L'escriptor torna a les taules de novetats editorials amb 'El Rey recibe' (Seix Barral)
Pujar

Eduardo Mendoza: “El passat, si el toques, taca”

Per Alejandro Luque/ @atoluque

 

La cita és a una biblioteca de la ciutat comtal molt propera al seu domicili. Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) torna a les taules de novetats amb El Rey recibe (Seix Barral), la primera entrega d’una trilogia, no descarta que sigui tetralogia, protagonitzada per Rufo Batalla, un periodista accidental que li servirà com a pretext per explicar com ha canviat el món des dels anys 70 al segle XXI. En aquesta primera entrega, el personatge, que té molt de les vivències de l’autor, transita d’una redacció barcelonina en la grisor franquista al Nova York on espera fer realitat els seus somnis. Mendoza, fent gala de la seva famosa amabilitat i elegància sense taca, atén a la premsa amb un somriure pacient.

 

És possible mirar enrere sense caure en la nostàlgia?

He procurat evitar-ho, però ja se sap que el passat, si el toques, taca, precisament perquè és passat. A l’hora de recordar, sempre hi haurà un aroma de que allò va passar i va passar, i vaig passar jo també. Però la nostàlgia no és pel temps passat, sinó per qui era jo.

 

Hi ha una temptació d’explicar allò viscut per evitar que uns altres tergiversin la memòria? Ho dic per l’alegria amb què, per exemple, s’utilitzen en aquests temps expressions com ara “feixista” o “nazi”…

No tinc cap intenció didàctica, però és inevitable dir algunes coses quan crec que tinc arguments sòlids. A molta gent em venen ganes de dir-li: “Vostè no sap el que és un feixista, i jo ho sé de segona mà”. No anomenis feixista a algú només perquè ha dit quelcom que no t’agrada. Un nazi és un nazi, no un simple reaccionari, o un antiquat, o un utòpic, el que vulguis, però utilitza bé les paraules. Per molt que hi hagi un component de frivolitat, en el moment que escrius saps que ho llegiran, i d’una manera que potser no és passatgera, i es plantejaran arguments. La idea de que hom és un referent, si no una autoritat, sí que està present en la meva feina. I l’afany de definir algunes coses, o com a mínim la cura de que quedi clara la idea, jo la tinc.   

 

¿Quant s’ha degradat el llenguatge en l’era de les xarxes i internet?

Les coses estan canviant molt. Per exemple, ja no hi ha grans oradors en política, inclús l’oratòria arriba a ser quelcom sospitós i negatiu. Abans era una qualitat, perquè existia la idea que es podia convèncer les persones amb paraules, quelcom que ens ve de Plató i Tucídides. Ara no hi ha res més desesperant que un debat parlamentari, tant a Catalunya com a Madrid, on tots els polítics deixen constància d’allò que sap tothom i, com a molt, es mostren graciosos, irònics, sarcàstics. Avui dia és impensable el discurs de Marc Antoni de Shakespeare, imaginar que a un míting del PSOE puja un del PP i convenç les masses. Ara qui parla fot crits, i prou.    

 

I les masses es mouen per fílies passionals, com hooligans…

De vegades la gent va a la contra, el vot de càstig es la única cosa que compta, i els resultats són només per fer la guitza a qui està al poder. Però això per si sol no explica la societat d’avui dia. Mira, jo vaig néixer en mig d’una retòrica oficial sense oposició: només se sentia un discurs únic, al quan ningú no duia la contrària, però tampoc no l’escoltava ningú. Això ha estat perniciós, perquè creiem que fer un discurs és omplir el temps. Jo me n’he llegit molts i són com un no-res… la qual cosa té un gran mèrit, jo seria incapaç!

 

Per això hi ha professionals!

Doncs tot ha influït, i l’aparició de la publicitat, no només la del compreu-compreu. No ho sé, la quantitat de contaminació lingüística que tenim és tremenda.

 

A El Rey recibe fa servir una prosa més neta que mai. Pot ser l’estil una forma de posicionament ètic?

Sí, jo soc, per exemple, d’aquells que deixen la frase terminada abans del final, per deixar el suggeriment, mentre que hi ha escriptors excel·lents que repeteixen les coses 40 cops, i aquesta és la seva gràcia. A mi m’agrada anar a mínims i, encara en aquests casos, fer un descompte.

 

Ja té pensada la propera entrega de la trilogia?

Alguna cosa he de fer, no puc deixar en Rufo tota la vida de buròcrata a Nova York. He trobat una fórmula per a la segona part, veurem si funciona… El problema és escriure i que tot encaixi. De vegades has de sacrificar coses, i és com tallar-li el cap al teu fill perquè la roba no li va bé, però has de fer-ho.

 

Una darrera curiositat: a la portada apareix el gat Fritz, de Crumb. El va triar vostè?   

Sí, d’acord amb els editors. És un personatge tan característic de l’època! I, en canvi, allà es va quedar, no ha tingut pas set vides com la resta de gats. Bé, van fer una pel·lícula X sobre ell, que jo vaig veure. Com tot el llibre, es un mer suggeriment. La seva expressió, la seva manera de vestir, aquest jersei sense mànigues que jo també tenia i em semblava meravellós…

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí