Et donem els motius per anar a veure E.V.A de T de Teatre.
Pujar

E.V.A. és emoció, vida i atreviment

Per Judit Porta / @enessencia

 

Tot el que diré ara ja s’ha escrit. Així que l’objectiu d’aquestes línies és insistir en els motius per anar a veure E.V.A. al Romea (fins el 14 d’octubre, improrrogable). L’única cosa que faré és invertir la piràmide argumental de l’article. En comptes d’explicar de què va l’obra, us diré primer perquè l’heu de veure. No és un dissertació sinó una llista d’impressions intuïtives: perquè us farà riure; perquè us farà plorar (si us sentiu tous o toves); perquè us sorprendrà; perquè us farà recordar i això us farà mal, molt de mal segons l’edat que carretegeu; perquè us hi veureu reflectits i reflectides; perquè, d’alguna manera, revisareu la vostra vida i la que teniu per endavant; perquè probablement us vindran ganes de fer neteja d’armaris; perquè el text és àgil, de diàlegs tallants; perquè l’obra funciona de perles i perquè us ho passareu molt bé. Teatre per al gran públic, de qualitat, segell T de Teatre.

 

La companyia va crear E.V.A. fa més d’un any per celebrar les bodes de plata, i l’èxit de l’obra escrita per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que n’és també el director, ha fet pujar novament a escena les dones de T de Teatre en el paper de quatre amigues de l’institut que es retroben, cadascuna amb les seves vides i dolors físics i emocionals. En part per això és diu E.V.A., acrònim d’escala visual analògica (E.V.A.), el sistema que utilitzen els metges per mesurar el dolor que pateix un pacient.

 

Carme Pla m’explica que “és una obra sobre el dolor entès com a emoció, els sentiments que sorgeixen de les relacions”. La Carme interpreta la Clara, mare d’una noia de 25 anys que es diu Eva, que té una mala llet que no se l’acaba, però que “a diferència de la Sílvia de Jet Lag, el mal caràcter de la Clara està justificat”. L’Àgata Roca és l’Àgata, una actriu amb les seves neures —fent burla dels egos de la professió—; la Rosa Gàmiz és la Lola, una bomba de dona sense filtre i la Marta Pérez és la Paloma, el personatge que conté l’essència de l’obra, amb la dificultat que això comporta, per no resultar inversemblant.

 

L’encert d’E.V.A. és haver fugit de l’egocentrisme i l’autohomenatge i haver creat una història nova dirigida per Julio Manrique, “incombustible, amb una capacitat de treball immensa” m’assegura Carme Pla; amb una escenografia fantàstica d’Alejandro Andújar que manté la línia austera de les T de Teatre i la música de Marco Mezquida, quin regal.

 

“Més enllà del 14 d’octubre no hi haurà més funcions”, assegura Carme Pla, “perquè T de Teatre vol treballar en un projecte nou, més petit, més pròxim al públic”. No hi ha més detalls, però després de veure la funció 100 d’E.V.A., les T de Teatre s’han posat el llistó molt alt.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí