Pablo Messiez, el director més cobejat de l’escena madrilenya aterra per primer cop a Barcelona per dirigir la jove Kompanyia del...
Pujar

“El teatre per a mi és temps, espai i presència”

 

Per Manuel Pérez i Muñoz/ @ManelPiM

 

Pablo Messiez, el director més cobejat de l’escena madrilenya aterra per primer cop a Barcelona per dirigir la jove Kompanyia del Lliure. A El temps que estiguem junts les relacions afectives xoquen contra les limitacions del llenguatge. Busquem les paraules precises d’un espectacle que es podrà veure a l’Espai Lliure entre el 16 de febrer i l’11 de març

 

Tot comença amb un taller, oi?

Sí. L’encontre amb la Kompanyia va ser genial, són bons i molt diferents. Vaig buscar la singularitat de cadascú i a partir d’aquí vaig començar a pensar textos i situacions sense cap pla definit. L’objectiu era llançar-me al buit. M’inspiren unes notes d’Eduardo Chillida, l’escultor. Diu que quan un artista fa el que ja coneix li surt mort, que cal treballar sobre el que desconeixem.

 

Com és el teu mètode de treball?

Al principi començo a generar bastant volum de text, i després ho passo als intèrprets perquè escullin. És important que sentin la necessitat del text, que hi hagi l’apropiació necessària perquè l’actuació sigui potent. A partir del material escollit es crea una estructura i comencen els descarts, treure el que sobra. La precisió és una de les meves obsessions.

 

Com és l’experiència de dirigir una jove companyia?

Sempre escullo els actors dels meus muntatges. Per tant, és la primera vegada que treballo amb una companyia ja formada i, a més, són tots joves. Me n’adono quan de sobte els referents són diferents, quan nomeno un director o una sèrie i no la coneixen, o a l’inrevés. Però no és important, quan es treballa en grup l’edat es torna homogènia, som nosaltres que estem aquí ara, el temps que estiguem junts. D’això va l’obra.

 

Què més ens pots explicar de l’argument de la peça?

Hi ha dos plànols, un de més realista i un altre de paral·lel. El que fa la funció és plegar el temps, i fa conviure en el mateix espai un present i un passat. El que veiem en present és la història d’un amor, des del moment que es traslladen a viure junts fins que se separen. I en el passat veiem la història d’un grup que internament es diuen els inconsolables, gent que ha perdut el seu desig per la vida. Són persones amb el seu vincle vital en crisi.

 

Apareixen, per tant, dues de les teves darreres obsessions creatives, el temps i les relacions humanes.

La idea és que quan entra el llenguatge entra també l’embolic. La comunicació és l’eina que ens permet estar junts, però també dona peu al malentès. Els personatges tracten de buscar moments de silenci, però no ho aconsegueixen. Ara [en la meitat dels assajos] estem veient si els textos estan integrats en la funció o s’expulsen.

 

Com t’ho fas per trobar la unitat quan crees des de materials tan diversos? 

M’imagino com si l’obra no fos meva, intento veure el que m’agradaria veure. Després, el món de la recepció del públic resulta un misteri que no deixa de sorprendre’m. És una mica el que va passar amb La piedra oscura. Mai no hagués pensat que un text així arribés a tenir una repercussió tan gran.

 

Aquest muntatge teu tan popular parlava tangencialment de Lorca, de la Guerra Civil. El context és important?

Si l’obra és bona per les seves referències històriques, llavors és dolenta. L’obra ha de ser bona com a ficció, s’ha de poder llegir de forma autònoma i no perquè parli de Lorca o de la Guerra Civil. A mi m’interessava la tensió dramàtica entre els personatges, i com tractava el tema de la memòria i l’oblit. No m’interessen les investigacions sobre personatges històrics, per això ja està el documental.

 

Si no és context, per a tu el teatre és…?

El teatre per a mi és temps, espai i presència, aquests són els tres materials que treballo. Com funciona el temps, l’espai i la relació de presència i absència dels intèrprets davant del públic.

 

Vens de dirigir una versió molt comentada de Bodas de sangre al Maria Guerrero, dos dels teus muntatges s’han reposat al gener a Madrid, ets un dels directors més buscats de l’Estat, i llavors ho deixes tot per venir a treballar a la sala petita del Lliure.

És la primera vegada que treballo a Barcelona. Per a mi el Teatre Lliure és mític des de la meva adolescència. Llegia entrevistes a Lluís Pasqual quan estudiava teatre. Fa 10 anys vaig trepitjar ja l’Espai Lliure com actor d’Un hombre que se ahoga de [Daniel] Veronese. Ser-hi aquí és una mena de somni fet realitat.

 

Notes la diferència entre la manera d’actuar a Madrid i a Barcelona?

Entenc la diferència entre els actors de Madrid i Barcelona, però no m’agrada, perquè crec que és una simplificació que circula massa entre la professió. Cada lloc i època genera la seva moral estètica, i tendim a pensar que el nostre mode de fer és el millor, i això és perillós. És cert que les afectacions de Madrid i Barcelona són diferents. Noto una proximitat en termes expressius del tipus d’actuació catalana que en algun punt em recorda a Buenos Aires, a un tipus de teatre porteny que valora l’hiperrealisme i un estat més solt de l’actuació. A mi no m’agrada ni un ni l’altre mode, però si jo he de fer Bodas de sangre, no em serveix tenir gent relaxada, a menys que vulgui fer això. En resum, cada lloc té els seus modes i està bé veure’ls, però això no ha de cristal·litzar en prejudicis.

 

 

El temps que estiguem junts

Teatre Lliure 

Del 16 de febrer a l’11 de març

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí