Article escrit pels alumnes del curs Traduir per a l’escena, amb Joan Sellent, a l’Obrador Internacional de Dramatúrgia – Sala...
Pujar

El repte de traduir teatre, la tasca dels invisibles

Article escrit pels alumnes del curs Traduir per a l’escena, amb Joan Sellent, a l’Obrador Internacional de Dramatúrgia – Sala Beckett.

 

Invisibles. El teatre està ple de secundaris, la feina dels quals destaca per la seva invisibilitat. I aquesta invisibilitat és, de fet, el seu èxit, perquè fan que l’espectador s’endinsi en l’obra sense notar la seva intervenció. Entrarem al teatre, s’apujarà el teló, sortiran els actors i ens explicaran una història. I aquesta història l’haurà escrit algú que ens vol transmetre un missatge, però… i si el text s’ha escrit en una llengua que no és la nostra? Com ens pot arribar? Sovint, quan anem a veure un espectacle, no ens plantegem que sense la figura del traductor no ens seria possible entendre aquella obra. No ens ho plantegem perquè una bona traducció ha de ser imperceptible: no s’ha de notar la petja del traductor, tal com no s’ha de percebre la petja d’altres professionals involucrats en una posada en escena.

 

El gran repte del traductor és saber traslladar a la immediatesa de l’escenari i amb tota la fidelitat possible els trets específics d’una cultura o d’una llengua que no coneixem. A més, no pot recórrer a la nota a peu de pàgina i l’espectador no pot aturar l’obra i rebobinar-la. El text s’ha d’entendre a la primera. Si l’obra se situa en un altre país o en una altra època, el traductor pot fer ús de diversos girs o recursos que facilitin la comprensió del text, que no ha de sonar ni massa distant ni massa proper.

 

Per exemple, si en l’obra original un dels personatges celebra el bar mitsvà –un ritual iniciàtic jueu per celebrar la majoria d’edat religiosa amb un rol social similar al de la primera comunió–, haurem de prendre una decisió. Si el traduïm per “primera comunió”, estarem fent-ne un gra massa i podríem ferir sensibilitats. Si deixem el nom original, hi ha el risc que no tothom l’entengui. Potser hauríem de buscar una traducció explicativa, com “festa iniciàtica” o “ritu de pas a l’edat adulta”, segons el context… En tot cas, no seria bufar i fer ampolles. O, per posar un exemple a la inversa, en una obra escrita en català ens podríem trobar un personatge que utilitzés l’expressió “fer pinya”. El repte per al traductor, doncs, seria aconseguir que l’espectador aliè a la cultura castellera captés de la millor manera el que a nosaltres ens ve al cap en utilitzar aquesta expressió tan gràfica.

 

Així doncs, cal trobar l’equilibri i, sobretot, la naturalitat (que, sovint, trobem per mitjà de l’artifici i després d’una pila d’hores de feina i de parlar sols en veu alta). Si quan aneu al teatre us sembla que els actors parlen amb naturalitat, tot i que es pugui tractar d’una obra situada en un temps i un lloc remots, no ho dubteu: és, en gran mesura, gràcies a l’encert del traductor.

 

I, enllestida la traducció, l’equip es reunirà per començar a crear aquell espectacle únic i irrepetible. I entre assajos i més assajos, provant i fent seves aquelles paraules, haurem arribat al final de la partida i començaran els dies feliços.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí