Què hi hem vingut a fer, a la cultura? A explicar les històries que ens agraden, ens inquieten i ens commouen? O a vendre xurros acrítics per a audiències que no es volen gratar el cap ni per pensar?
Pujar

D’on treiem els diners per a fer produccions feministes, LGTB i racialitzades?

Per Sem Pons/ @semponspuig

 

Demanar als programadors de teatre comercial que programin espectacles feministes, LGTB i que comptin amb persones racialitzades (com feia en l’anterior article) és poc més que una utopia si han de fer-ho en les condicions actuals del sector. Les grans productores del país, les que són capaces de muntar espectacles de tall comercial que aguantin el tipus durant setmanes en sales de mitjana i gran capacitat, no tenen entre les seves preferències la inclusió d’aquest tipus de “temàtiques” (sí, encara avui les dones, les LGTB i les racialitzades som considerades “un tema”). No en tenen necessitat, ni veuen què els hi podria aportar de positiu. La crisi permanent del teatre català no permet ni als teatres ni a les productores planificar a mitjà termini, ja que l’únic que tenen davant els morros és l’objectiu de sobreviure a la propera producció. La possibilitat que arrisquin es redueix a pràcticament 0, i sí, la diversitat és considerada quelcom similar a una temeritat. No ens enganyem: l’home blanc cis hetero de classe mitjana-alta no ha estat educat, ni entrenat, per empatitzar amb dones, gais o negres. Per tant, les històries de dones són “gènere femení”, les de LGTB són considerades “per a maricons” i les històries de negres… són quasi pura ciència ficció a ulls de l’espectador català benestant.

 

La tasca que tenim davant és titànica. A Anglaterra, malgrat el repunt de racisme viscut arran del Brexit, la Royal Shakespeare Company ha aconseguit un gran èxit amb una versió de Hamlet interpretada per una companyia d’actors i actrius negres, trencant la barrera que impedia les minories ètniques interpretar papers d’autors clàssics. Això ha permès altres intèrprets racialitzats com Don Warrington al King Lear del Talawa Theatre o Ray Fearon interpretant Macbeth al Shakespeare’s Globe seguir el mateix camí. Als Estats Units, productors com Ryan Murphy (American Horror Story) s’han pogut permetre el luxe de produir espectacles comercials com el retorn del clàssic gai The boys in the band, que aterra al maig al Broadway comercial amb actors tan coneguts com Zachary Quinto (Heroes, Star Trek) o Jim Parsons (The Big Bang Theory). Però aquests productors s’han pogut arriscar perquè tenen (molts) diners. No estaria malament que els adinerats i adinerades del nostre país (que n’hi ha) invertissin en produir propostes culturals diverses a casa nostra, però sembla que demano massa.

 

La situació aquí difereix força del liberalisme estatunidenc —que, tot s’ha de dir, infla a subvencions el seu show business, contràriament al que pensa i diu molta gent—. La indústria teatral catalana no té diners. Els teatres no poden arriscar-se a programar, segurament a contracor, productes més variats. De fet, aquests productes no es programen perquè no es produeixen. No existeixen. Ja sigui perquè les productores de prestigi i trajectòria no s’atreveixen (o no volen), o perquè les noves, més conscienciades, gairebé no poden ni somniar passar a la lliga dels grans. I quan ho fan, quan aconsegueixen col·locar un espectacle a un teatre mainstream, ho fan a risc de perdre-ho tot, i sovint opten per presentar propostes més clàssiques i segures o, com els hi agrada dir als entesos, “aptes per a tots els públics”. És a dir, cisheterofriendly.

 

Podríem debatre durant mil·lennis sobre les polítiques culturals d’aquest país, i no ens posaríem d’acord. Uns diran que no tenim projecte cultural i mai no n’hem tingut, d’altres, que no hi ha pasta per tenir-lo, i alguns, que sí que tenim un projecte però que no és l’adequat. El que sí sabem és la força que tenen les subvencions en el sector teatral, i ja seria hora que aquestes comencessin a exigir una sèrie de condicions als qui les reben. Si subvencionem la cultura és perquè és la base de la nostra societat, és la que ens descriu i ens explica al món. Per tant, podem incidir en els missatges que transmet. No seria cap disbarat demanar a les productores quotes de representativitat en les seves creacions, o obligar els teatres a programar més equitativament. Segurament algunes productores i teatres em tiraran els plats pel cap. Tenen raó. Com m’atreveixo a demanar això, si pràcticament fan el que poden per sobreviure? Per demanar aquestes contrapartides (si se’n pot dir així) cal invertir diners, molts diners. Per tant, el 0,8% del pressupost total, que és el que dedica a cultura Catalunya, és una quantitat irrisòria si de debò pretenem que sigui viable, i encara ho és menys el 0,2% del pressupost total espanyol, a anys llum de l’ideal 2,5% dels francesos.

 

I jo em pregunto: què hi hem vingut a fer, a la cultura? A explicar les històries que ens agraden, ens inquieten i ens commouen? O a vendre xurros acrítics per a audiències que no es volen gratar el cap ni per pensar, no fos cas que correguéssim riscos que no volem assumir? Si volem una veritable democràcia, cal que totes les veus siguin escoltades i que tinguin les seves oportunitats. Hem escoltat massa els de sempre, i alguns ja ens n’hem cansat. Cal foment institucional per canviar les regles del joc. Calen molts més recursos. Cal que els teatres disposin de moltes més ajudes, i cal que els creadors i les creadores puguin crear amb la tranquil·litat que requereixen. I això, amigues, es fa amb diners, però sobretot, amb vocació. Mentrestant, la societat catalana, en la seva diversitat, seguirà mirant a Netflix el que no troba a les sales.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí