Aquest històric artista, que va començar amb els Germans Poltrona l’any 1976, rebrà aquest octubre el Nas d’Or al Festival Internacional de Pallassos de Cornellà.
Pujar

Entrevista a Claret Papiol

Per Marcel Barrera /@marcelbarrera

 

 

“El joc del pallasso em dona una immensa llibertat”

 

 

A Claret Papiol li agrada definir-se com a pallasso de text i reivindicar el joc infinit del llenguatge clownesc. Aquest històric artista, que va començar amb els Germans Poltrona l’any 1976, rebrà aquest octubre el Nas d’Or al Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Conversem amb ell a Sant Celoni, a pocs quilòmetres de la seva residència d’Hostalric (La Selva). Arriba amb el seu sac ple de paraules, amb el nas de Charlie Rivel i amb la maleta plena d’il·lusions amb la qual viatjarà fins a Cornellà.

 

 

Un dels teus espectacles es titula La teoria del riure. De què va aquesta teoria?

És la fórmula matemàtica segons la qual aplicant-la pots riure tranquil·lament perquè rius sobre segur. Has de vigilar de no riure només perquè riu el del costat; ja que potser està aplicant la fórmula malament.

 

Intenta fer riure i fracassaràs i fracassa i faràs riure…

Exacte. Es una frase filosòfica i una de les cartes amb que juga el pallasso. Fa dels fracassos els seus grans èxits.

 

Amb quin dels teus personatges et quedes? Paperinassa, Germans Poltrona, Peperoni, Sàrries, Claret Clown…

Amb en Claret Papiol. És molt proper a un mateix i t’adones perquè has esdevingut pallasso i perquè has resistit contra tot pronòstic durant tant de temps. A diferència de l’actor, el pallasso va molt lligat a la persona. Amb el temps t’adones que el pallasso ets tu i ho assumeixes. És un karma però també un dharma [paraula sànscrita que significa ensenyament de la vida].

 

T’agrada molt usar la paraula a l’escenari…

Vaig decidir usar la paraula com a vehicle per explicar les emocions i jugar. Podríem dir que soc un pallasso de text. Així queda una mica acadèmic [riu].

 

 

I en aquests moments tan complicats política i socialment, com desenvolupes el teu art?

El pallasso sempre es reinventa i s’acobla al temps que li toca viure. Ignorar la realitat política i social és absurd. Tenim companys artistes encausats literalment per posar-se un nas de pallasso. El pallasso sempre és punyent perquè si no, no seria lliure. L’art i la cultura han d’estar protegits perquè són els que poden donar una visió externa de la societat. Aquesta és la funció de l’artista. Coartar-ho és absurd i demostra la por que sempre té l’autoritat respecte a la llibertat artística. Ara, aquí van a pels artistes, van a per nosaltres.

 

Però tu et sents lliure…

Molt. El joc del pallasso em dona una immensa llibertat. És impressionant com a través del pallasso connectes amb la infinita llibertat del joc. Un bolígraf pot ser una nau espacial, després un míssil i més tard una vareta màgica. En el moment que entres a escena s’allibera aquest joc i has de poder jugar amb tot. És per això que és greu que te’n vagis a la presó per jugar. És molt greu.

 

El teu nom sortirà al costat de pallassos que també tenen el Nas d’Or: Goty, Miliki, Totó, Monti, Poltrona… Què significa per a tu?

Primer de tot una sorpresa i quasi un daltabaix emocional. També un agraïment als companys que són els que me’l concedeixen i a la societat que te’l dona. El nas d’or ? El fet de treballar amb un nas de color groc no sé si serà una temeritat. El recollirem amb tots els honors i amb tot el que significa portar un nas de color groc a partir de l’octubre.

 

Al Festival de Pallassos de Cornellà faràs una paròdia del Charlie Rivel. Què significa per a tu l’artista de Cubelles?

Un dels grans i tota una escola magistral de l’art del clown. És també el rei dels silencis. Sabia aguantar molt bé i allargava els silencis amb un ritme que feia créixer les atmosferes. Era l’emoció pura. Com els nens, ens recordava l’origen de les emocions i passava del riure al plor, i del plor al riure sense que hi hagués fronteres. Va portar el llenguatge del pallasso de circ per tot el món i vam tenir la sort de conèixer-lo. Tens la sensació que és un personatge de conte que existeix. Te’l creus.

 

Ara fa 30 anys que vas crear la teva pròpia companyia. Com et va?

Amb alts i baixos constants. És un pas molt important el moment en què  decideixes tirar endavant i parlar de les coses que tens necessitat d’explicar. La creativitat és una qüestió d’una immensa solitud.  Després ve tota una segona part que ocupa l’altre hemisferi del cervell, que és la venda o la distribució del producte. Aquesta infraestructura comercial i de venda va en detriment de la creació. També s’ha de conviure amb la realitat de la cultura del país. Està bé que hi hagi una cultura de l’entreteniment, però això no pot anar en detriment de la cultura d’autor, que és fonamental que es protegeixi i, francament, actualment està infravalorada. I és clar, una societat que no protegeix els seus creadors és una societat condemnada. Precisament en els moments de crisi és quan més hauríem d’entendre els moments creatius. Com ens inventem i com creem per sortir d’aquí.

 

I què necessita en Claret Papiol per tirar endavant?

Circuits reals per poder arribar a tots els racons. Presento espectacles de petit format perquè m’hi sento més còmode i puc arribar a més llocs. El meu pallasso és de tu a tu, del cos a cos. El museu al carrer és un espectacle que pot agrupar 50 o 100 persones i portar-los a fer una volta per la vila. Soc un pallasso, amb el senyor Peperoni, és pot fer a molts racons; La teoria del riure pràcticament és una conferència; Paraula d’humor és un repartidor de sacs de paraules, K.O.L 1714 es la tragicomèdia d’un pagès que vaig crear amb la Marielle Champagne i va dirigir en Pep Vila. Demanaria poder arribar a tot el país perquè m’emociona molt compartir el riure.

 

Doncs endavant! Comparteix alguna cosa de l’espectacle Devos a Vós o del doctor Paperinassa…

Ostres! El doctor Paperinassa, director del Museu al Carrer, us convida a que ens trobem al carrer per veure el vostre poble amb uns ulls diferents. El Devos a Vós és un espectacle que vaig fer amb Marielle Champagne i que adapta textos del gran humorista francès Raymond Devos. Diré el final: És molt important no entendre res de res d’aquesta entrevista perquè el res és molt important. Fem la prova del res. Res per res, res. I tres per tres, nou. Si ho sumem tenim res de nou. Per tant, si no hi ha res de nou hem de seguir parlant de res. I el res és de capital importància. Apareix en totes les capitals del món: LondRES, Buenos AirRES, ManRESa. Venim del no-res i acabem en res. Total què hi perdem? Res. Doncs moltes gràcies i què em diran vostès?

 

De res.

 

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí