Entrevista amb Juan Carlos Olivares, cític teatral.
Pujar

“El crític és un llop solitari”

Per Gema Moraleda/@GemOnTheMoon

 

L’atzar va voler que el nen aficionat al teatre, que en discutia amb la seva profe d’espanyol al col·legi alemany, acabés esdevenint crític teatral. Aquest nen era Juan Carlos Olivares qui, després d’acabar Ciències de la Informació i cobrir els Jocs Olímpics de Barcelona a l’ABC Catalunya, va substituir Pablo Ley com a crític, «suposo que per estalviar costos», aquell mateix 1992. Des d’aleshores ha passat per l’Ara, El País i actualment és crític a La Vanguardia. Quedo amb ell per parlar de quin és el paper de la crítica i per intentar definir els seus reptes i les seves mancances.

 

Amb la perspectiva que et dona el temps, quina diries que és la tasca del crític?

En primer lloc, cal desmitificar algunes coses. La primera, l’efecte que pot tenir un crític a un mitjà com la premsa escrita. De tots els lectors que té un diari, quants en llegeixen les crítiques? Per tant, el mite del crític capaç d’ensorrar un espectacle senzillament no existeix. Ara bé, hi ha una excepció, que són les institucions, que mai no arrisquen. Així, quan els regidors de cultura fan la programació els seus teatres sí que es miren les crítiques per assegurar-se que el que portaran al seu poble agradarà.

 

Com afecta a la crítica l’actual situació de crisi, tan econòmica com de credibilitat, que pateix la premsa en paper?

Ens afecta molt. No em preocupa que la premsa en paper deixi de ser un mitjà de masses. Jo sempre he defensat que el paper hauria de tornar a la reflexió i l’anàlisi. Perquè la informació crua ara es troba a la xarxa. Però el que sí que em preocupa és la crisi de prestigi. Hi ha diaris de referència que estan patint una deriva vergonyosa. I és clar, en aquest context, el tracte que està rebent la cultura és cada vegada pitjor. Es dona prioritat a allò popular, fàcil i espectacular, i l’anàlisi, que és la crítica, té menys espai. En els meus darrers 5 anys de carrera, cada cop escric menys. Abans feia crítiques de 4000 caracters. Ara les faig de 2500 de mitjana. Perquè no hi ha lloc per a això.

 

I que els mitjans depenguin econòmicament de la publicitat, us condiciona?

No puc parlar pels altres. A mi mai no m’han dit com havia de fer la meva feina. Però això no vol dir que no passi. Jo em sento força lliure. Sempre comparo el crític amb un llop solitari. La pitjor cosa que pot fer un crític és apuntar-se a la tendència o al gust de la majoria. Aleshores va venut. Quin valor té la seva opinió? Cap. Com pots establir així un vincle de confiança amb la teva mirada? Que pot estar equivocada, això tant és, forma part de la professió, et pots equivocar o tenir els teus gustos, però has de crear una afinitat, que el lector sàpiga de quin peu calces. Ara bé, que t’agradi més una cosa que una altra no vol dir que no siguis just. Que no és la mateixa cosa que equànime. L’equanimitat no existeix a la crítica. És un gènere totalment subjectiu, però es pot dir tot d’una manera correcta i argumentada.

 

Però escriure crítiques no et manté econòmicament.

No. En absolut.

 

Aleshores, el fet que molts crítics tinguin altres feines, sovint relacionades amb teatres i festivals, arriba a condicionar també la mirada?

Si m’ho haguessis preguntat fa 4 anys t’hauria donat una resposta diferent. Aleshores jo tenia una feina estable i ben remunerada al Liceu. Jo mai no m’he dedicat a la crítica d’òpera per tant, no em condicionava gens. Quan vaig abandonar el Liceu per desacord amb el nou enfoc de direcció vaig començar a treballar amb el Teatre Lliure. Això em condiciona? Doncs, si fóssim estrictes, jo no hauria de fer crítica teatral. Ara bé, als mitjans on he treballat sempre han conegut aquesta circumstància i hem arribat a l’acord que jo no escric crítiques del Teatre Lliure. Però segueixo escrivint amb llibertat sobre la resta de sales.

 

El públic teatral és heterogeni quan a gènere, procedència, nivell socioeconòmic, edat… Però, en canvi, la crítica prestigiada és molt homogènia. No és paradoxal?

Sí, sí que ho és. Aquesta situació és hereva del panorama de fa 20 o 30 anys, quan la majoria del crítics consolidats van començar a escriure. Una època on les dones no tenien accés als llocs de prestigi. Després n’han aparegut, però en els mitjans no tradicionals. El problema és com incorporar aquestes noves veus que no recolzen en el prestigi d’un medi. Els blogs són la selva. Com pot acabar destacant una veu per sobre de les altres com per dir “aquesta persona hauria de formar part de l’opinió qualificada”, sigui el que sigui això? Cal buscar la manera, però qui ho decideix? Puc identificar el problema però no tinc una resposta clara de com solucionar-lo. Però cal fer-ho.

 

Però penses que existeix una voluntat d’aquest col·lectiu més prestigiat? És un problema que es reconeix d’alguna manera?

Els més grans no hi pensen gaire, com en tantes altres coses. Per exemple, no s’entén que, amb el pes que té el teatre a la cultura catalana, no hi hagi una associació de la crítica. Una associació que serviria, per exemple, per vehicular millor el que està passant. Però no hi ha consciencia de col·lectiu ni del que suposa que, per exemple, el jurat dels premis de la crítica, que és la nostra cara més visible, estigui format per un 85% d’homes de més de 50 anys. Tothom va a la seva, i això és encara més trist. Aquesta manca d’interès fa que no puguem defensar una bona política de sous, que la crítica no desaparegui o sigui menyspreada a segons quins mitjans. Hi ha diaris que han acomiadat tots els crítics, i ara El Periódico les anomena “Cròniques” perquè ningú no s’espanti. La situació es greu. Potser caldrà esperar el relleu generacional. Que es jubilin.

 

Tu penses que aquest relleu existeix?

Penso que hi ha dones molt vàlides que podrien passar de la selva al jardí, malgrat no estigui gaire cuidat. Ara mateix al jurat del premi tenim María José Ragué, Iolanda G. Madariaga i Teresa Ferré, que s’incorpora enguany. Jo sempre demano a la resta del jurat que llegeixin blogs, que mirin, perquè es vagin fent a la idea. Tinc moltes ganes que la cosa vagi evolucionant i canviant fins a ser, com a mínim, paritària.

 

I aquest relleu, penses que tindrà lloc als mitjans tradicionals o que arribarà amb una integració dels mitjans digitals no convencionals?

Penso que cal buscar la integració, cal que tots els mitjans, tradicionals i digitals, es repensin. Cal començar a pensar a pagar, no per consumir informació, però sí opinió i anàlisi, perquè pensar té un valor. Haurien d’existir més projectes editorials culturals amb amplis espais dedicats a la crítica, no només de teatre. Mitjans solvents, que paguin. No pot ser que el mateixos mitjans nous que defensen la cultura menystinguin el fet que això és una feina remunerada. Perquè el voluntarisme dura el que dura però cal una corda que t’aguanti i et mantingui les ganes. Perquè el teatre t’ho dona, però qui t’obliga a escriure?

 

Tu penses que la irrupció d’opinions descentralitzades ha beneficiat o ha perjudicat la crítica?

És complicat. De vegades sembla una cacofonia. Hi ha moltes veus i ningú no decideix, ni tan sols el públic, perquè no hi ha cap que destaqui numèricament de manera brutal sobre les altres, ni que s’hagi convertit en referent pels teatres. És molt difícil aconseguir-ho.

 

Però hi ha creadors que pensen que el fet que es parli més de teatre, sigui allà on sigui, ja és bo en sí mateix.

Però això no és crítica, és prescripció. I no sé si té gaire recorregut. Pel màrqueting potser té el seu pes, malgrat que jo no penso que això faci créixer el número d’espectadors. Clar, que dins del mateix gremi hi ha qui opina que la crítica només està per parlar bé de les coses. Que si la crítica és negativa, millor no fer-la. Que la nostra funció seria ajudar al director a explicar millor la seva obra. Jo penso que això desnaturalitza la crítica. De tota manera, la crisi a tots els nivells, tampoc no ajuda. I nosaltres som una cosa petiteta. I tot això en una societat catalana i espanyola, que en això no són diferents, que donen un valor molt escàs a la cultura. El pressupost de qualsevol teatre regional alemany triplica com a mínim el del TNC.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí