Les Impuixibles han estrenat Painball a Fira Tàrrega
Pujar

El carrer enganxa

Per Clàudia Brufau / @claudiabrubo

 

“Volia fer un concert molt ‘canyero’, però la funció m’ha deixat baldada” deia Clara Peya teclejant el piano al públic de la Plaça Major de Tàrrega, on no hi cabia ni una agulla. Després de quatre funcions de Painball durant la Fira, el que resultava increïble és que encara tingués energia per continuar el dissabte a mitjanit amb un concert. No ha estat la primera vegada que les Impuxibles (la companyia de la Clara i l’Ariadna Peya) han actuat a Fira Tàrrega, però sí que s’han estrenat al carrer, acompanyades aquesta vegada de la ballarina Helena Gisbert. “Amb l’any que hem passat i l’allau de repressió que hem viscut, l’1 O o el cas de Valtònyk, entre molts altres factors ens han fet sortir del teatre, de la zona que coneixíem per saltar al carrer” explica Peya indignada. De fet, el títol és un joc de paraules que plasma la metàfora que fila l’espectacle: pain (dolor) i ball (pilota).

 

En el cas de les Impuxibles teatre o arts escèniques és sinònim d’activisme. A partir de Limbo (2016), l’Ariadna –la cara coreogràfica de la companyia- i la Clara –la musical- han apostat per “responsabilitzar-nos dels privilegis, que vol dir com hem d’utilitzar l’altaveu que tenim com artistes per fer denúncia i visibilitzar preguntes” diu la Clara Peya. Per a les Impuxibles la clau per la reflexió és la incomoditat: “només et qüestiones les coses quan no et sents còmode amb una situació, els que no s’hi troben normalment són els homes blancs de classe mitjana heterosexuals.” La seva aposta artística per creuar llenguatges –música, dansa i paraula- més el seu discurs polític ha creat adeptes i s’ha guanyat els anhelats nous públics dels gestors culturals, espectadors molt joves, i això es podia palpar perfectament en l’ambient de la Plaça Major. L’entrega de la gent era total, les pilotes de tenis els tenien captius.

 

Durant els trenta-cinc minuts de Painball el ritme no baixa. Segons la pianista aquesta posada en escena i entrega de les tres dones sobre l’escenari tan intensa és “molt política d’entrada.” Amb el piano de la Clara Peya vessant melodies al mig de l’escenari, una estructura metàl·lica plena de pilotes de tenis i l’Ariadna Peya i l’Helena Gisbert embarcant-se en duets altament físics, Painball avança com una gran descàrrega elèctrica. En aquesta peça de carrer han renunciat a una certa narrativa per abordar temes concrets com l’odi, les veus silenciades, la resiliència o la revolució des d’una mirada més poètica, que no vol dir menys visceral. Enmig d’aquesta cascada de música i moviment, des dels micròfons les tres dones llancen paraules escrites per Bel Olid, una col·laboració que per a la Clara té molt valor: “quan escriu sempre ho fa amb un nivell de reflexió política molt forta.”

 

A Tàrrega, l’Ariadna i la Clara Peya, ja portaven bona part del públic a la butxaca–una havia d’anar a buscar lloc amb bastanta antelació-, però les sensacions de connectar amb el públic en l’espai públic amb totes les implicacions que això comporta eren totalment noves per a elles; “el carrer enganxa, l’adrenalina que sents és molt potent”, confessa la Clara.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí