La ballarina Asun Noales i la seva companyia Otradanza tornen deu anys després amb la peça SACRA. 
Pujar

 El sentit transcendent de la dansa

Per Jordi Sora/ @escenadememoria

 

Dues reivindicacions per encetar aquest article: la primera, sobre l’artista Asun Noales, que presentarà al SAT Teatre el proper 8 de març amb la seva companyia Otradanza, en sessió única, la peça Sacra, interpretada per sis ballarins, estrenada el 2004 i que, en ocasió dels deu anys del grup, ha renovat i actualitzat. Tenim poques oportunitats a Barcelona de veure el treball d’aquesta ballarina i coreògrafa. Ens perdem així una elegància i minuciositat excel·lents, acusades característiques de l’autora. Formada, entre altres llocs, a l’Institut del Teatre, és una artista amb una trajectòria professional realment impressionant i creadora d’un llenguatge propi corporal, que passa per la versatilitat dels intèrprets, l’alt nivell tècnic i un insistent sentit estètic.

 

La segona demanda té a veure amb les característiques de la proposta que es presentarà, i que en certa mesura impregnen gran part de l’obra d’Asun Noales: la necessitat de transcendència. En el sentit que, no pel fet de crear obres de dansa, amb el particular llenguatge que hi va associat, renuncia mai a expressar coses complexes. Fins i tot de ben difícils. És el cas de Sacra, on sobre la base d’un pensament (d’aquells que en podríem anomenar forts) de la filòsofa Maria Zambrano, aborda la difícil qüestió de la vida: la pròpia mort. “L’home és l’ésser que pateix la seva pròpia transcendència” diu la pensadora. I aquesta constatació, aquesta irresoluble força motora, que impregna la totalitat de l’existència humana, es vulgui o no pensar-hi, és la base mateixa d’allò que Noales treballa amb el moviment. Sense cap complex: perquè és també una forma d’expressió, al mateix nivell que la paraula.

 

El ritus d’estar viu

 

Per atansar-se al tema, la creació recorre al recurs de les edats de la vida: des del naixement. Emotivitat i una referència directa a l’experiència de cadascú és una de les estratègies que fa servir per connectar de manera directa amb l’espectador. L’altra és la memòria, des de la posició de maduresa. Aquell conjunt de records que impregnen la motxilla dels anys. I com això determina la manera com afrontem els nous reptes: des de la distància, savis en coneixements.

En l’apartat artístic, els cants i ritus a la divinitat i la seva relació amb la naturalesa, permet situar aquelles efemèrides en un context més ampli: alhora que es reconeix un ésser ínfim en mesura i obra; l’esperit humà intenta transcendir-lo. Per això les diverses manifestacions comunitàries es transiten a l’espectacle: des de la nativitat d’un nou membre; la festa, com a instrument de felicitat compartida; el sacrifici i el valor per sobreviure i garantir continuïtat; fins al decés i la substitució contínua per altres que guardaran, a la pròpia caixeta de les evocacions, el temps compartit plegats. I és així que s’esdevé de Sacra la (re)presentació del moviment circular inapel·lable i indefugible: perquè afecta per igual des de l’espectador de la fila set, fins al darrer dels seus intèrprets.

 

 

MAR// SACRA Cia. OtraDanza

DanSat. 8 de març

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí