L’actriu i directora Leticia Dolera ha aixecat ben alta la seva veu en defensa del feminisme i no només en el terreny cinematogràfic, sinó que ara publica el llibre Morder la manzana (Planeta), on combina la part més teòrica amb el relat d’històries i també amb tocs d’ironia i d’humor.
Pujar

“El feminisme no és un enfrontament de dones contra homes”

Per Pere Francesch Rom/ @PereFrancesch

 

L’actriu i directora Leticia Dolera ha aixecat ben alta la seva veu en defensa del feminisme i no només en el terreny cinematogràfic, sinó que ara publica el llibre Morder la manzana (Planeta), on combina la part més teòrica amb el relat d’històries i també amb tocs d’ironia i d’humor.

 

Quin és l’objectiu de Morder la manzana?

He intentat apropar el feminisme de forma senzilla, amena i amb una mica d’humor perquè és un moviment polític i social, i una teoria política molt necessària en la societat actual. Em semblava important aclarir conceptes, apropar la teoria feminista i la història i la lluita del feminisme, on també ens han acompanyat molts homes. És important saber què ha passat abans per aconseguir tots els drets que tenim ara.

 

Al llibre també introdueixes històries personals.

Sí, he unit la teoria a històries personals i moments amb les amigues de manera ficcionada. La teoria està molt bé per entendre les coses, però per posar-te realment a la pell d’algú el millor és una història, ja sigui explicada a través d’una obra de teatre, un llibre o una pel·lícula. És molt interessant que, a més de dones, llegeixin el llibre homes, perquè en els moments en els que apareixen relats es posin a la pell d’una dona.

 

Com va sorgir la idea d’escriure Morder la manzana? Va ser un encàrrec?

No, va sorgir del meu compromís amb el feminisme. El vaig començar a escriure en un moment en que als mitjans de comunicació es va generar una mica de caos sobre el feminisme. Vaig llegir declaracions sobre el tema de companys i companyes de professió o del món de la música i es van publicar titulars fora de context i que generaven molta confusió. Quan tens un altaveu també tens una responsabilitat i podia aprofitar l’altaveu que em dona la meva professió per apropar i posar en ordre les idees del feminisme i de la teoria feminista.

 

Al llibre, una de les màximes és que el feminisme no és el contrari del masclisme i que a la seva base no és antihomes.

És clar, no són antònims. El masclisme és la idea que l’home és superior a la dona per naturalesa i el feminisme és la idea que homes i dones són iguals. Des del masclisme s’ha intentat desprestigiar el moviment feminista venent la idea que és un enfrontament de les dones en contra dels homes, i no és així, i és important que quedi ben clar. Estem en contra d’un sistema que es diu patriarcat que perpetua la desigualtat i genera desigualtat, violència i mort.

 

Cinema, ara literatura… quin és el millor altaveu en el teu cas per dur a terme aquestes reivindicacions?

A mi el que m’agrada més són les històries, que són el millor vehicle per fomentar ponts de comunicació i d’empatia entre les persones. Em sembla que el relat i la ficció tenen aquest poder tan màgic perquè arriben a la teva part emocional i pots entendre més coses que si et diuen que això és així. La ficció té aquest poder i per això m’agrada tant dedicar-me a explicar històries, perquè són un pont d’empatia. Amb el feminisme era important també afegir una mica més d’història i teoria al llibre per a un públic més mainstream.

 

Carla Simón amb Estiu 1993, Elena Martín amb Júlia ist o tu mateixa amb Requisits per ser una persona normal sou directores de cinema reconegudes per la vostra feina…

Tot i això, encara queda molta feina a fer per tenir una major representativitat al sector. Que a mi o a una determinada directora ens hagi anat bé i haguem fet pel·lícules no és representatiu de res. No es tracta de que com a mi em va bé, la resta també ho pot aconseguir, sinó que es tracta que tots i totes tinguem les mateixes oportunitats i se’ns jutgi de la mateixa manera.

 

#DonesVisuals i CIMA (Associació de Dones Cineastes i Mitjans Audiovisuals) Catalunya van presentar a finals de l’any passat, amb la cineasta Neus Ballús com a representant, un pla (que també porta per nom #DonesVisuals 2017) amb l’objectiu d’incrementar la presència femenina al sector català a partir de sis iniciatives amb un pressupost anual de 420.000 euros.

La Neus Ballús forma part com jo de CIMA, que porta molts anys lluitant per aconseguir la igualtat en el món del cinema, perquè ara mateix existeix una quota de desigualtat invisible fruit de la cultura masclista de la que no en som conscients. Quan existeix una quota de discriminació negativa, la manera de compensar-la potser durant un temps seria una quota de discriminació positiva per fomentar que ens acostumem a veure dones dirigint i protagonitzant pel·lícules i quan hi hagi una igualtat, treure les quotes.

 

El subtítol del llibre és “La revolució serà femenina o no serà”, el millor lloc per impulsar aquesta revolució és des de la cultura?, ja que des de la política, el poder judicial… sembla més difícil impulsar un canvi revolucionari.

Jo crec que ha d’anar tot de la mà, però és veritat que la cultura hauria d’anar per davant. Tradicionalment, la cultura ha sacsejat consciències i ha posat realitats socials sobre la taula, i per això ens hem d’exigir en l’àmbit cultural no acomodarnos en el relat hegemònic, sinó explicar històries que remoguin. El dramaturg Juan Mayorga diu que l’espectador de teatre, i això es pot aplicar a qualsevol espectador o lector, ha de ser valent o valenta, perquè apropar-se a una història ha de ser un repte que ha de fer por perquè no en sortirà igual i abandonarà la seva zona de confort.

 

Doncs últimament, en el món cultural, sortir de la zona de confort ha comportat la censura d’una obra a ARCO i la sentència d’empresonament d’un raper.

Sempre hem de defensar la llibertat d’expressió, encara que sigui una expressió que va en contra del que nosaltres pensem. Defensar la llibertat de qui pensa igual que tu és relativament fàcil. La censura no és bona i, precisament, l’art ha d’incomodar i remoure. No és coherent que algú vagi a presó per rapejar, em sembla una bogeria i crec que hauríem de sortir tots al carrer.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí