Meritxell Colell ens parla de cinema i del seu nou treball 'Con el viento', que s’estrenarà el pròxim 11 d’octubre.
Pujar

“El cinema no és elitista”

Per Pere Francesch /@PereFrancesch

 

Cada any es produeix un miracle en el cinema català. Si el passat any va ser Estiu 1993, de Carla Simón, aquest any un d’aquests miracles, junt amb Les distàncies, d’Elena Trapé, és Con el viento, de Meritxell Colell. Una pel·lícula que mescla l’art del cinema i de la dansa i que transporta l’espectador en un viatge emocional sense necessitat de moltes paraules ni discursos grandiloqüents. Així també ho van valorar des del Festival de Cinema de Màlaga 2018, on va guanyar la Biznaga de Plata a la millor pel·lícula espanyola a la secció Zonazine, i al D’A Film Festival, on va rebre una menció especial al Premi Talents. Colell és contrària a la frase que diu que el cinema és elitista i a les etiquetes i, sobretot, a que es faci una diferenciació entre cinema comercial i d’autor. Con el viento s’estrenarà el pròxim 11 d’octubre.

 

Estiu 1993 és una pel·lícula molt personal de Carla Simón, passa el mateix a Con el viento en el teu cas?

És molt personal meva i de tots els que l’hem feta. Les actrius s’han entregat a fons en una pel·lícula basada en emocions reals no només meves, sinó també de les actrius. Ho hem anat construint molt juntes a nivell narratiu i de personatges. Tracta sobre els llaços familiars i hem tingut una gran relació amb l’equip, que era molt petit. És molt bonic que es pugui fer cinema familiar i professional a la vegada.

 

Quina va ser la teva tasca com a directora a l’hora d’enfrontar-te a una història tan personal?

Abans de rodar, va ser trobar dues persones que compartissin moltes coses amb els personatges i els poguessin donar molta profunditat i poguéssim treballar molt el diàleg. La meva feina era generar atmosferes determinades a partir de pautes i després que elles trobessin el que està escrit amb les seves paraules i amb el seu comportament propi.

 

El teu millor moment com a directora és el rodatge compartit o els instants de treball en soledat?

El que més m’agrada és tot el que té a veure amb compartir amb l’equip. Vinc de Cinema en Curs (programa de pedagogia del cinema a escoles i instituts iniciat el 2005 a Catalunya) i tinc una herència de la importància del col·lectiu i de confiar i valorar el treball dels altres. El treball d’un director és rebre i donar, i quan ets generós en això, és el que gaudiràs més perquè els altres et donaran tant que et faran créixer infinitament.

 

El guió estava molt marcat?

Teníem un guió molt escrit, però elles no en tenien i en cap moment es treia en rodatge.

 

I elles el llegien el dia abans?

No, no. Es plantejava una situació i en quin moment està el personatge i es donaven tasques com per exemple: tu vols fugir i no saps com. A partir d’això, i sumat a l’estat d’ànim i amb molta intimitat al plató, es generava l’escena. La Mònica Garcia (la protagonista) també escrivia un diari de personatge i dialogàvem sobre el que escrivia i després assajàvem escenes que no surten a la pel·lícula per generar una mica de memòria familiar.

 

A Con el viento les coses més importants no s’expressen amb paraules.

El cinema que em mou és el que et fa passar per una experiència, que et travessa la pell, et fa sentir, olorar i et fa viure una realitat que no és la teva des d’un sentit ampli del terme. Buscava que la pel·lícula es mogués més per un terreny sensorial i emocional. La narrativa de la pel·lícula és molt clara, és un retorn, un conflicte familiar que tots podem connectar amb un desarrelament. L’interessant és que cadascú hi pugui connectar des de qui és i això passa per deixar un espai a l’espectador. Si marques una narrativa molt clara no deixes que l’espectador hi connecti.

 

La dansa té un paper fonamental a Con el viento, com uneixes cinema i dansa contemporània?

Tot aquest procés va néixer d’un impuls de retratar el poble dels meus avis i una manera de viure, i en un primer moment vam pensar en un documental. Quan va sorgir la idea de fer ficció, va aparèixer la dansa perquè és una de les arts més interessants en el sentit que tot s’expressa físicament i amb una intensitat brutal. El seu potencial és infinit. La dansa arriba a llocs on ni les paraules ni les imatges poden arribar. És l’ésser humà en la seva màxima potència.

 

D’on et ve aquest amor tant intens per la dansa?

Jo no faig dansa, però Pina Bausch em va canviar la vida. La meva germana em va regalar una entrada per anar al Liceu a veure Café Müller amb 15 anys, i Pina Bausch encara ballava. Són d’aquests moments en els quals alguna cosa canvia dins teu i ara en soc espectadora assídua. Quan volia portar la dansa a la pel·lícula veia molt clar que cinema i dansa són dos llenguatges que poden arribar a llocs brutals perquè estem parlant de cos i moviment.

 

I aquesta dansa contemporània, la que beu de Pina Bausch, l’has situat al bell mig d’una casa ancestral i perduda en el temps.

Un tema que pot ser conflictiu a la pel·lícula és que la dansa contemporània ha allunyat la Mònica de les seves arrels rurals. En un principi semblen llocs oposats, però a través de l’afecte i d’acceptar com és l’altre, permet que hi hagi una reconciliació. Tenim molts prejudicis i l’art està molt arrelat a la terra.

 

Quins són aquests prejudicis?

Els que diuen que l’art contemporani és elitista i només està pensat per a un públic culte i urbà, que la gent del món rural és ignorant i només està lligada al que els hi és més directe i que no tenen necessitats culturals. Quan trenques els esquemes pot sortir alguna cosa nova i bonica.

 

En el cas del cinema, creus que és elitista?

No, i estaria bé deixar d’etiquetar el cinema entre comercial i d’autor per deixar d’entendre el cinema d’autor com una cosa elitista, perquè no crec que ho sigui. I Estiu 1993 és el gran exemple que un cinema fet des d’un lloc determinat amb una mirada determinada pot connectar amb un públic molt gran.

 

El concepte cinema d’autor és negatiu?

És negatiu que existeixi la idea de cinema d’autor perquè al final el que t’acabes trobant és que et cataloguen, i per ser cinema d’autor ja no pot agradar a un públic més general. Estic en contra de totes les etiquetes, de si és documental, si és ficció, si és cinema de dones… Em molesten les etiquetes perquè acaben reduint, estandarditzant i compartimentant el públic. Un problema actual és quan es distingeix el cinema que fas en si serà un cinema de festival perquè és d’autor o serà un cinema per sales i públic.

 

Però això depèn de les distribuïdores.

No només, s’ha de fer un treball important d’educació, d’educar la mirada, Cinema en Curs ho fa, per exemple, i nens de tres anys connecten amb fragments de Godard. L’important és donar les eines a la gent perquè pugui valorar el cinema.

Creus que el cinema està democratitzat i que tothom en pot fer?

No crec que el cinema sigui democràtic perquè està en mans d’unes classes socials determinades i aquí deixa de ser democràtic a tots els nivells en el sentit original del terme. No dic que el cinema estigui en mans de gent rica, sinó que hi ha una classe social que és difícil que arribi a fer cinema, i per això també em sembla potent Cinema en Curs, perquè nens que no han estat mai en contacte amb l’art i no han anat mai a una sala de cinema, de sobte es posen a la pell d’un creador i això és un acte polític.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí