La ficció televisiva ha volgut reflectir en algunes produccions la realitat de les arts escèniques.
Pujar

El teatre de les sèries

Per David Hinarejos

 

Malgrat el que es podria deduir del títol, no analitzaré aquí el postureig que envolta l’esclat de popularitat de les sèries de televisió, tampoc la proximitat al gènere teatral de formats com les sitcoms gravades amb públic en directe, i deixarem per a una altra ocasió el tema de les adaptacions d’obres teatrals. El que pretenc es posar exemples de sèries que s’han aproximat amb millors o pitjors resultats al món de les arts escèniques i els seus protagonistes. A priori no en són tantes com podríem esperar, tenint en compte els grans al·licients que pot tenir retratar microcosmos humans en els que la intensitat, les emocions, l’exigència artística i, per què no dir-ho, la competitivitat són tan elevades. A més, no hauria de ser un gran al·licient per a la televisió mostrar la part amagada de les arts de les quals se n’ha alimentat des dels seus orígens? Doncs sembla que no gaire pels grans caps dels canals. En qualsevol cas, furgant una mica, hi ha alguns exemples, millors i pitjors, que ens permeten als amants de les arts escèniques i de les sèries gaudir alhora de totes dues passions.

 

Això és Broadway, més o menys

Comencem el repàs amb dues aproximacions a la producció d’un musical amb punts de partida diferents. La més recent, Rise, va arribar enguany de la mà del productor del musical Hamilton i el creador de la petita joia que és Friday Nights Ligths, com un híbrid entre l’esperit d’aquesta última i el del grup de cant a cappella de Glee. Un institut, un grup d’adolescents buscant el seu lloc, un professor de teatre interpretat per Josh Radnor (que sempre serà el Ted de Cómo conocí a vuestra madre) i el projecte de muntar el musical El despertar de la primavera. Sobre la taula, la utilitat pedagògica del teatre i de les arts per a tots els aspectes de la vida. Lamentablement, no ha estat renovada per a una altra temporada, i el cert és que a ningú no li ha semblat estrany.

La nostra segona producció va aguantar dues temporades fins que va ser cancel·lada perquè, malgrat venir de la mà en la producció de Steven Spielberg, el cert és que Smash va començar a fer figa massa d’hora. La història girava a l’entorn de la creació des dels ciments d’un projecte musical per Broadway basat en la vida de Marilyn Monroe. Al llarg dels episodis assistim a com els personatges s’enfronten amb les seves caòtiques vides mentre intenten estar a l’alçada de les grans exigències que demana un muntatge d’aquesta mida.

 

‘Rise’, con Josh Radnor.

 

L’elenc de ‘Smash’.

 

 

Millor sols que en companyia

I ho diem perquè formar part de les companyies artístiques protagonistes de les sèries que citarem tot seguit no es feina fàcil. L’enorme exigència i competència que es respira a cada assaig de Flesh and Bone és el fil conductor d’una història que ens remet irremeiablement a la pel·lícula Cisne negro. Sincerament, no és un retrat gaire positiu del món de la dansa, que ni tan sols és, finalment, la trama principal, però hi ha molt del que passa en aquesta companyia de ballet de Nova York que estic segur que és força fidel a la realitat. Una altra companyia a la que no t’agradaria ser-hi, o sí, si canviessin de director, és l’Orquestra Simfònica de Nova York dirigida per Rodrigo de Souza o, el que és el mateix, l’actor Gael García Bernal, que protagonitza Mozart in the Jungle amb un personatge que diuen que està inspirat en el director veneçolà Gustavo Dudamel. Molt amor per la música clàssica, rancúnies, embolics de faldilles, enveges i corporativisme en forma de comèdia. Quatre temporades d’anades i vingudes fins la cancel·lació d’enguany i dos Globus d’Or per la primera avalen un retrat una mica embogit sobre la genialitat.

 

Gael García Bernal a ‘Mozart in the Jungle’.

 

 

Escoles d’arts escèniques, gent guapa i gent guai

Així de clar. Aquest és un apartat en el que podríem citar força exemples, però la majoria estan dirigides a un públic adolescent. Suposo que el fet de mostrar joves amb talent i guapos, i els embolics sentimentals de tots amb (o en contra de) tots, amb produccions molt justetes de qualitat sembla que sí que surt a compte. Per parlar de coses serioses hauríem de viatjar als 80, quan la pel·lícula Fama, dirigida per Alan Parker, va convertir-se en sèrie i va fer que pràcticament tots sentíssim la crida artística. Qui no ha volgut ballar sobre les taules d’aquella cafeteria on s’hi feia de tot excepte menjar? Aquella escola va marcar les pautes de moltes produccions posteriors. Ballar ja no era només fer ballet, ser un friqui de la música o el cinema molava, la petita pantalla obria la ment de molts joves que no encaixaven i que havien estat etiquetats com a problemàtics, però que només volien expressar-se. Amb Leroy Johnson, aquell rebel estudiant negre perfectament esculpit, vam aprendre que “la fama costa” i que això de triomfar al món de l’espectacle tenia el preu de l’esforç extrem. En el cinema, encara tindríem algun exemple digne d’inspiració “famera” però a la televisió, deixant de banda astracanades com l’espanyola Un paso adelante, l’australiana Dance Academy o l’invent Disney Backstage, només recomanem als amants de la dansa urbana la nova sèrie de YouTube Red Step Up: High Water. Sorgida de la nissaga de pel·lícules del mateix nom, només per la qualitat de les seves coreografies, mereix aquest reconeixement, malgrat que la història i els personatges els hem vist mil vegades, i siguin el de menys.

 

 

L’elenc de ‘Step Up: High Water’.

 

 

Qui es resisteix a un bon monòleg?

Si la comèdia es el gènere al que mes recorren les cadenes per guanyar-se l’audiència, podríem dir que existeix un petit subgènere que es centra en els monologuistes. Normalment, a més, acostumen a fer servir professionals ja bregats en el sector com a protagonistes, guionistes i, fins i tot, directors dels projectes. Seinfeld, considerada en moltes llistes la millor comèdia de la història, va obrir camí amb uns ingredients d’allò més simples: format sitcom, un monologuista amb una vida convencional i tres personatges més. I només amb això es va afartar a guanyar premis i lloances de la crítica. El cert és que Jerry Seinfeld ja era una estrella de l’stand up estatunidenc quan va concebre el programa a finals dels 80, així que, com feia en els seus monòlegs, va fer que situacions d’allò més quotidianes, amb un gran control del ritme còmic, interpretacions excel·lents i un bon guió enamoressin l’audiència. Molts anys després, sota les mateixes premisses, però amb un humor molt i molt corrosiu, va arribar l’altra joia, Louie, amb un Louis C.K., que, després de les revelacions sobre comportaments censurables amb algunes actrius, ha posat una lamentable taca en tota la seva feina.

Dues produccions molt diferents a les anteriors, per envergadura de les històries i quantitat de trames i personatges ens conviden a viatjar al passat. D’una banda, I’m dying up here (traduïda al castellà com Morir de pie), la segona producció, que ja va per la segona temporada, creada per Jim Carrey (ell no surt, dada important) que explora les vides d’un grup de personatges al Los Angeles dels 70 que intenten viure de la comèdia en viu. Una sèrie que troba el seu millor to quan algun d’ells fa el seu show, però que, parafrasejant a Los secretos, es torna vulgar quan baixa de l’escenari. Completament satisfactori, aquest sí, és el viatge a 1958 que ens proposa The Marvelous Mrs. Maisel, una molt recomanable aposta que l’any passat va triomfar als Globus d’Or. La transformació de la descarada protagonista d’esposa perfecta a exitosa monologuista que ens ha regalat la creadora de Las chicas Gilmore ha deixat els millors minuts de comèdia de l’any passat amb el seu genuí sentit de l’humor i la seva reivindicació de la dona. La seva encara no estrenada segona temporada té el llistó molt alt.

En darrer lloc, és de justícia mencionar Mira lo que has hecho, la sèrie creada per Berto Romero que, en espera de la segona temporada, ens ha deixat amb ganes de més. Hem de concedir-li, però, la valentia de l’aposta i que aquesta versió fictícia de si mateix enfrontant-se a la paternitat ha tingut alguns grans moments.

 

La protagonista de ‘The Marvelous Mrs. Maisel’.

 

 

Una darrera píndola, I Love Dick, el més nou de Jill Soloway, creadora d’aquesta delícia que és Transparent. Inspirada en l’obra homònima de l’autora Chris Kraus, un autèntic manifest feminista que reflexionava sobre la dona com artista i la seva invisibilització, estem davant d’una sèrie molt peculiar que ens mostra d’una forma tragicòmica l’home (Kevin Bacon és el Dick), per una vegada, com a objecte d’inspiració i desig d’una artista. La presència en tots els capítols de fragments de peces de performances famoses fetes per dones ens permet acabar aquest repàs serièfil donant també el seu espai a aquesta vessant artística.

 

Els protagonistes d’’I love Dick’.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí