"Si em permeteu, parlaré de teatre, perquè a part de dona també soc experta i últimament la premsa només se’n recorda de les dones per parlar de dones." Una opinió de Júlia Barceló
Pujar

Dones de teatre

Per Júlia Barceló /@Barcelo_neta

 

“Et ve de gust escriure un article d’opinió pel mes d’octubre? Sobre les dones al món teatral, enfoca-ho com vulguis.” OK. Les dones del món teatral estem força més fotudes que els homes i treballem en mesures per deixar d’estar-ho. Escolteu i llegiu les feministes, seguiu Dones i Cultura o blocs de crítica teatral com Dona’m Escena. Ara, si em permeteu, parlaré de teatre, perquè a part de dona també soc experta i últimament la premsa només se’n recorda de les dones per parlar de dones. A nosaltres el que ens agrada és parlar de teatre, no ens ve de gust invertir tant de temps en il·luminar-vos el camí cap al feminisme i la justícia social, de veritat, tant de bo ho poguéssim deixar de fer. Moltes de les meves companyes de professió (actrius, dramaturgues, directores, escenògrafes, tècniques, regidores, ballarines, gestores culturals, productores…) preparen les seves tesis doctorals o de postgrau, s’especialitzen en tècniques vocals de prestigi internacional, estudien tot el que poden per complementar la seva formació ja d’entrada excepcional, participen en taules rodones i inverteixen gran part del seu temps en l’activisme per fer d’aquesta professió un espai més just per a tothom…  però de què serveix si només ens cerqueu per parlar de dones? Si només ens contracteu a les produccions que requereixen “una sensibilitat especial en la temàtica”? I amb la formació passa el mateix, volem donar cursos especialitzats d’interpretació, de construcció de personatge, de mètrica, de literatura dramàtica… i no només quedar-nos amb la formació de temàtica social, que tot i essencial no ens ha de pertocar només a nosaltres (gènere i dramatúrgia, teatre per a infants o tallers de teatre inclusiu, entre d’altres). Les dones volem parlar de teatre perquè hi hem dedicat hores, esforços i frustracions sumades a la sexualització, la condescendència i el paternalisme amb la cual ens tracten la majoria dels nostres companys homes, per sort cada cop més conscienciats. M’encantaria parlar-vos de com la tècnica actoral s’ha de defensar aferrissadament en aquesta batalla de la llei del mínim esforç, de fer conèixer i respectar la professió de l’actor més enllà de valorar-nos per qui de nosaltres surt a la sèrie del migdia, de com de bonic és el procés creatiu d’un assaig o de com n’és d’enriquidor compartir opinions amb el públic. Però ja ho faré en una altra ocasió.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí