L'òpera "Demon" d'Anton Rubinstein arriba al Liceu. Basada en el poema homònim del «maleït» Mikhaïl Lérmontov, l'obra va ser titllada de sacrílega i blasfema per la censura eclesiàstica russa.
Pujar

Demon, l’esperit d’Anton Rubinstein retorna al Liceu

Per Mònica Pagès/@monicapages

 

Anton Grigórevitx Rubinstein (1829-1894) és la pedra angular de la música russa, el professor de Piotr I. Txaikovski, el fundador del Conservatori de Sant Petersburg (el de Moscou el va fundar el seu germà Nikolai). A més, Anton Rubinstein —que no hem de confondre amb el polonès Arthur Rubinstein— va ser considerat un dels pianistes més virtuosos del segle XIX, el gran rival de Franz Liszt, i també un compositor prolífic, amb divuit òperes al seu catàleg, la més coneguda de les quals és aquest Demon (El dimoni) que arribarà per primera vegada al Gran Teatre del Liceu per Sant Jordi, del 23 d’abril a l’11 de maig.

Es tracta d’una coproducció del mateix Liceu amb l’Helikon Opera de Moscou, el Staatstheater de Nürnberg i l’Opéra National de Bordeaudeu amb direcció musical de Mikhail Tatarnikov i escènica de Dmitry Bertman. Aquesta estrena representa per al coliseu barceloní una aposta pel redescobriment d’una de les òperes més genuïnament romàntiques del repertori rus, basada en el poema de Mikhaïl Lérmontov i amb llibret de Pavel Alexandrovich Viskovatov. Cal dir que no és la primera vegada que Rubinstein puja a l’escenari del Liceu. En les seves gires mundials a l’època, ja havia vingut dues vegades a Barcelona com a concertista i, en una de les ocasions, el 18 de febrer del 1881, es va tocar el ballet del seu Demon, que s’havia estrenat el 25 de gener del 1875 al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg. I, poc després de la seva mort, el 1898, el Liceu va representar una altra òpera seva, Neró. A Barcelona, Demon només havia estat representada sencera, i en italià, el 1905 al Teatre Novetats. Fins ara, no s’havia fet cap més intent de portar-la a la nostra escena operística.

 

Un poema maleït

Rubinstein va voler inspirar-se en el poema maleït de Lérmontov, que havia estat prohibit per blasfem a la Rússia imperial fins el 1860. Demon és una òpera en tres actes, amb un pròleg i un epíleg, que es podria qualificar de drama sacre. És un drama pel to tràgic del seu argument, protagonitzat per aquest dimoni que trobem al títol i per la princesa Tamara, promesa amb el príncep Sinodal, que és ferit de mort per aquest dimoni. És sacre perquè aquest diable sotmet la noia a tota mena de temptacions, que Tamara venç a força de pregària fins arribar a la santedat i pujar al paradís. Anton Rubinstein la va acabar el 1871 i la va presentar en una sessió privada als seus amics i cèlebres compositors Modest Mússorgski, Nikolai Rimski-Kórsakov i César Cui, que van confirmar l’èxit que obtindria, arribant a les cent funcions al llarg d’una dècada. Moltes de les seves àries han quedat en el repertori fonamental de les veus greus masculines. Demon podria ser considerat l’equivalent rus als mites de Don Joan, que Mozart va portar a l’òpera, a l’holandès errant de Wagner o al Mefistòfil del Faust de Gounod. Però, segons diuen els experts, és una òpera que està més centrada en l’evolució psicològica del personatge femení de Tamara que en el carisma maleït del dimoni.

Les filigranes vocals estan garantides, amb moments com el vocalise de la primera intervenció que fa Tamara amb el cor a la segona escena del primer acte. També hi trobem elements de la música popular i de la tradició sonora dels cants ortodoxes russos. La dansa i el gruix orquestral acaben de donar voluptuositat visual i sonora a aquesta òpera, plena de melodies i de moments de gran lirisme i dramatisme, com en les àries de Tamara “O Bozhe, Bozhe. Strashnyi uzhasnyi vid” o “Noch tepla, noch tikha, nye rnogu ya usnut”, o les àries del Dimoni “Na vozdushnorn okeanye, bez rulya i bez vyetril” i “Klyanus’ya pervym dnyorn tvoren’ya”. Una obra que també té una gran factura simfònica i coral, com es pot sentir al passatge final, que és una de les seves pàgines més magistrals.

 

Modernitzar el dimoni

El director d’escena rus Dmitry Bertman, un dels més internacionals de l’escena actual i fundador de l’Helikon Opera de Moscou, que ha participat en aquesta producció, ens ofereix una versió de Demon amb estètica moderna molt efectista. En el repartiment, hi trobem la jove soprano lituana Asmik Grigorian, en el paper de Tamara, i l’aclamat baix-bariton Egils Siliņš, en el de dimoni. No podrem evitar evocar el record del cantant rus recentment desaparegut Dmitry Hvorostovsky, que va protagonitzar la presentació d’aquesta producció el 2015, amb el mateix repartiment que arriba a Barcelona, al costat del baix ucranià Alexander Tsymbalyuk com a Príncep Gudal i de Yury Mynenko en el paper d’àngel. Hi ha també el paper del Príncep Sinodal, que encarna el baríton Igor Morosow; el baix Roman Ialcic fa del seu servent; la mainadera de Tamara és la mezzosoprano Larisa Kostiuk i el tenor català Antoni Comas fa de missatger.

No hi ha comentaris

Publiqueu un comentari aquí