fugir del tot dels seus monstres. Si a tot això hi sumes unes atmosferes epidèrmiques i un repartiment esplèndid (menció especial a Sissy Spacek 42 anys després d’haver estat la Carrie de Brian de Palma) tens com a resultat una veritable síntesi del gènere.

 

 

Quan es tracta de sèries d’aquest estil, la pregunta més recurrent és si fa por. En fa, però el seu objectiu principal és un altre: arrossegar-te a un univers ple d’interrogants, la qual cosa és pertorbadora per ella mateixa. Un bon exemple el trobem en el seus dos millors episodis, el setè i el novè. En un, una veritable filigrana narrativa, el relat desvela una veritat tan inesperada com dolorosa, en el que seria l’equivalència a Castle Rock del mític episodi “La constante” de Lost; a l’altre, de caràcter més climàtic, es mostra en què consisteix realment el joc de miralls de la sèrie, i t’adones que tot el que has vist tenia més sentit del que semblava. És terrorífic pel que té de tèrbol, d’intens, però al mateix temps resulta colpidor, perquè això no ha anat mai d’espantar i prou, sinó de compartir i entendre les pors dels personatges.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí