Entrevista amb Alex Serrano d'Agrupación Señor Serrano. Aquest juliol el seu nou muntatge Kingdom al Festival Grec.
Pujar

“El món s’acaba. Anem a celebrar-ho”

FOTO: Nacho Gómez

 

Per Álvaro Vicente /@AlvaroMajer

 

Amb Kingdom, Agrupación Señor Serrano dona un cop de timó i dirigeix el seu camí artístic cap a metes més ambicioses. Aquest nou espectacle que estrenen al Grec creix en mitjans, en equip creatiu i en qualitat del seu discurs, centrat en aquest cas a retratar el sistema capitalista explicant la història de King Kong i la de les bananes. Sense lliçons, sense pamflets i sense renunciar als seus senyals d’identitat, amb aquesta genuïna mescla de cinema en temps real i teatre no documental però sí molt bé documentat.

 

Kingdom té dos punts de partida, que són King Kong i els plàtans. Què voleu explicar a partir d’això?

Realment, els punts de partida serien King Kong i el capitalisme, és com una associació que gairebé gairebé funciona tota sola, perquè ens hem trobat en molts llocs dient: Kingdom és un espectacle sobre la història del capitalisme contemporani a partir de la pel·lícula de King Kong, i la gent diu: ah, és clar, d’acord. Hi ha quelcom que sorgeix automàticament per la idea del monstre, d’aquest goril·la enorme a qui ningú no pot vèncer, però que al final gairebé és víctima de sí mateix. I, per tant, aquesta primera associació, la de King Kong i l’economia és la primera que va sortir. Després, buscant una capa més, vam trobar-nos amb les bananes, perquè la història de les bananes és increïble.

 

Me la podries resumir breument?

La banana és un producte que fa 100 anys no existia, o existia d’una manera molt molt residual, i actualment en qualsevol lloc del món val la meitat que una poma, malgrat haver estat produïda a milers de kilòmetres de distància. La industria bananera és la precursora del mercantilisme contemporani més agressiu, més brutal, i amb una cosa tan divertida i tan innòcua com un plàtan, les grans empreses bananeres van aconseguir quedar-se amb grans extensions de terreny de Centramèrica, desestabilitzar governs, fomentar cops d’estat, crear les seves pròpies repúbliques bananeres i sobretot crear l’intervencionisme d’estat, fer que els estats defensessin les seves empreses i que les empreses tinguessin més poder que els estats. Això és supercontemporani i ja no ens sorprèn tant, però a mitjans del segle XIX, en mig de la selva de Costa Rica, va ser com trobar un monstre que anava a canviar la faç de la terra, i era una banana. Aquí està el paral·lelisme. Troben un monstre que és dolç, bo i saborós i conquereixen la Terra amb el lema de tots tenim dret a consumir bananes, és a dir, tots tenim dret a consumir, tots tenim dret a comprar i jo vull exercir els meus drets de consumidor. Aquí tenim un altre motiu per reflexionar, aquesta cosa tan mentidera que ha aconseguit la multinacional, el capitalisme, és a dir, el dret del consumidor passa per davant del dret del ciutadà, del dret humà.

 

Com veus, s’ajunten un munt de coses al platanet… I, a més, passa una altra cosa: el famós plàtan de Canàries, que les nostres mares ens obligaven a menjar perquè era tan bo que era molt millor que la banana… Què coi, és idèntic, són genèticament idèntics tots els plàtans del món, no hi ha cap diferència entre el plàtan que vam menjar-nos fa 30 anys i el d’ara, són exactament de la mateixa soca genètica, perquè el plàtan no té llavors, la única cosa que pots fer és agafar un tros de la planta, plantar-la a un altre lloc i neix un altre bananer.

 

Quant temps dediqueu a la documentació per a un espectacle? A crear la base documental de la història?

Sempre és igual: des que es gesta el projecte, des de la primera imatge que marca l’inici, fins l’estrena, passen 2 anys, més o menys el que tenim pautat. Diguem que el mercat ens empenyeria a estrenar cada any, perquè és el que et demanen per a les subvencions, els programadors i tal, però nosaltres vam adonar-nos que era impossible, per la mena de feina que fèiem, crear amb tanta velocitat. I en el fons, si volem fer un teatre no documental però si documentat, que és el que fem, necessitem molt de temps. Jo m’he llegit uns 20 llibres sobre bananes i capitalisme i sobre patriarcat uns altres 15. Demana molt de temps i, sobretot cal molt de temps perquè les coses sedimentin, perquè cada cosa es vagi posant a lloc.

 

Has dit patriarcat. No sé si ja ho heu treballat en espectacles anteriors, però en aquest em fa l’efecte que hi ha la intenció de reflexionar també sobre la masculinitat?

No sé si diria tant, però està clar que és quelcom que hi és, tu parles de King Kong, de capitalisme i de bananes i t’apareix la imatge del mascle, primer perquè la història general i la de l’economia en concret estan escrites per homes, absolutament tota, des dels sumeris. I, a banda, el plàtan és el fal·lus, i Kong és com el mascle per antonomàsia, el paio que es dona cops al pit. I després està el llibre de Virgine Despentes, Teoria King Kong, que no parla d’això, però allà el tens… No és un espectacle que tracti de patriarcat o masculinitat, però és quelcom que hi és, d’una manera que nosaltres no amaguem. De fet, tots el intèrprets que hi ha en escena són homes, però sense enarborar cap discurs. Sempre intentem explicar sense generar discursos alliçonadors o que sonin a demagògia, mirem d’evitar-ho. Nosaltres expliquem la història de Kong, la història de les bananes i la història de l’economia i les connexions entre elles.

 

Kingdom és un espectacle més ambiciós, amb més gent, amb més recursos… és una demanda de l’espectacle o volíeu fer una cosa gran des del principi?

Bàsicament és per totes dues coses. D’una banda, crisi creativa, perquè amb Birdie vam adonar-nos que havíem arribat a un límit, portàvem quatre espectacles: Katastrophe, BBBB, A house in Asia i Birdie amb un mínim comú denominador, quelcom molt compacte, molt reduït, amb un dispositiu de vídeo en temps real, amb una idea d’escenografia molt lleugera per poder viatjar d’una banda a una altra… Diguem que tot això, que era molt representatiu i que ens generava moltes possibilitats havia esdevingut, ara, un fre. Aquest mínim comú denominador ja no era un màxim comú múltiple, no era quelcom que ens podia exponenciar. Vam dir, com aconseguim conservar el nostre segell, el nostre llenguatge, però amplificant-lo? I la resposta era molt senzilla: amplificar totes aquelles parts que havíem decidit fer petites.

 

I el segon motiu, no ens enganyem, és la pasta. Tenim una llista de 8, 9, 10 productors internacionals, amb 3 o 4 nacionals, que inverteixen, que han decidit invertir en nosaltres, i en aquest moment ja no pots pensar en petit, pots pensar en pagar actors, en pagar equips, en fer escenografies més ambicioses…

 

En concret, a Kingdom això significa que hi ha actors, hi ha músics… com es veu potenciat en aquest sentit el resultat artístic?

En el fons seria el mateix dispositiu de cinema en temps real, amb els mateixos elements (les càmeres, la gran pantalla de projecció, les miniatures… una mena de miniatura diferent), però a més hi ha músics, ballarins, intèrprets en escena… Ara hi ha 5 persones en escena.

 

Què vols dir que les miniatures són diferents?

En les quatre darreres peces sempre hi havia personatges en miniatura, figuretes: ossets de goma a Katastrophe, homenets blancs a BBBB, vaquers a A house in Asia i a Birdie els animalets. En aquesta, per primera vegada en un munt d’anys, les maquetes no tenen figures, perquè ja tenim els actors i hem creat un tipus de maqueta a escala humana. I tu diràs, però això és escenografia, no? No, per nosaltres segueixen sent maquetes, hi ha un tipus d’interacció amb aquests objectes que està pensada per ser vista en càmera. Estem fent cinema en temps real i fem servir utilleria. Hem modificat una mica el concepte.

 

Cinema en temps real, que té lloc a un teatre, però és un llenguatge molt personal, heu creat quelcom bastant únic, aquesta combinació entre allò tecnològic i allò artesà que ho fa molt genuí.

És teatre, això és evident. La gran diferència amb el cinema és que tant els espectadors com nosaltres som allà, en el mateix espai, el que es veu està sent creat en aquest moment, i aquesta és una altra de les claus, mostrar clarament que això s’està creant en aquest moment. Pots comptar amb alta tecnologia, però en el fons és quelcom molt artesanal, o molt manual, perquè és teatre, perquè en el fons tot és artifici, perquè per molt que vulguem aquí no hi ha cinema, i m’agrada aquesta mirada còmplice amb l’espectador: jo sé que tu saps que això no és real i com que sé que ho saps et mostro el truc, la ficció, com ho fem.

 

Quina relació s’ha anat fent entre l’espectador i els vostres espectacles? A banda d’entrar en aquest joc que proposeu, al final es conforma una mena de multipantalla en l’escenari, una sèrie de llenguatges que es barregen i cada espectador acaba per muntar la seva pròpia història individualment.

Hi ha dues reaccions principals entre el públic que no coneix aquesta mena de teatre o que és la primera vegada que veu una cosa així. Amb la primera et diuen: “jo mai no havia vist una cosa així al teatre i m’encanta”. I l’altra és: “Això no és teatre”. I és molt simptomàtic. Tot passa segons el tipus de complaença que hom busqui a una sala de teatre. Ens hem acostumat, mal que ens pesi, a que el teatre sigui quelcom molt complaent, entrem perquè ens expliquin una cosa que ja sabem més o menys com és, com funcionarà, com acabarà i com ens satisfarà, és quelcom propi de la cultura del show business, de la cultura de l’espectacle, del pop, del producte cultural de consum. Nosaltres som això també, estem allà, no ens en lliurem, però el fet que intentem com a mínim fer-ho de manera diferent, genera que l’espectador estigui, com a mínim més despert, més atent, més emotiu.

 

La creació contemporània i aquesta mena d’experimentacions en els llenguatges escènics es fa des de fa molt de temps, però en els darrers anys, Espanya ha estat una mica d’esquena a tot això. Com estan les coses a Europa, ara que vosaltres esteu treballant molt a fora?

El que sembla estrany és el cas d’Espanya, que sembla que comença a normalitzar-se, però no. Nosaltres venim d’actuar al Théâtre de la Ville de París, a Lisboa fa poc, a Bergen… Hi ha dos tipus de programacions: per festivals, de teatre, o en programacions regulars. I el fet que programin aquesta mena de teatre en programació regular, a Europa, ho tenen molt assumit, en canvi a nosaltres ens continua semblant una cosa excepcional. Encara ens hem d’inventar excuses, artistes i programadors, per fer venir el públic, en lloc de posar-ho en la programació normal, en lloc de normalitzar-ho, com ho està a tota Europa. En el cinemes, oi que tenim un cinema més d’autor i un altre de més comercial i un altre documental i que tot es pot veure de manera regular a les mateixes sales? En teatre no passa, a Espanya no passa. Seguim amb prejudicis, que si son coses rares, que si no sé si agradarà, si omplirà el teatre…

 

A Madrid molta gent s’ha queixat dient que la programació dels Teatros del Canal sembla un festival tot l’any.

Tant de bo tinguéssim a Barcelona quelcom semblant a Teatros del Canal ara mateix. Però a Madrid li ha anat bé aquesta borratxera perquè estàveu ben secs, però el que molaria en el fons és que en les altres sales de la ciutat es pogués programar contemporani, costumista, clàssic, de manera regular sense estridències, convivint, com es conviu amb la dansa. Es crearia un espectador més ric, amb un pensament més obert.

 

Un espectacle vostre, que hi invertiu 2 anys en cadascú, la qual cosa m’imagino que barata no és, necessita igualment un model de producció que, per força, ha de comptar amb diverses entitats de diversos països com a productors.

Nosaltres hem hagut de lluitar aquests darrers 6 anys, que hem estat de gira continua cada cap de setmana a l’estranger, i hem anat teixint aquestes relacions amb teatres i festivals, ens hem anat fent amics i ells mateixos ens han acabat preguntant què voleu fer d’aquí dos anys, i dèiem: mira, tenim un projecte una mica més gran i ens caldran més diners, i s’hi apuntaven. És una suma de complicitats. Amb tres s’hauria pogut fer l’obra, i gairebé amb cap, però si hi ha set o vuit, millor que millor, perquè la companyia es manté amb els bolos, però cada amic que guanyem com a productor, significa que podrem contractar un actor més, podré tenir algú a escena que abans no podia i tenia que assumir el rol de director, dramaturg i, a més, de performer. En el fons, el que s’aconsegueix és tenir un equip més gran.

 

En definitiva, què és el que voleu transmetre amb Kingdom?

El món se’n va a la merda. Celebrem-ho. Estem intentant no ser punitius. Partim d’una base: l’espectador no és burro, i com espectador tu tens més o menys la mateixa informació que jo, tu saps que hi ha una illa de plàstic enorme no sé on, que se’ns esgoten els recursos i que el petroli contamina moltíssim, i cada dia ens bombardegen amb tot això, perquè a Facebook, el meu mur, el teu mur i el mur de la senyora de la quarta fila és idèntic, no hi ha diferència. I els mitjans als que anem a parar, ja sigui eldiario.es, El País o La Razón, són els mateixos titulars només canviant els articles. Som tots al mateix caldo, així que no podem dir-li a l’espectador: eh, mira, estem en aquest caldo, és culpa teva, ho estem fent fatal… sí, ja ho sabem. Per tant, la única cosa que podem fer és fer servir la ironia, subvertir el sentit literal per un de figurat. La metàfora en el fons és parlar en sentit figurat, és un exercici més intel·ligent, i més divertit. Per tant, el món s’acaba, celebrem-ho.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí